diumenge, 29 de juny de 2014

La decadència que conduí a la Gran Guerra



Ahir va fer cent anys del fet que provocà l'inici de la Primera Guerra Mundial, coneguda també com "La Gran Guerra": l'assassinat a Sarajevo del l'hereu de l'imperi austrohungarès, l'arxiduc Francesc Ferran, i la seva dona Sofia Chotek. M'ha semblat una excusa immillorable per a parlar-vos d'una novel·la excepcional: La Marxa de Radetzky.

Vaig conèixer Joseph Roth (1894-1839)  llegint La llegenda del sant bevedor, una petita joia que em va deixar fascinat per la capacitat narrativa d'aquest escriptor centreeuropeu, i que ja vaig comentar en aquest blog. Una fascinació que he pogut confirmar després de llegir aquesta extensa novel·la (més de 400 pàgs), encara que poc té a veure amb l'obra que us comentava: la Llegenda és un relat breu que no arriba al centenar de pàgines.

La Marxa de Radetzky us deu sonar pel nom d'aquesta composició musical que tanca cada any el famós concert d'any nou a Viena, sí, aquell en què el director convida el públic a seguir amb picaments de mans el ritme de la peça. Originalment fou composta per Johann Strauss per a lloar la victòria d'Àustria davant d'Itàlia durant la revolució del 1848-1849. Dic tot això perquè entengueu que el títol té un significat molt clar: si la Marxa Radetzky simbolitza d'alguna manera el nacionalisme austríac i l'hegemonia de l'Imperi austrohongarès aquesta novel·la descriu precisament tot el contrari: el declivi d'un imperi que portaria cap a la Gran Guerra. És doncs una imatge per contraposició, en certa manera una ironia de l'autor cap a un món que es resisteix a donar-se per vençut, depassat per les circumstàncies
La trama no segueix, però, els grans fets històrics, sinó que els sentim de rerefons, molt llunyans, com un eco, mentre assistim al dia a dia de tres personatges d'una mateixa nissaga, la família Trotta. En primer lloc l'avi, un capità que passà als llibres escolars com l'heroi de Solferino, la batalla on el seu valor va permetre salvar la vida del llavors jove emperador Francesc Josep -el de Sissí- amb el preu de rebre una bala a la clavícula. Aquest fet pesarà molt fortament en els seus descendents, especialment en el nét que farà també la carrera militar en honor a l'avi. El pare, en canvi, per expressa ordre de l'avi es convertirà en comissari de districte a Silèsia: "En tota la teva vida no series mai ni un pàges ni un hostaler! Has de ser un funcionari excel·lent i no res més!"
Tenim doncs tres personatges en certa manera atenallats per un destí marcat per les consideracions socials. Tres vides, però, ben diferents, darrere cadascuna de les quals batega una forta determinació, fruit d'una educació molt estricta, que els duu per camins molt diferents. L'avi, l'heroi, es rebel·larà contra la seva pròpia condició i demanarà a l'emperador mateix que tregui la seva llegenda del recull de fets històrics que s'ensenyen als escolars, en pro de la veritat. Per això se'l coneixerà també amb el títol de Cavaller de la Veritat. El fill, el baró Franz von Trotta, portarà una vida mil·limètricament calculada,  sempre al peu d'un protocol vital fred i lluny del seu propi fill, Carl Joseph, que anirà pujant en l'escalafó militar fins arribar a la categoria de tinent. Sempre, però, sota l'atenta mirada del pare -i el record imposant de l'avi immortalitzat en un quadre-, sempre arrossegant una melangia vital que no el deixa trobar el seu propi camí:

"Caure i morir hauria estat una petitesa aquells diumenges esvaïts, quan Carl Joseph escoltava la Marxa de Radetzky des del balcó patern, interpretada per l'orquestra del senyor Nechwall! A l'alumne de l'imperial i reial Acadèmia de Cadets de Cavalleria, l'havien familiaritzat amb la mort, però amb una mort mort llunyana! La propera matinada, a les set i vint, la mort i, esperava l'amic, el doctor Demant. Demà passat o al cap d'uns quants dies esperaria el tinent Carl Joseph Trotta. Quin espant! Quines tenebres! Haver donat lloc a la negra arribada de la mort i, després esdevenir-ne la víctima! I si un mateix no n'era la víctima, quants cadàvers l'esperaven pel camí?"

És en aquesta infelicitat on podem trobar molts paral·lelismes amb la Llegenda del sant bevedor -com també amb la biografia del mateix Roth. L'addicció a l'alcohol, per exemple, que acompanya els dos personatges i l'escriptor, o la dificultat de trobar algun recer en un amic o una amant. O l'afició al joc. Tots aquests elements combinats fatalment aconduiran al desenllaç vital que avançarà paral·lelament a la partida d'escacs que s'estava jugant aquells temps a l'imperi i que ara ja sabem que va desembocar en la guerra del 14.
No vull donar més detalls de la trama per no desanimar el possible lector abans de començar. Tampoc és fàcil resumir en un petit post com aquest una novel·la tan extensa com densa de continguts. Això sí, només puc dir-vos que mai m'ha caigut de les mans ni se m'ha fet pesada, encara que el ritme narratiu no té res a veure, lògicament, amb una novel·la d'aventures o un thriller. La prosa de Joseph Roth és magnífica i fa que t'endinsis en els petits racons de cada personatge i visquis a fons amb ells les seves penúries i, de tant en tant, les escasses alegries que els ronden. Una novel·la per entendre també aquell mosaic de valors i territoris que començà a esmicolar-se ara fa just cent anys. Un mosaic que encara  avui - amb una altra gran guerra per entremig- busca com endreçar les seves peces.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada