diumenge, 12 de febrer de 2012

Darrer combat


“A cada espècie els solitaris són
els que proven experiències noves”.
Erri De Luca

“Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer (...) El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit.” Qui escriu així no pot amagar que és un poeta, encara que escrigui un relat. El pes de la papallona és un llarg poema escrit en prosa al servei d’una història de dos solitaris: un vell caçador i el rei dels isards. Ambdós senten que el seu final s’acosta i afronten el seu darrer combat. Han renunciat a viure amb el ramat per mantenir la seva independència. S’han revoltat contra les lleis del grup i això té un preu: la solitud. Arrosseguen el seu passat com un llast però amb una diferència: “Els animals viuen en el present com el vi a l’ampolla, a punt de sortir”, mentre que l’home “al present, no hi sap ser.”
Així és el to d’aquesta breu narració, molt proper a la sentència, construït a base de metàfores i descripcions curtes però molt suggerents, d’una estranya bellesa. Un llenguatge minimalista que t’atrapa des de la primera línia i et deixa un pòsit que retorna, a poc a poc, com ho fan els vins amb caràcter.
De Luca, poeta, escriptor i traductor, evoca en aquest relat el seu passat revolucionari. Amb la perspectiva de la maduresa el vell caçador en fa una autocrítica entranyable: “No s’ha vist mai més tant d’acarnissament per capgirar un plat, en una joventut. En un plat cap per avall no s’hi pot ficar gaire res, però té la base més ampla, és més estable.” L’altra passió de De Luca, l’alpinisme, amara tot el text de constants referències al món natural fent de contrapès del personatge dispers en què el revolucionari s’havia convertit. El caçador i la seva presa mantenen una lluita des del respecte mutu i això confereix a la història un aire mític. No és només una lluita física sinó també –sobretot- un enfrontament entre dos mons que permet al narrador-poeta reflexionar sobre la condició humana. I preguntar-se sobre la culpa: “no s’arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou.” O acceptar Déu com una idea impossible però que fa companyia.
No us diré com acaba la història. Tan sols que, al capdavall, el pes d’una papallona pot decantar tota una vida. Gràcies, Carmel, per descobrir-me aquesta petita joia que puc compartir ara amb tots vosaltres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada