dilluns, 28 de febrer del 2011

Un testimoni per a l'esperança


Ahir vaig anar a veure "De dioses y hombres", una esplèndida pel·lícula, i encara em dura l'emoció amb què vaig sortir del cinema, una estranya barreja de pau i inquietud alhora. Després de gairebé dues hores d'imatges plenes de poesia, humanitat i dolor, acompanyant aquests monjos cristians que viuen a l'Atlas algerià en plena comunió amb la comunitat àrab que els acull i a la qual ells serveixen, després d'escoltar els dubtes d'uns homes davant una mort anunciada i de veure com l'acullen amb una senzillesa de cor que trasbalsa..., després de tot això surts al carrer pensant que sovint equivoquem les nostres prioritats. I que el més important, l'altre, està aquí mateix, esperant que ens hi entreguem en cos i ànima. No cal ser màrtirs. Com diu un dels monjos, no es tracta d'escollir el suicidi heroic, es tracta d'estimar fins les últimes conseqüències. I que vingui el que hagi de venir, perquè hem estimat.
Una pel·lícula que haurien de veure tots aquells que atien l'odi sota raons religioses, siguin del costat que siguin. Una pel·lícula que hauria de veure molta gent. Una pel·lícula per a creients i no creients.
Una pel·lícula per a l'esperança. Encara que l'esperança -com també es diu al film- no importa gens als periodistes. Ni a molta altra gent, afegeixo.
Aneu-hi. De veritat, no en sortireu iguals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada