Potser diré potser

Aquests dies he estat llegint i rellegint Moments feliços, el primer llibre de poesia de l'Oriol Izquierdo (crític, editor i ara director de la Institució de Lletres Catalanes, i autor del bloc OI?). Es fa difícil explicar -o jo no en sé prou- l'estranya bellesa que amara tot el recull. Dic estranya perquè, malgrat el títol, aquest no és un llibre alegre, que parli d'optimismes buits on refugiar-nos. Quan saps -no perquè al llibre es digui mai explícitament- que una bona colla dels poemes giren entorn a la pèrdua de la seva filla de tretze anys tot pren una altra dimensió. I no pas perquè l'autor es rabegi en el dolor -i molt que se'n deu sentir quan et passa una cosa així- sinó perquè, al contrari, sap expressar-lo amb una contenció i una delicadesa tals que et permeten apropar-t'hi íntimament. Amb tot el respecte del món. I llavors, si vols i pots, o si així et surt, plores amb ell.
Però Moments feliços és molt més que això : és també una crítica irònica a la nostra manera de viure, una reivindicació del desig de viure i, sobretot, una crida -discreta- a assaborir els petits glops de felicitat que la vida ens regala sovint :

POTSER

Què queda del desig
de somriure al matí,
d'acaronar el clatell,
de fer un glop d'aigua fresca,
d'eixugar els ulls al fill,
de trobar el nom als núvols,
d'escurar el plat amb pa,
de mirar al teu voltant,
de parlar i escoltar,
de menjar poc i bé,
de dormir sense pressa,
d'esperar que demà
hi hagi encara demà
potser un altre demà.

La veu, aspra, ressona :
ja mai més no diré
mai més quan em preguntis
potser diré potser.