divendres, 11 de novembre de 2011

Quan la paraula justa s'escriu sense que es noti


Ja fa alguns mesos que vaig llegir Marcos Montes i, abans no em falli la memòria, voldria fer-vos-en quatre ratlles. D'entrada dir que l'autor, David Monteagudo -de qui ja vaig llegir Fin, excel.lent!- m'atrapa sobretot pel seu verb. Té un domini espectacular del llenguatge i, el que és més important, ho fa sense que  es noti, i això el fa encara millor. Parlo, evidentment, de l'edició original en castellà, tot i que crec que ell també n'ha fet la versió catalana. Feia temps que no llegia un castellà tan ric i eficaç alhora. Potser perquè el castellà que solem sentir -i sovint llegir- per aquestes contrades és massa bàsic si és que no està ja directament  contaminat pel lèxic, la fraseologia, fins la sintaxi catalana. No sé, però quan llegeixo Monteagudo tinc la sensació d'estar llegint una altra llengua, amb tot el seu bagatge cultural i emocional.
No diré res de l'argument de la novel.la que pugui trencar l'encís de la descoberta que cada nou lector pugui  experimentar. No descobreixo res si dic que gira en un entorn miner on el personatge principal i els que l'acompanyen s'enfronten a un ensorrament i intenten sortir sans i estalvis de les entranyes de la terra. Monteagudo mostra una habilitat especial per a mostrar-nos aquests homes rudes, acostumats a la cruesa del seu treball, dialogant entre si en la foscor de la galeria mentre es van prenent decisions vitals. Montes va i ve en el seu pensament del moment actual a diferents escenes del passat on s'enfronta de nou als seus propis dimonis. 
Si Fin us va agradar, Marcos Montes no us decebrà. I pel que sembla, la seva nova novel·la Brañaganda va pel mateix camí. O sigui que, com ha dit algú :  tenim Monteagudo para rato. Doncs perfecte!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada