dimarts, 9 d’octubre de 2012

La independència i l'Església Catalana

Antonio Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Española
Lluís Martínez Sistach,  arquebisbe metropolità de Barcelona

Suposo que haureu sentit les cavernoses declaracions de la cúria espanyola respecte als intents "separatistes" catalans encaminats a la "desintegració unilateral de la unitat  "de l'antiga nació". I també la tèbia resposta dels bisbes catalans: una abstenció covarda en la votació del document a Madrid i després unes vagues declaracions a casa nostra... En fi, la història de sempre. Un amic m'ha enviat aquest text com a resposta a aquesta postura dels "nostres" bisbes. La trobo molt ben argumentada i aclaridora. Per això, i perquè corri una mica més, l'afegeixo en aquest blog. Com a cristià em sento, una vegada més, decebut pels nostres "pastors" en aquesta Església, la mateixa que conviu amb el testimoni de tants cristians de base i de gent com el bisbe Casaldàliga, de qui ja vaig parlar fa poc. Gràcies, Joan, per les teves paraules.


ELS BISBES CATALANS I ESPANYA
Nosaltres ja ho dèiem

Era un Cap d’Estat del Vaticà -aquell Estat que no té Nació, oi?-  també, per tant, Papa de l’Església Catòlica que es deia Joan Pau II. Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides (1995) va proclamar solemnement, i tothom el va aplaudir, que ni un Estat ni una altra nació, ni una organització internacional no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui digna d’existir... Una nació no necessàriament ha de tenir un estat; pot federar-se, o confederar-se, o pot tenir àmplia autonomia regional. Però amb una condició: que sigui en un clima de llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.

Els ínclits bisbes espanyols diuen i rediuen que res de res: De nació només n’hi ha Una -“Grande i Libre”?- i que, per tant és immoral pensar, dir o fer res per autodeterminar-se, bla,bla,bla... tots coneixem prou bé la cançó que beneeix i consagra totes les tesis espanyolistes, fins i tot les més ràncies.

Els bisbes catalans, seguint les directrius de Joan Pau II mai no han volgut –alguns consideren que no han pogut- constituir-se en Conferència Episcopal Catalana. El resultat és que viuen diluïts en aquest magma político-religiós  del nacionalisme espanyol. I pel que sembla s’hi troben bé i tot ja que cap d’ells va votar en contra del calamitós pronunciament. En la roda de premsa el secretari de la CEE, en comentar els quatre vots d’abstenció, es va cuidar prou de recalcar la unanimitat amb la seva habitual arrogància dogmàtica que produeix nàusees a més d’un.

Aquests nostres bisbes, pobrissons, quan treuen una mica els caps mitrats en el seu hàbitat que és eixa colònia situada al nord-est de la nació espanyola, no poden enraonar clar i català. Ep! Com que no són a la metròpolis... en català sí que els és permès, però clar,  de cap manera!
En la Nota que han publicat aquí no han gosat ni dir que si alguns ciutadans consideressin que Catalunya és una Nació aquests alguns tindrien  tot el dret a promoure l’exercici l’autodeterminació; que no és cap immoralitat, oidà!. No poden dir ni això. Trencarien la comunió amb els seus col·legues d’allà i Rouco els enviaria a l’infern dels separatistes. Ometent allò de la “Unidad” -només faltaria!- han dit el de sempre: que si el bé comú, que si la llibertat, que si la responsabilitat, que si la democràcia...bla,bla,bla.

En aquest tombant esperançador i exigent de la nostra història nacional plau recordar els immediats antecessors, tant allunyats de tarannà, del nostre episcopat actual que afirmaven: Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella... (Arrels cristianes de Catalunya).

La xerrameca eclesiàstica no frenarà pas ni mica la militància política (en el sentit ple del terme) de tots els catòlics que –no cal etiqueta- lluitem per la Independència. Sabem que els obstacles vénen de lluny. El 1930 el Canonge Carles Cardó escrivia  que és tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències  (a la pretensió sobiranista), i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics. I en aquest sac hi podem posar el Vaticà sense deixar-nos enganyar pels afalacs al i del cardenal Bertone.

Amics, quan aviat serem Nou Estat d’Europa, pot molt ben ser que ens trobem un petit grup de barons mitrats, amb faixes solemnes, riallers, que amb un exemplar d’Arrels cristianes... a les mans proclamin: Nosaltres ja ho dèiem.

Joan Aurich

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada