diumenge, 29 de juliol del 2012

Observant la crisàlide



Vivia amb el cos tancat dins d’un capoll
i el cap era l’únic que mirava de trencar-lo.
Erri De Luca

Torno a Erri De Luca. El pes de la papallona em descobrí un escriptor molt especial que m’ha tornat a captivar a Els peixos no tanquen mai els ulls. Si allà utilitza la lluita entre un caçador i un isard per a presentar-nos els seus combats interiors, aquí s’acosta al nen de deu anys que va ser perquè en aquesta edat “s’està dins una closca que conté totes les formes futures”.
Transcorre en una illa prop de Nàpols on estiueja amb sa mare. Hi descobrim un nen introvertit i silenciós que passa la major part del temps sol, absorbit per la lectura o els quaderns d’enigmes. A les tardes va a veure els pescadors i els ajuda. A la platja coneix una noieta que llegeix novel·les policíaques. Per primera vegada s’interessa per una persona de la seva edat. Una relació curiosa que el durà a la descoberta de l’amor, una paraula fins llavors reservada als llibres dels grans. És un amor encara molt jove, que “tancava la infantesa però encara no removia els músculs de les abraçades”. Però el nus de la història és l’obsessió del nen per fer-se gran. Se sent tancat al seu cos, com un capoll, i creu, literalment, que només creixerà si el trenca.
Hi retrobo l’estil de De Luca: l’ús estudiat del llenguatge –fruit del seu vici per l’enigmística-; la sintaxi breu, com les històries de la mare i l’àvia: “les seves veus van formar les meves frases escrites, que no són pas més llargues que l’alè amb que es pronuncien”; però sobretot el to poètic que ho amara tot i inunda la prosa de metàfores: “Actualment escuro el plat de l’horitzó fins a l’última llum.” Hi afegeix una tècnica narrativa que li permet moure’s entre els diàlegs i les situacions com si fos una mena de trencadís, sense que el lector perdi mai el fil.
Els temes també són recurrents: els animals i la seva llei, el sentit de la justícia i la veritat, la vergonya de la culpa... Des del record d’un nen en qui de vegades no es reconeix, De Luca ressegueix el fil de l’adult en què es convertirà: el revolucionari, l’escriptor, l’home que estima la seva terra, la seva llengua, les cançons apreses de la mare: “A cada sala, quan canto en napolità, hi és ella que escolta. Els absents necessiten una veu que els faci sortir de l’absència almenys mentre dura una cançó.”


PS :  Us adjunto dues entrevistes molt interessants:  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada