dissabte, 27 d’octubre de 2012

Una gran novel·la


Acabo de llegir "Les veus del Pamano". No us enganyo: ho vaig aconseguir al tercer intent. Segurament perquè les dues primeres vegades no tenia prou temps com per endinsar-me d'una manera continuada en aquest trencaclosques de personatges i situacions. M'hagués agradat haver-lo llegit l'any passat, quan vaig passar prop del tossal de Pamano tot fent els Pedals de foc, però llavors tenia altres lectures pendents. Sigui com sigui, aquest estiu m'ha permès acostar-me a la narrativa de Jaume Cabré. Segurament hi va tenir molt a veure l'esplèndida trobada amb l'autor a Vilafranca del Penedès -de la qual ja us vaig parlar -  arran de la publicació del "Jo confesso" . I m'hi va acabar d'ajudar una petita estada a la Vall de Cardós propera a alguns escenaris de la novel·la.
No seré jo qui glosarà ara les virtuts d'aquesta obra. Deixeu-me només compartir amb vosaltres -"hay alguien?", que deia l'acudit- algunes de les meves sensacions com a lector de "Les veus...". En primer lloc em va captivar des de capítol 1 i, quan vaig poder fer-ne una lectura sostinguda, l'atracció es mantingué a llarg dels següents. És cert que no has de deixar-te atabalar pel munt de camins que se't van obrint perquè, a poc a poc, vas lligant caps i situant cada personatge amb el seu itinerari vital.
En segon terme m'ha impressionat la presència del paisatge -aquestes valls pirinenques que conec força bé perquè les he trepitjat des de jove- un paisatge que s'imposa com un personatge més, paisatge físic però també paisatge humà, el d'aquests pobles perduts entre cims majestuosos. I més perduts que devien ser en aquells primers anys de la postguerra espanyola on els odis convertien el veïns en enemics irreconciliables.
I tot això sota la mestria d'un autor que domina com pocs el llenguatge i el posa totalment al servei de l'expressió dels personatges, adaptant-se a la pell de cadascun. Sents com pensa perquè sents com parla. Uns més cultes i formals, d'altres més senzills i propers, aquells més barroers, d'altres que parlen com pagesos o ramaders, com els avis d'abans o els joves de més tard. En fi, un sol narrador que es converteix en una mena de director d'orquestra que domina tots els timbres dels seus instruments.
De totes aquestes habilitats la que m'ha impressionat més és la capacitat de passar d'una veu a l'altra, d'una situació a la següent -o anterior-, del punt de vista del narrador omniscient al del personatge que parla en primera persona... sense que te n'adonis. És un mecanisme molt afinat que Cabré utilitza constantment i, tanmateix, no es fa ni explícit ni pesat. De tant en tant he aturat la lectura per analitzar com es produïa aquest "miracle"i he descobert que un petit canvi, gairebé imperceptible, permet la transició sense que el lector en sigui conscient de com s'ha produït, d'una manera totalment natural.
Alguns exemples:

"l'Oriol es va entretenir a traslladar el cos perfecte, reproduir-lo, estampar-lo a la tela mentre ella deia que sí, que quan va començar la guerra me'n vaig anar a San Sebastián". (pàg 93)

" es va passar el radiant matí mirant el portal, acaronant a pistola que duia a la butxaca, pensant has estat massa dura amb mi, Rosa, n'havíem d'haver parlat abans, Rosa "

"I ara ho estaven celebrant. No una casa antiga sinó un pis seminou de lloguer que estava molt bé perquè era a prop del riu i si obries la finestra en podies sentir la remor. I es veia un tros de paisatge que Déu n'hi do. No era gaire gran, però per a tots dos, de sobres i els preus no són els de Barcelona, ui, ni de bon tros."  (pàg 572-573)

La llista és infinita.

En fi, si no l'heu llegida, us animo a fer-ho. No us decebrà. Només un consell: comenceu-la quan pugueu endinsar-vos tranquil·lament en la lectura. Jo ara em prenc un descans amb d'altres lectures però aviat les emprendré amb el "Jo confesso". Ja us en faré cinc cèntims.





2 comentaris:

  1. Sí que "hay alguien"! A mi també em va encantar. El vaig llegir fa temps, i m'has fet venir ganes de rellegir-lo. Tot està tan ben explicat, tan al detall, que sembla real, oi?

    ResponElimina
  2. Sí, tens raó, una altra de les virtuts de Cabré és que escriu creant històries molt versemblants. No sembla que ho estigui escrivint, sinó que t'ho explica de manera molt natural. Aquesta és la gràcia d'un gran escriptor: que no es noti!

    ResponElimina