divendres, 19 de novembre de 2010

Llegint "a passes petites"

Red Moon
de joka_0318


La Sílvia no voldria que parlés d’ella. No és estrany que el seu primer llibre s’hagi publicat –en una preciosa edició d’Andana- no pas per voluntat seva sinó dels seus amics, a tall de regal d’aniversari. Tinc doncs l’excusa perfecta : ara el motiu ets tu, Sílvia.
I arribats en aquest punt és curiós constatar que la veu poètica d’aquest recull –per força heterogeni tractant-se d’una antologia avant la lettre- reposa sobre la mirada de l’altre. Es configura sobretot a partir de la vivència amb aquells que l’envolten. És més, no podria donar-se sense ells :  “Et donen, els ulls de l’altre, una mirada endins / que sempre seria fosca sense la seva llum.” L’altre és l’amic, és l’amant, són les filles... fins i tot la natura mateixa és vista com un mirall de les pròpies emocions.
Es pregunta encertadament Cèlia Sànchez-Mústich al pròleg si no és potser “un llibre per ser passejat, més que no pas per ser llegit”. Una passejada “ a passes petites”, com diu l’autora, si volem que la vida ens aculli. Una caminada poètica, oberta a “mirar les coses com si fossin noves”. La poesia de la Sílvia és la poesia d’allò que no es pot expressar. Per això hi ha tant d’aire, tanta llum, tant plaer, tant dolor... Tanta vida! L’autora ens parla de coses senzilles : d’un cirerer al novembre, una pedra que cau, del desig a la pell, de l’enyor... i tanmateix hi intuïm la complexitat d’això que anomenem VIDA. O hi sentim la mort propera i l’hi fem un racó per quan vingui : “i la nit no em sorprendrà perquè l’hauré esperat durant tot el dia, i la miraré de fit a fit donant-li acollida”.
Poesia al cap i a la fi, sigui en prosa, sigui en vers. De vers blanc o de vers lliure, que batega al ritme d’aquest cor, d’aquest cos abraçat a la terra. Una poesia que viu de nit :  “el temps amagat on sempre guardo els sentiments i les hores que em pertanyen. I és dins d’aquest temps, des d’on miro el món.”
En aquest “cofre atapeït pels tresors diürns” hi trobareu també textos sobre autors que ella estima especialment -sempre Cernuda, oi? Com agrair-te aquest entusiasme encomanadís que ens has ofert a cabassos en tantes Kinzenes
Diu Maria Zambrano en un text triat per la Sílvia : “la veritat ha de saber enamorar la vida “. Sílvia, tu ja fa temps que ens tens enamorats. A partir d’ara, a més a més, et llegirem a passes petites.


Com aquest esplèndid   Lluna vermella :


Avui he tacat
la lluna de vermell.
La copa del desig
de cop em sobreixia
i la lluna tan gelosa
m'ha bescanviat el color,
mentre jo empal·lidia 
de tant dolor d'enyor
a ella li naixia
el magnífic roig del goig.
Com em dol que la lluna mostri
al gran cel estrellat
que ella és tan roja
pel meu desig sagnant
i que jo hagi de ser blanca
perquè no ets al meu costat.


Silvia Amigó

1 comentari: