Poesia de (tot) cor

El vell que es recita un poema après de memòria en la joventut,

d’alguna manera continua essent aquell jove que se’l va aprendre.

(Narcís Comadira)

Quan un antic alumne em diu : encara recordo aquell poema que ens vas fer aprendre, em fa feliç perquè això significa que, d’alguna manera, de tot allò après n’ha quedat un petit tresor. Com un perfum que, sense saber-ho, creix amb tu i et retorna en el moment menys pensat. Per això celebro aquesta nova antologia de Jaume Subirana, perquè pot ajudar-nos a trobar els poemes que val la pena oferir als altres i  -per què no?-  regalar-se a un mateix.

A l’esplèndid pròleg d’aquest llibre Narcís Comadira diu : “que saber un text de cor vulgui dir saber-lo de memòria ens indica que, d’alguna manera, en una operació memoritzadora hi ha alguna cosa que té relació amb l’afecte”. Ens trobem, doncs, en un terreny on la tan criticada memorització pot prendre un nou valor si al darrere hi ha la implicació personal : “ens aprenem un poema perquè ens fascina, perquè ens sedueix, i perquè la seva forma ens pugui amarar el cervell i quedar-s’hi per sempre.” I sobretot perquè aquests mots en ajuden a dir-nos qui som : “com més calibrat sigui aquest llenguatge, amb més precisió podrem pensar i així podrem ser amb més intensa exactitud.”

I quins són aquests 50 tresors que proposa Subirana? Jo hi he trobat vells amics d’estudi :  La vaca cega de Joan Maragall, El pi de Formentor de Costa i Llobera, o el memorable Súnion, t’evocaré de lluny del mestre Riba, entre d’altres poemes llegits i estudiats a l’institut o la universitat. En un altre sac hi poso els que m’han arribat per la veu dels cantants que hi posaren música -ara ja indestriable dels versos- : Veles e vents d’Ausiàs March,  o Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu, apresos amb la veu de Raimon; Dóna’m la mà de Joan Salvat-Papasseit o És quan dormo que hi veig clar de J.V.Foix, que l’Ovidi i el Serrat em regalaren. Lluís Llach acompanyarà sempre al piano les Corrandes d’exili de Pere Quart, o la Cançó a Mahalta de Màrius Torres. No m’imagino l’Aiguamarina de Josep M de Sagarra sense la música de Ramon Muntaner, ni Plus Ultra de Verdaguer sense la profunda veu de Roger Mas. I molts altres que descobrireu vosaltres si obriu aquest llibre. Qui sap si algun us quedarà gravat a la memòria. De tot cor.