dissabte, 29 d’agost de 2009

Isidor, gràcies, gràcies, gràcies.


Ja he tornat. L'atzar ha volgut, però, fer coincidir la meva tornada amb la mort de l'Isidor Cònsul, a qui vaig conèixer a través del Consell de cent lectors del Premi "El lector de l'Odissea". Dos cops vaig trobar-me'l al seu Bellpuig estimat i val a dir que sempre va tenir unes paraules per a mi. Era així de senzill i accessible, com els grans homes.
Avui hem anat al seu enterro. Ha estat molt emotiu. Molts amics seus han parlat d'ell i s'ha escampat entre tots nosaltres la certesa que estàvem assistint a la darrera lliçó de vida de l'Isidor. Quan mor algú així, què ens queda sinó intentar ser una mica com ell?
S'han llegit fragments preciosos on he descobert que era també un gran escriptor. Algú ha dit que per què no havia escrit més...
Ens deixa la seva feina, el seu tracte bonhomiós i aquella elegància. De tots els moments d'avui em quedo amb el poema que el mateix Joan Margarit ha llegit amb veu profunda i adolorida, plena de sentiment :

TANTES CIUTATS ON HAVÍEM D'ANAR


(...) La casa
del balcó i de l'eixida té una llum
de conversa i refugi i, de nosaltres,
el qui quedi tindrà el xiprer i les heures
per fer-li de record i companyia
fins que ens trobem a les ciutats del somni.

Joan Margarit


A la tarja que els familiars han fet per a l'acte hi ha també un fragment preciós del seu llibre "Tractat de geografia" :


"El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l'alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l'esclopet de la falç i sento que m'envaeix la pau dels orígens, l'orgull de saber qui sóc i d'on vinc."

Isidor Cònsul

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada