dilluns, 4 de febrer de 2013

Textures


"Jo mai mai" és un disc de textures. Textures vocals, textures melòdiques, textures harmòniques, textures instrumentals. I, és clar, també textures verbals. Més que escoltar-lo, tens la sensació que l'estàs tocant i, amb els dits, descobreixes sensacions tàctils diverses: de la flonjor del vellut a l'aspror de la pedra, passant per la suavitat de la seda. Ja ho sé, tot això no ajuda a fer-se una idea del disc, però voldria transmetre-us aquestes sensacions abans de passar la ressenya pel filtre de les descripcions intel·lectuals. Potser perquè vaig tenir aquestes sensacions abans que l'orella parés compte a d'altres coses.
Textures vocals. La veu de Joan Dausà es mou en aquell terreny on, sense fer un gran desplegament vocal, t'arriba, t'entra, t'amara... No necessita fer grans lluïments ni canvis de registre i, tanmateix, tens la sensació que t'està explicant coses diferents cada vegada. Timbrada, segura i amb aquella sensació que té una potència amagada que no acaba d'explotar... perquè no li cal. O perquè no vol. Perquè sembla més aviat que et parli a cau d'orella, com una confidència. I els secrets mai es diuen -encara que la frase feta afirmi el contrari- en veu alta. Perquè llavors deixen de ser secrets. L'amistat, l'amor, el dolor, la solitud, la tendresa, la nostàlgia... s'expliquen com un secret que cal compartir amb molta fidelitat.
Textures melòdiques. No hi sents melodies enganxadisses que puguis cantar de seguida. Escoltes corbes musicals que no són les "estàndard", a ritmes diferents, pausats la majoria. Algunes melodies són sorprenentment lentes, i repetitives, com un mantra; d'altres agafen vol de seguida i es tornen més festives. Però mai cauen en allò que en diríem "una melodia fàcil". I tot i així, et despertes l'endemà,  o al cap d'uns dies, taral·lejant-ne un fragment que t'agrada repetir i repetir...
Textures harmòniques. Tampoc Joan Dausà ha buscat els acords típics i suats. Les veus instrumentals no sempre són evidents, acompanyen estranyament la melodia principal, diries que no l'embafen amb terceres o creant acords coneguts. De vegades penses que, fins i tot, no busquen l'harmonia sinó potser una mica de tensió, de neguit, com les lletres que canta. I tanmateix, agraeixes l'acord com un bàlsam estranyament guaridor.
Textures instrumentals. Piano, molt piano, però minimalista i elegant. A voltes només notes que se succeixen una darrera l'altra com aconduint-te. Una guitarra suau, suggerent, uns teclats avellutats, un baix senzill però profund, com li escau; un violí que s'intueix però que no pren mai protagonisme, algun clarinet.  I un munt de textures a la percussió: de la bateria més contundent, als tocs delicats d'algun altre instrument... i els timbres de les veus, del Joan i la Clara, del Joan i la Sara, com empasten!!
Textures verbals. A aquestes alçades ja deveu estar cansats de paraules, però no podia deixar de banda en aquest blog de poesia, la que exhalen les lletres de Joan Dausà. A través dels seus versos-cançó assistim a la vida que batega rere les emocions de cada dia. Sentim en la nostra pell els mots que ens parlen de la tristesa de la soledat, del desconcert davant la mort, de la nostàlgia per aquella persona que ja no és amb nosaltres, i tanmateix, roman gràcies a les paraules que la reviuen. Tastem l'estranya bellesa d'uns versos que són escandits amb una mètrica també especial, lliure, arriscada. La bellesa de la mort, la bellesa del desig, la bellesa de l'amor i la recerca constant de la felicitat que tant ens costa atrapar. I que trobem, sovint, al moment més insospitat. Encara hi som a temps.

I, com a mostra, aquesta nadala tan especial...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada