diumenge, 29 d’agost de 2010

Cosint paraules de llibertat



“potser, només sóc un mot,

embastada a ple desig

al cor de la labor.”

Nati Soler








Sovint, llegir poesia és com endinsar-se en una cova : sabem que la foscor remourà alguna cosa dins nostre i tanmateix hi entrem perquè intuïm que en sortirem transformats.

Si entreu a La casa amb set butxaques hi sentireu una veu poètica potent, dura a voltes, crítica amb el temps que li ha tocat viure, que parla des de la terra, des del record i el dia a dia treballant de modista. No hi trobareu cap concessió a l’alegria. Els seus versos destil·len tristesa, fins i tot ràbia, i una rebel·lia que no deixa espai a la malenconia ni espera desvetllar cap llàstima : “Perquè res seria més degradant / que saber-se engruna / de vostra compassió.”

L’autora ens obre la casa i, com si fos un vestit, ens deixa furgar al fons de cada butxaca. En una hi queden molles d’un passat sense llibertat i un present que l’ha convertit en una mentida; en una altra engrunes del desig i els amors; n’hi ha algunes on se sent l’olor de la terra, la força dels ceps, la calidesa del blat; en d’altres s’entreveu una escletxa d’esperança... En totes la mà experta de Nati Soler hi ha embastat les paraules amb ofici, una de les virtuts de la seva poesia : “em tanco a la cambra de tallar,/ lluny d’ulls inquisidors,/ trio, retallo el contorn dels meus mots,/ els cuso, amb fils de colors,/ al vestit, pendent d’estrenar,/ el dia de l’equanimitat de les paraules i els fets.”

Soler escriu forçant la mètrica fins al límit, trencant els versos i encavalcant-los, allargant la frase, sempre amb un sentit del ritme que no decau mai. I fa servir mots cultes, precisos, sovint vinguts del camp o de la costura, que reneixen a les seves mans aportant nous matisos : “la pressa,/ tatuada a cada graó de la casa/ i a cada ensabar de la llengua,/ corsecada a sol i serena/ per negar-se a llepar traïcions.”

La preocupació pel país “partit, emmirallat a casa d’altre”, el temps, “llepo la mort al cosidor”, o un Déu “senil, retirat de tot” a qui no arriben “els xiscles impotents”, són altres pensaments que omplen les butxaques d’aquesta casa. La poesia esdevé –com diu Margarit- l’únic refugi : “A trenc d’alba / cada jorn toquen a vida. / Bec bondat a la teva pell, i corro a besar-la a ella, l’esmunyedissa poesia / abans no la foragitin / de la solitud dels camps.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada