diumenge, 16 de febrer de 2014

Pete Seeger: una història optimista que cal conèixer



Demà farà tres setmanes de la mort de Pete Seeger i tenia pendent d'escriure quatre ratlles aprofitant el que n'han dit els principals diaris catalans. He pogut recollir el Punt/Avui, l'ARA, La Vanguardia, El Periódico i El País. Tot i que, forçosament, hi ha moltes coincidències, cada un d'ells ha posat l'accent en una o altra de les cares d'aquest personatge del segle XX que, armat només amb un banjo i la  seva veu, va emprendre les lluites que la història -i la seva consciència- li anava posant al davant: els drets dels treballadors, els de la població afroamericana, la batalla contra la guerra del Vietnam, la defensa ecològica i, darrerament, també la crítica als abusos del sistema financer. Som-hi!


El Punt/Avui titula "La veu que obligava l'odi a rendir-se", en una clara referència a la cita que Seeger va escriure al seu banjo: "This machine surround hate and forces it to surrender". Explica la relació entre Pete Seeger i la cançó protesta en català, possible, entre d'altres coses a l'amistat del Pete amb gent com Xesco Boix o Raimon. I d'aquí a la influència en membres del Grup de Folk com l'Eduard Estivill. Precisament ell diu del Pete que "va ser el primer a fer cantar la gent".  En un article a part, en Raimon explica com va aconseguir que vingués a Espanya encara en plena dictadura, l'any 1971, tot i que ell havia dit que no hi vindria mentre hi hagués en Franco. "Li vaig dir que, aquí, el més important, era saber com sortir de l'escenari, no pas com entrar-hi, i en veure la policia ho va entendre."


L'ARA ho encapçala amb "Pete Seeger, el poder de la cançó", que pren del documental "The power of song"(2007) de Jim Brown, que ja vaig comentar en aquest blog. Comenta aquest poder que neix del compromís amb l'entorn i per al qual utilitza la cançó com a arma de justícia social. M'ha cridat l'atenció  que, fa dos anys, quan Anders Breivik, l'autor de la massacre d'Utoya va dir que My rainbow race era una cançó marxista que havia rentat el cervell dels noruecs, la reacció de milers de noruecs va ser sortir al carrer i cantar la versió d'aquesta peça infantil noruega que Seeger havia popularitzat (i que a casa nostra van adaptar Joan Dalmau i Xesco Boix,  convertint-la en un veritable himne kumbayà amb el títol de "Un cel blau per sostre"). L'ARA destaca també el treball recopilador de músiques d'arreu del món: "Una de les lliçons que deixa Seeger és precisament que no va establir jerarquies musicals, ni per qüestions geogràfiques ni estilístiques. Per a ell tant poder tenia un blues de Leadbelly com una peça cubana com Guantanamera" (de la qual n'és co-autor i impulsor). 
En una columna a part recull impressions de gent com Jaume Arnella: "Va significar un cop de força en un moment en què aquí no hi havia cap mena de cançó protesta. Algunes cançons seves ens van servir per tallar carrers, com la Diagonal". O del mateix Raimon: Tenia una capacitat de comunicació com he vist poc. Si el públic no cantava als seus concerts, deia que no ho havia fet bé."

"La veu al servei d'una cançó" és el titular que ha triat La VANGUARDIA per glosar aquesta llegenda del moviment folk i la protesta política. I arrenca amb una de les seves darreres protestes públiques, l'octubre del 2011, quan, amb 92 anys, acompanyava el moviment Occupy Wall Street "enmig de molts que ni tan sols havien nascut quan ell va estar a punt d'anar a la presó per comunista i i per les seves accions contra els  Estats Units" (com va acusar-lo el Comitè d'Activitats Antiamericanes l'any 1955 després d'interrogar Seeger en plena cacera de bruixes).
Un cop més, també aquest diari acut a Raimon perquè parli de Seeger. El cantant de Xàtiva recorda com va conèixer Seeger a Nova York l'any 1970: "Recordo que érem en una església de la ciutat. Ell es trobava allà amb la seva filla i Emilio Rodríguez cantant temes seus i recordo que va parar per traduir un parell de cançons meves perquè les entengués el públic, i després em va dir que les cantés. Aquesta imatge no se'm va esborrar mai." Raimon també diu d'ell que "tenia una veu esplèndida, així com una sòlida formació musical; el seu pare era una persona molt preparada i era, a més, músic avantguardista. Resumint, en Pete era art i lluita."
En un altre moment es comenta la famosa llegenda del Festival de Newport l'any 1965 on, segons diuen, Seeger es va enfadar amb Bob Dylan perquè volia actuar electrificat. "Uns asseguren que això ho va considerar una provocació i que va voler tallar-li els cables. Ell va confessar que li va molestar que al seu pupil no se l'entengués quan pronunciava. I això era sagrat per a Seeger, que va mantenir amistat amb el cantautor Xesco Boix. Cada paraula havia de ser intel·ligible"


El PERIÓDICO arrenca amb un "Folk combatiu". Després de fer un breu relat biogràfic destacant la seva relació amb Woody Guthrie (segons l'etnomusicòleg Alan Lomax el naixement de la música folk té una data: el 3 de març de 1940, quan Seeger i Guthrie es coneixen en un concert benèfic per als treballadors immigrants de Califòrnia), el diari passa a comentar el vincle de Seeger amb joves que començaven en el folk com Bob Dylan, Don Mclean i Bernice Johnson Reagon. I acaba amb l'homenatge que Bruce Springsteen, el Boss, li va fer en el seu disc Whe sall overcome: The Seeger sessions (2006). Al concert del seu 90è aniversari, Springsteen va presentar Seeger com: "un arxiu viu de la música americana i de la seva consciència, un testament del poder de la cançó i la cultura." El mateix president Obama va dir que sempre estaran agraïts "pel llegat del que va ser anomenat el diapasó dels EUA (…) Creia en el poder de la cançó. Però el més important és que creia en el poder de la comunitat per defensar el que és correcte, alçar la veu contra el que no ho és i empènyer el país cap a on creia que podíem ser. Sempre ens va recordar d'on venim i ens va mostrar on havíem d'anar".


El PAÍS va titular "Pete Seeger: de música y militancia". En el subtítol afegeix: "Su figura se inscribe en la estirpe de los Lomax, Guthrie, Dylan y Springsteen." És potser el diari que analitza més a fons el seu compromís polític com a referent moral de l'esquerra, però no estalvia tampoc les crítiques: "Pertenecía al núcleo duro de aquellos creyentes que tardaron años en extraer las mínimas enseñanzas de las revelaciones de 1956, cuando Kruschev destapó las monstruosidades de Stalin. (…) Durante los años treinta Seeger seguía las instrucciones de la Comintern, que decretó que los compositores comprometidos debían confeccionar el repertorio que el pueblo cantaría en huelgas, manifestaciones, barricadas y, eventualmente, la revolución. Hasta que John Dos Passos y otros intelectuales viajeros conocieron a Molly Jackson, alias Tia Molly, la esposa de un minero que interpretaba su propio cancionero de testimonio y resistencia. La lección resultó contundente: urgía cambiar el sentido del flujo; las canciones debían fluir desde la base -el pueblo- a lo alto de la pirámide, donde estaban los profesionales comprometidos, capaces de reproducir el modelo popular." A continuació descriu com aquesta "revelació" va influir en el treball amb el folklorista Alan Lomax i la seva relació amb l'altre pare del folk: Woody Guthrie. Més tard vindria la seva participació en els "Almanacs Singers" i "The Weavers"(els va deixar després que gravessin un anunci per a la marca de cigarretes Lucky Strike), amb els quals aquest missatge popular s'infiltraria en el show business. Però el FBI i el Comitè d'Activitats Antiamericanes acabaria encerclant grups i cantants com ells sota la sospita de "mals americans" i Seeger viuria el seu propi exili de la Guerra Freda: "Perdió el contrato de grabación con Decca, se redujeron sus conciertos y los ingresos que necesitaba para pagar abogados. Debía presentarse regularmente ante las autoridades. Se libró por los pelos de la condena a prisión (un año y un día): el Tribunal de Apelaciones le exoneró por una minucia jurídica, simultáneamente declarándole "indigno de simpatía".

En un altre paràgraf trobem una altra interpretació del famós incident amb Bob Dylan: "El problema no era la electricidad o los decibelios mal sonorizados. Correctamente, Seeger entendió que Dylan encarnava un cisma que podía vaciar el nuevo movimiento. Se abandonaba el impulso colectivo para primar la expresión personal. Se escribían letras que -!intolerable!- reflejaban el uso de drogas. Se evitaban los mensajes didácticos y los nuevos textos resultaban crípticos, polivalentes, hedonistas. Otra batalla que Pete Seeger perdió."

Encara sort que al final li reconeix que "fue pionero en EEUU del combate por la causa ecológica. Residente en las orillas del Hudson, combatió la contaminación. Había aprendido que las luchas dignas de ser luchadas comenzaban, literalmente, en la parte trasera de tu casa." Així és, efectivament, com va començar el seu projecte Clearwater de neteja del riu Hudson des d'un veler construït a imatge dels vells velers del segle XIX.


Fins aquí arriba el meu resum. Espero que us hagi servit per apropar-vos una mica més a la figura d'aquest lluitador excepcional, pioner en tantes causes. Hi ha una frase seva que sempre m'ha agradat citar. Malgrat l'aparent senzillesa és tota una declaració de principis:

"Pren-t'ho amb calma, però pren-t'ho."

(Pete Seger)








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada