dilluns, 27 de febrer de 2012

El cor de les coses


La meva darrera lectura ha estat tota una descoberta. Per la singularitat de la narració i pel món que retrata.  Kokoro, és una "novel.la" japonesa de principis del segle XX. De fet, podríem dir que és una de les primeres novel·les japoneses en sentit estricte. El llarg i completissim epíleg que acompanya aquesta obra explica amb pèls i senyals això que us estic dient. En resum : l'extraordinària transformació que l'imperi del sol naixent experimentà a les darreries del segle XIX quan, en escassament quaranta anys, passà d'un règim monàrquic, pràcticament feudal, a la potència econòmica, militar i cultural en què es convertí a principis del segle passat. Un canvi que necessitava també de la creació d'una nova literatura, d'uns nous gèneres que la posessin costat per costat amb Occident, també en aquest terreny.
Però d'això no tracta Kokoro. És una obra complexa, escrita amb mestria, en un tempo al que no estem acostumats, on els personatges s'interroguen en un constant monòleg interior sobre les pròpies accions i les seves conseqüències. On sobretot s'exploren els sentiments, els dubtes, els neguits d'això que en diem "l'ànima humana". Potser sona a tòpic o grandiloqüent, però és la pura veritat.
No pretenc aquí explicar-vos aquesta novel·la -flac favor faria, d'altra banda als possibles lectors-, sinó que m'agradaria encomanar-vos un punt de l'entusiasme que he sentit en llegir-la. Si us agrada l'acció, les trames trepidants... oblideu-vos de Kokoro. Si, en canvi, teniu ganes de deixar-vos endur per una veu que, amb aquell to tan "oriental" us acompanya lentament mentre va assaborint el passar dels dies i, amb comptagotes, us va donant de beure del cor dels personatges, Kokoro us espera per donar-vos aquests plaers i molts d'altres. Com el d'un llenguatge, aparentment senzill però profund alhora, d'una sensibilitat nova -almenys per mi. Amb Kokoro descobrireu el  Japó que s'amaga darrere les parets de fusta de les cases, mentre seieu al tatami i mengeu en silenci al costat d'un jove estudiant que es remou entre la fidelitat a un amic i l'amor no manifestat a una altra persona. Entre el respecte a un pare moribund i l'admiració al mestre espiritual. Sí, ja sé, no dóno gaires pistes. Però no vull donar-les. O no en sé més sense trair-me i explicar-vos més coses del compte.
Llegiu aquesta esplèndida novel·la de Natsume Soseki (1867-1916) i ja em direu - o no-  si compartiu aquest entusiasme - o no- després de llegir Kokoro que, algú va traduir com "el cor de les coses".


PD : Les dues darreres obres de què us he parlat (El pes de la papallona  i   Kokoro) m'han arribat gràcies al Carmel Carrillo, amic, company de peripècies ciclistes i amb qui, quan la bici deixa de botar i pren un corriol tranquil, solem parlar de llibres i lectures. Gràcies, Carmel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada