diumenge, 24 de maig de 2009

Flor sense nom

Així que va néixer ja va estimar-ho tot. El pugó apilotat, els cucs amagats xucla que xucla la terra humida, la cua de la sargantana, la ràbia del borinot, les formigues disparades amb un paquet a dalt del cap, la panerola perdigó, la marieta clofolla-casaca, l'espiadimonis a punt de rentar-se la cara, la pluja de polsina de la flor de xeringuilla... tot.
Cada dia ho estimava tot. Fins que l'acabament dels dies clars va dur el vent vermell i el vent la va sacsejar de mala manera i se li va endur una fulla. I una altra. I més. I ella, amb la seva petita veu muda, deia a no sabia qui. Se m'enduen. I cada fulla que volava amunt era una lletra. S,E,M... l'apòstrof ' era una brossa... E,N,D,U,E,N... i ningú no la sentia i les fulles anaven amunt i d'una embranzida de força, el vent les va barrejar i ja no se'n va saber res més... N,E,U,'N,

Mercè Rodoreda


Gràcies Maria, per l'esplèndida interpretació d'ahir al vespre!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada