dissabte, 22 d’octubre de 2011

El vertigen de la paraula




Vas avall perquè
 el cel no empara
a qui no l’esguarda

PEP GARCIA

L’autor de Paradoxa és llicenciat en història i llibreter de L’Odissea vilafranquina. Uns quants articles d’història local (sobre Martorell, la seva vila natal, i Les Cabanyes) precedeixen aquesta opera prima que li va valdre el Premi Local Vila de Martorell 2010.
La primera part del llibre la compon un llarg poema, Renec vilatà, on Garcia, a manera de vòmit poètic, fa una crítica corrosiva a la història de Martorell, des de la guerra civil als nostres dies. És el retrat d’una renúncia que ho malmet tot : terra, poble i llengua : “L’inici de la metamorfosi / neix de les armes / i sobreviu pel tedi / dels qui abandonen l’esperit / sense l’espasa ja al pit.”  El pitjor de tot és que s’ha destruït allò que podria ajudar a refer el camí : “No hi ha memòria / no hi ha record.”  Una imatge fa d’eix d’aquest discurs, la d’una nena desemparada sota les bombes que, ara, ens interroga : “I ella alça la vista / i troba una vinya / on un pagès hi cerca ceps / i li diu : què som?”.
Sota l’epígraf Pròlegs, Pep Garcia reuneix divuit poemes més en la segona part del llibre. Són textos on descabdella una reflexió interior més abstracta, on els referents ja no són tan evidents. Els temes, però, continuen essent la memòria i un temps viscut sense alçar la vista, ple d’assentiments i renúncies, mancat de lluita. La veu del poeta se’ns adreça sovint en 3a persona o en un nosaltres aglutinador de l’autocrítica social. No sorprèn, doncs, que Walter Benjamin o V.A. Estellés –fins el mateix Francesc Pujols de manera amagada- apareguin citats al llarg del llibre. Garcia trasllueix un cert sentit tràgic, desesperançat :  “encarem verticalment / un abisme sense fons. / On anàvem ja no compta, / ara val l’itinerari seguit.”  Una mirada poètica que causa vertigen, en mirar “pel precipici més alt”. I tanmateix, “Tot sembla esfondrar-se / quan es perd la paraula”. Heus aquí la paradoxa.
Si bé després d’una lectura inicial el lector pot quedar aclaparat pel devessall d’imatges i un llenguatge arriscat que l’autor deixa anar per “buidar el pap”, una lectura més reposada ens mostra una veu potent, que té fusta i que pot guanyar molta efectivitat si passa el sedàs perfilant les imatges i polint l’eina. En definitiva, controlant el vertigen de la paraula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada