diumenge, 1 de juny de 2014

La tomba de Tiangbotxé: rere les passes del ieti

El monestir de Tiangbotxé (Mike Matty)


Fa poc us parlava de la presentació de La tomba de Tiangbotxé, la darrera novel·la de Josep-Francesc Delgado, dins dels actes del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir" de Ràdio Vilafranca. Avui, un cop llegida, ja us puc parlar d'ella en primera persona.
I començaré dient-vos que ha estat una lectura apassionant, sense treva. Si en comentar la novel·la anterior de la tetralogia, Sota el signe de Durga, apuntava un petit però a causa de l' "excés d'informació sobre la cultura i la religió xerpes. Excés perquè no arribes a poder pair-la bé mentre vas llegint la novel·la i esperes, d'altra banda, que avancin les peripècies dels protagonistes", puc dir que aquest aspecte ha desaparegut totalment en aquesta. I no perquè l'autor no continuï oferint-nos un ampli desplegament del seu treball documental, sinó perquè, en aquest cas, ha sabut -al meu entendre- dosificar-lo en la mida justa per no desviar l'atenció de la trama. Està clar que hi ha tingut molt a veure el fet que part d'aquesta informació s'hagi desviat del cos central del text als peus de pàgina, però també que l'autor hagi triat molt més quina informació donar-nos i, sobretot, com fer-ho. Molts cops són els mateixos personatges, en els seus diàlegs, o en la descripció dels seus pensaments que en fa el narrador omniscient, els que ens aporten amb mesura aquelles dades que els han servit a ells com a personatges per a justificar la seva aventura personal, i a l'autor per a dotar el conjunt d'un alt nivell de versemblança. El llibre es clou, a més, amb un epíleg on, a base d'endreces i reconeixements, l'autor ens fa partíceps del seu treball d'investigació de les fonts que li han servit per a bastir la seva novel·la. I el lector agraeix que, un cop finalitzada la trama, pugui endinsar-se més en tot aquest món barreja de mítica, llegenda i ciència -biologia, arqueologia i antropologia- que s'amaga darrere l'etiqueta de "l'home dels indrets rocallosos", per a nosaltres el ieti.
Us acabo de desvetllar un dels eixos centrals de la novel·la: la recerca d'aquest ésser viu, barreja -segons les diverses aproximacions- d'homínid, primat, ós… Si la cultura i religió xerpes estaven en el centre de la peripècia vital de l'anterior novel·la, en aquesta és el yeh-teh qui arrossega tota la trama. Potser per això també es fa més atractiu al lector, des d'un punt de vista narratiu, perquè aquest misteri el captiva des del primer moment i no l'abandona en cap moment. Atracció que es complementa, a voltes, amb tocs de veritable novel·la d'intriga. No desvetllaré -òbviament- cap element d'aquest argument, però, tanmateix, no he pogut resistir la temptació de fer-vos-en un petit tast, sense més comentaris:

"Aleshores el va veure, just a l'altre cantó. Devia fer més de dos metres vint La silueta es retallava a contrallum de la Lluna vella i només en podia distingir els contorns. Els braços se li allargaven gairebé fins els genolls i a través de l'estrèpit constant de l'aigua i de l'enterboliment de l'aire per l'escuma, en va sentir el crit, aquell crit que s'assemblava al xiulet del vent."

Si es tracta o no del yeh-teh ho haureu de descobrir vosaltres mateixos.




Malgrat el que es pugui desprendre de les meves paraules aquesta novel·la és molt més que la recerca del ieti. Si ja en l'anterior apuntava que els personatges "arrosseguen algun ròssec del passat no resolt que l'Himàlaia s'encarregarà de reobrir i col·locar en el centre de la seva aventura vital", aquí el tractament psicològic de cada un d'ells aprofundeix encara molt més i els situa en veritables cruïlles vitals que fan treure de cadascú el millor i el pitjor. Hi ha un contrast evident entre la manera occidental de resoldre els conflictes i la visió més global -heurística podríem dir- que aporten els personatges autòctons, alguns amb veritables poders mentals que els situen més enllà de l'aquí i l'ara, que ajuden a l'Estel, l'Heura o en Josep a arribar a un estat d'equilibri i pau interior que els permeti fer la tria correcta.

Un cop més tinc la sensació que, només llegint l'obra, podreu fer-vos-en càrrec. Aquests mots sols han volgut ser un convit a fer-ho. Un garantia que La tomba de Tiangbotxé no us decebrà quan us deixeu endur per la màgia poètica i el tremp narratiu de Josep-Francesc Delgado. La seguretat que, en acabar de llegir-la, haureu aconseguit aclarir algunes certeses i estareu alhora plens de nous interrogants, que és al capdavall, el que ens fa viure endavant.


Josep-Francesc Delgado
En Josep M Aloy, al seu blog Mascaró de proa, acaba de penjar-hi una ressenya completíssima i, al meu parer, molt encertada. Llegiu-la aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada