dilluns, 15 de juliol de 2013

A la pell de Gai Octavi Cèsar, August


Després de quedar captivat per la màgia de John Williams a Stoner vaig voler llegir de seguida la seva altra novel·la, August (estalvieu-vos els acudits, sí, ja sé que darrerament el meu nom apareix en novel·les importants però no és culpa meva). Com deia, doncs, vaig emprendre la lectura d'aquesta obra que va merèixer el National Book Award l'any 1973 i no vaig quedar tampoc gens decebut. Al contrari, va confirmar-me que Williams té un do -i un ofici- per a narrar històries i, sobretot, per endinsar-se en la pell dels seus personatges.

August és una novella sobre Gai Octavi, l'emperador romà que va recollir el testimoni de Juli Cèsar, el seu avi-oncle -que l'havia designat fill adoptiu i hereu abans de la seva mort a les Idus de març- i comença precisament poc abans que es produeixi aquesta conspiració. A través de les darreres cartes de Juli Cèsar a Àcia, la mare d'Octavi, i de les cartes que escriuen els amics del jove August sabem com, de seguida, entoma la situació amb una maduresa i un sentit de l'estratègia política i militar fora del comú. 
El que resta és la novel·la que -no patiu, no faré com amb Stoner- no us descobriré gens. Només dir-vos que avança lenta i pausadament, aprofundint en aquest mirall trencat que és el personatge principal, i dibuixant-nos-el a partir de les mil i una mirades dels que l'envolten. A partir d'elles coneixem el personatge, avancem amb ell i ens fem càrrec del pes feixuc que suposà a un jove romà aquella llosa que li caigué al damunt de cop i volta i que, tanmateix, entomà amb extrema diligència i servei a la idea de Roma a la qual el seu pare adoptiu volia ser fidel. Al seu voltant es despleguen els mil i un ventalls d'aquell imperi que regnà el món. Llavors descobrim les grandeses del personatge però també les misèries del poder, les corrupcions polítiques -us sona?- i assistim com a espectadors privilegiats a les intimitats de les festes on poetes, músics i filòsofs es barregen amb prostitutes i nois de gest efeminat. Però, sobretot, descobrirem, a través de la ploma de Williams, l'entorn més íntim del que va ser durant molts anys, emperador de Roma, i que per servei a aquesta va haver d'adaptar la seva vida,  la relació amb la seva família i les seves amistats, fins a límits insospitats.
I, posats a triar un fragment, com que aquest és un blog de poesia -malgrat fa temps que no en parlo- us deixo amb aquesta d'Horaci, el poeta, que també fou amic d'August i que aquí parla en boca d'un altre amic seu, Gai Cilni Mecenes:

"Em va dir:  Decideixo fer un poema quan m'hi empeny un sentiment intens, però espero fins que el sentiment es consolida i es converteix en determinació; després penso en l'objectiu, com més senzill millor, cap on hauria d'enfocar el sentiment, tot i que sovint no sé com hi arribarà. I després componc el poema, recorrent a tots els mitjans que tinc a l'abast. Si cal, aprofito idees d'altres, no passa res. I si m'he d'inventar alguna cosa, doncs me l'invento. Faig servir el llenguatge que conec i em moc dins dels meus límits. Però la qüestió és que l'objectiu que descobreixo al final no és el que havia concebut d'entrada. Cada solució desemboca en noves eleccions, i cada elecció genera problemes nous per als quals cal trobar una solució, i així successivament. En el fons del cor, el camí que ha agafat el poema sempre sorprèn el poeta."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada