Quan la veu del poeta perviu en la del seu traductor

Jaume C. Pons Alorda en acció

Els que em coneixen saben que sóc un públic fàcil, que m'entusiasmo de seguida i em deixo seduir per aquell o aquella que em transmet una emoció, una reflexió, un sentiment, sempre -és clar- que connectin amb allò que jo sento, penso o estimo. Potser no sóc tan estrany. Al capdavall tothom fa el mateix, encara que alguns -i aquí crec que està la diferència- se n'amaguen o distancien, sigui per un fals pudor a l'hora de mostrar-se massa -i per tant fer-se més vulnerables a les crítiques- o perquè creuen que la raó ha de presidir tots els nostres actes i judicis, o per un posat postmodern on tot el que és naïf, sincer, utòpic, etc. ha de ser jutjat amb el més cruel dels sarcasmes, o… vés a saber per quines altres raons més que jo no arribo -ni ganes- a escatir.

Tot aquest llarg parèntesi inicial és per dir-vos que avui he quedat seduït per Jaume C. Pons Alorda i la seva particular visió i lectura de Fulles d'herba, de Walt Whitman. Les expectatives que tenia -que ja eren altes- han quedat més que superades després de conèixer i escoltar aquest poeta, narrador i traductor amb tendències hiperactives (com ell mateix s'adjectiva al seu blog). Condicions a les que cal sumar la de rapsode excepcional. I això no és cap exageració ni fruit de la passió a la que al·ludia a l'inici. Intentaré explicar-me i justificar el meu entusiasme.

No sóc cap especialista en Whitman, i no coneixia Alorda -a partir d'ara l'anomenaré així per abreviar- fins avui, ni personalment ni virtualment. Ni en sabia res de la seva obra. Només m'havia arribat algun comentari en el sentit que tenia força traça a l'hora de recitar poesia i, en concret, d'explicar la de Fulles d'herba. Amb aquest esperit vaig acudir ahir a la llibreria La Memòria per escoltar-lo. Havia vist algun video seu al YouTube, és cert, però més aviat m'havia previngut que no pas animat. Potser determinades intensitats emocionals cal viure-les en directe i contextualitzades perquè no es vegin -així, en fred- estranyes, exagerades. Sigui com sigui totes aquestes prevencions s'han trencat de seguida, moments després que en Jaume hagi pres la paraula per a presentar l'acte. Crec que ja en aquell primer moment he tingut la sensació que em trobava davant d'una persona amb la que connectava, per feeling, pel que m'explicava i per com m'ho explicava. Me n'adono que això comença a semblar el relat d'un enamorament i, no me n'amago, potser ha estat això. Alorda m'ha enamorat amb la seva senzillesa ("podré fer-te alguna foto? I ara, és clar…"), amb la seva passió poètica, però també per la sinceritat a l'hora d'explicar tot el procés que l'ha dut a traduir Whitman ("jo, un niñato de vint-i-quatre anys…"). Me l'he cregut des del primer moment i, és clar, això ha aplanat el camí. 

No us descriuré amb detall l'acte. Coi -deveu pensar- si això és el que volíem! No ho faré perquè, com es diu ara, no vull fer spoilers. I perquè, segurament, no me'n sortiria. Però si que us en faré cinc cèntims. 

En Jaume és d'aquells que tenen un guió obert. Saben què volen fer i què volen dir però no saben massa com ni en quin ordre ho faran. I això, que en d'altres pot semblar un parany per a fer-se l'interessant crec que en Alorda és sincer. Ens ha dit que començaria amb el primer poema del llibre i acabaria amb el darrer però que, el que passés entremig era cosa nostra. Els primers versos han servit per a quedar captivats per la seva capacitat rapsòdica -té gràcia aquest adjectiu aquí en aquest blog-, plena de matisos, que flueix de la mà del vers com si no es pogués llegir d'altra manera, com si el vers s'hagués escrit per a ser llegit així, ara amb un ritme lent i acompassat, ara frenètic i compulsiu, rabiós, potent, per tornar més tard a encalmar-se gradualment. Escoltes Alorda i penses que Whitman és ell, o podria ser-ho, i que, segurament, tu no l'haguessis entès igual sense la seva veu.

Alorda amb l'editor Josep Cots i, al centre,  Xavier Cortès, llibreter de La Memòria.

Després d'alguns poemes s'atura i demana si hi ha preguntes, gairebé exigeix que n'hi hagi. I així entrem en un altre espai que depèn inevitablement del públic assistent. Avui teníem la sort de comptar amb l'editor, Josep Cots (Edicions de 1984 -casualment l'any que va néixer Alorda) i també amb el crític Àlex Broch, amb Dolors Udina, la traductora de Virgínia Woolf al català, i amb un altre interlocutor que -després ho he sabut casualment- era el poeta Antoni Clapés…. Això ha elevat, segurament, el nivell de les intervencions. I és així com hem sabut amb detalls -alguns força curiosos i divertits- com es va gestar la decisió de traduir el llarg poemari de Whitman (més de 500 pàgines) i de la metodologia que ha seguit Alorda durant 4 anys -quatre!- per tal d'aconseguir l'objectiu. Per uns moments hem visualitzat un traductor pres en cos i ànima a la seva feina, convivint amb Fulles d'herba dia a dia, i amb la seva taula plena de les traduccions d'aquesta obra al castellà, francès, alemany, italià, portuguès, rus, bosni, croata…

Hi ha hagut també un moment per a la performance amb públic inclòs, que no desvetllaré per si acudiu a alguna de les presentacions de Fulles d'herba que, per cert, té ja una segona edició exhaurida i va a per la tercera en… dos mesos! 

I hem acabat, com el Jaume havia promès, amb l'últim poema del llibre, que ens ha posat la pell de gallina a tots i ha arrencat un aplaudiment final molt generós. 

L'acte no acabava aquí. Després de la signatura del llibre, que, evidentment, no m'he perdut, el Jaume ens havia promès cloure aquest festival amb la lectura d'un altre poema fora de la llibreria, al carrer, a la mateixa plaça de la Vila de Gràcia que, avui, estava plena de parades diverses. Perquè també els de fora tenen dret a sentir una mica l'èpica de Whitman, ha dit, si no recordo malament. Malauradament jo no podia quedar-me ni un minut més -portàvem pràcticament una hora i mitja- així que no us puc explicar aquesta part.

Crec sincerament -i així li he dit al Jaume- que pel poc que conec de Whitman -i encara menys d'ell- si algú l'havia de traduir al català havia de ser algú com ell. Si més no aquesta és una de les sensacions amb les que me n'he anat de La Memòria: que l'esperit lluitador, positiu, sensible de Whitman ha trobat en Jaume C. Pons Alorda una veu privilegiada, gairebé bessona. Si hi ha una cosa en la que coincideixen les crítiques a aquesta versió de Fulles d'herba  -que un altre dia comentaré- no és en la valoració del poeta sinó en la magnífica feina del traductor. O sigui que allò de traduttore traditore no serveix per a aquest cas. Llarga vida a Walt Whitman en la veu d'aquest mallorquí de Caimari afincat, per ara, a Vilafranca del Penedès! (i jo sense saber-ho…)