dimecres, 26 de març de 2014

Paraules en llibertat



Si heu començat a llegir aquest post atrets pel títol he de confessar-vos que m'he permès un petit engany. No es cap article sobre la llibertat en la literatura, ni cap oenagé que promogui la denúncia i l'alliberament de presos culturals (per això ja hi ha, entre d'altres, el PEN català). Paraules en llibertat és el nom d'una fundació fictícia que apareix a la darrera novel·la d'Ian McEwan, Operació Caramel.


La veu de McEwan em va captivar amb Dissabte, tant, que vaig començar a buscar totes les novel·les que havia fet fins llavors. Així vaig llegir Amsterdam -que també em va entusiasmar-, Amor perdurable -no tant, però em va enganxar-, A la platja de Chesil -no em va agradar gaire, per no dir gens- i la darrera -fins ara- Solar, que em va reconciliar amb l'autor perquè em va mostrar una vessant més còmica, però que tampoc vaig trobar rodona. No he llegit encara Expiació perquè vaig veure primer la fantàstica versió cinematogràfica, però no descarto algun dia llegir la novel·la. La majoria ja les he comentades en aquest blog.


Operació Caramel m'ha permès retrobar el millor McEwan, el novel·lista que és capaç d'endinsar-te en una trama qualsevol perquè té ofici per fer-ho, i que, sobretot, pot penetrar en la psicologia dels personatges, que deixen de ser-ho per a ser, simplement, persones, amb dubtes, passions, reflexions, angoixes, dilemes, alegries, tendreses… L'autor  que, de seguida, ja no notes darrere les paraules del narrador. Que sap què fa i sent un neurocirurgià -Dissabte-, un músic -Amsterdam- o una lectora empedreïda -llicenciada en matemàtiques- a qui ofereixen una feina tan allunyada del seu món com l'espionatge. Això darrer és, resumint molt, Operació Caramel.

Però és molt més. És McEwan en estat pur, o sigui, una novel·la amb una trama que t'atrapa però que, alhora, t'explica -perdó, volia dir t'ensenya, et fa viure- moltes més coses.  Aprens literatura -sempre hi ha cites reals sobre lectures que els personatges fan i, a voltes, discuteixen. En aquesta fins i tot hi surt Larkin que, com sabeu alguns, és una de les meves lectures poètiques preferides. Aprens història, en aquest cas de la guerra freda, de l'espionatge anglès -el famós MI5 i l' MI6-, de la guerra contracultural entre capitalisme i marxisme, que és, de fet, un dels eixos d'aquesta novel·la. I, sobretot, llegeixes i en gaudeixes mentre McEwan et porta d'un lloc a l'altre sense que te n'adonis.

He de reconèixer que em va costar entrar en la primera part del llibre. Potser hi va tenir molt a veure que va ser una lectura intermitent, amb massa aturades entremig com per sentir-te dins la  novel·la d'una vegada per totes. Tenia la sensació que em parlava amb un estil antic, sobre uns personatges que no m'acabaven d'interessar prou. I també és veritat que se'm feien especialment feixugues les divagacions que feia entorn al tema de l'espionatge cultural de l'època… Sigui com sigui, finalment em va captivar i, des de llavors, la novel·la va discórrer amb un tempo cada cop més accelerat. Seguia la protagonista, Serena Frome, com intentava engalipar una jove promesa literària i afegir-la -sense que ell ho sabés- a la causa de la propaganda cultural antisoviètica. De seguida es veu que hi ha una química especial entre els dos personatges, que promet un munt de trobades molt especials. No patiu, no desvetllaré res més. I encara que ho fes, la novel·la fa un gir al final que et deixa de pasta de moniato, molt a l'estil McEwan. Un malabarisme que estava preparat des del principi -ara te n'adones- però del qual no n'has estat gens conscient. He recordat unes paraules que vaig escriure en relació a una altra de les seves novel·les, Amsterdam:

"M'agrada rellegir-lo i comprovar com, fins el més petit detall, ja estava preparat en capítols anteriors, on només s'esmentava. Allà hi havia la llavor del que després esdevindrà un fet clau i que desencadenarà el desenllaç. És com una petita obra d'orfebreria, com un mecanisme de rellotgeria."

En fi, gaudiu d'Operació Caramel. I quan hagueu acabat, si us ve de gust, compartiu amb mi les vostres sensacions.  Fent un joc fàcil podria dir que aquesta novel·la és tot un caramel, una llaminadura per tastar, a poc a poc.

2 comentaris:

  1. Molt bé August, me l'apunto al llistat de lectures pendents, segur que m'agrada. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Te'l recomano. Si t'han agradat altres llibres de McEwan, aquest no et decebrà. Una abraçada (i fins després)

    ResponElimina