dissabte, 29 de març de 2014

Sobre etiquetes pedagògiques



De la meva lectura dels dissabtes (acompanyada d'uns bunyolets i un talladet on ja sabeu) destaco avui dos articles que mereixen una lectura i una reflexió atentes.

En primer lloc, un reportatge aparegut al Suplement Criatures del diari ARA encapçalat amb un títol ja prou aclaridor:  "Es diagnostica massa TDAH?" Pels que no estigueu familiaritzats amb les sigles, tradueixo:  Trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat".  Els psicòlegs, psicopedagogs i mestres ja fa anys que remenem aquestes sigles, segurament amb més alegria del que caldria. Els mateixos especialistes no es posen d'acord però, en tot cas, si que cal una reflexió més mesurada i serena sobre els problemes que presenten els nostres alumnes abans d'etiquetar-los amb una patologia que, si es diagnostica malament, pot dur a allò que diu el refrany:  "és pitjor el remei que la malatia". De la lectura de l'article -que no us estalvio- cito només dos fragments prou significatius:


  • El setembre del 2013 el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya va emetre un comunicat en què apuntava clarament al sobrediagnòstic i alertava que "en molts casos s'estarien medicant nanos amb un conjunt de símptomes -impulsivitat, inquietud motriu, dificultats per a concentrar-se en una activitat- presents en molts quadres psicopatològics, que responen a causes molt diverses i que precisen, per tant, enfocaments diferenciats, cosa que el sobrediagnòstic de TDAH tendeix a diluir i confondre".
  • Heike Freire, psicòloga i filòsofa, assessora del govern francès i autora del llibre "¿Hiperactividad y déficit de atención? Otra forma de prevenir y abordar el problema",  parteix de la tesi que molts d'aquests trastorns o malestars de les criatures són el reflex de les seves dificultats per a adaptar-se a les insanes condicions de vida que els imposa la societat actual. Excés d'exposició a pantalles, manca d'hores i d'espai per al joc lliure, poc contacte amb la naturalesa, soroll de trànsit constant, excés d'hores asseguts en una classe magistral i famílies desestructurades són alguns dels "ambients malaltissos" que no poden satisfer les seves necessitats de joc, tacte i afectivitat, segons la psicòloga.
Evidentment també hi ha veus que defensen tesis contràries. En tot debat cal escoltar totes les parts, però això ho haureu de llegir vosaltres mateixos al diari.

L'altre article que us volia recomanar és -una vegada més- del Gregorio Luri. Es titula L'alumne remugant,  i fa una reflexió molt interessant sobre com posem sovint al mateix sac -m'incloc en l'autocrítica- els alumnes que es mostren poc participatius a classe. Luri descriu dos orígens clarament diferenciats i oposats d'aquesta simptomatologia -ja veieu que el post avui va d'aparences psicopedagògiques-: 

"Entre l'alumne que està condemnat a estar en silenci per falta de coratge per aixecar la mà i el que disposa d'una gran dosi de coratge per preservar el seu espai propi no hi ha res en comú".

Com bé apunta Luri, la pedagogia moderna se sent interpelada per l'alumne introvertit. Troba alguna cosa d'indomable en el seu silenci, perquè posa en qüestió l'activisme, la participació, el dinamisme… que considera característiques de la bona pedagogia. 
Touché. Ho reconec, més d'una vegada m'he lamentat de l'escassa participació d'un alumne a classe, valorant-t'ho negativament sense plantejar-me si el silenci del nen/nena responia a d'altres causes que no fossin la incapacitat per a expressar-se en públic o una actitud volguda de resistència a l'autoritat del mestre.  Llegiu-vos l'article sencer si podeu. Si no ja us el penjaré al blog si els del diari Ara no em posen una denúncia per abús dels drets d'autor…

Bona lectura i bona setmana!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada