dissabte, 14 de juny de 2014

Per un país de tots, decidim escola catalana


Entre aquestes dues fotografies hi ha gairebé 30 anys de diferència. Era el final de curs de la meva primera escola, el Rius i Borrell de Sabadell. Ara ja no existeix, crec que la van reconvertir en un institut.
Si he posat aquestes dues fotos avui no és per fer un exercici de nostàlgia. Tot al contrari. Per adonar-me, per dir-vos que, malgrat tots aquests anys passats, el meu (el nostre) esperit de lluita en defensa de l'escola catalana i de qualitat no ha cedit ni un mil·límetre. Podria dir allò de "que cansat estic d'haver de reivindicar les mateixes coses que fa trenta anys…", però no seria veritat. No estic cansat i, pel que veig, la majoria de mestres, pares i ex-alumnes tampoc. Cadascú des de la seva biografia personal, cadascú des de la seva parcel·la, cadascú des de les seves idees, des de les seves sensacions, continuem construint aquesta escola catalana de tots i de qualitat, i això és una molt bona notícia. Més bona i més notícia que la que ens arriba des d'altres àmbits -els de sempre però continuament renovats, com nosaltres-, intentant confondre amb la mentida i, per què no dir-ho?, amb la mala fe. És la famosa crispació que alguns s'han inventat, els mateixos que la provoquen dia rere dia, intentant encendre una branqueta per poder dir que hi ha un incendi. No s'han adonat que la nostra fusta és d'una altra mena, d'aquelles que aguanta calors insofribles, fins i tot cremes de rostolls, incendis forestals… i torna a rebrotar del cor de l'arbre que ens aguanta: aquesta voluntat de decidir "un país de tots, amb una escola catalana, de tots i de qualitat".
Fa vora trenta anys ja fèiem escola catalana, de tots  i de qualitat al centre d'un dels barris de Sabadell amb més immigració, Can Rull. Recordo perfectament aquella immersió incipient que convocava complicitats amb tots els pares i mares del barri perquè no en tenien cap dubte: el català els obria moltes portes a allò que alguns van anomenar l'ascensor social, i la cohesió i integració a casa nostra. Recordo també perfectament alguns mestres que en fugien, a mesura que s'apropava al cicle on estaven reclosos, com una mena de recer. I recordo també companys castellanoparlants que els ho recriminaven mentre s'implicaven en els cursos de reciclatge i, junts, construíem aquella escola del futur que avui dia ja és una realitat. Una realitat sempre millorable i per a la qual avui molts sortiran al carrer com una marea verda. Jo seré a la meva escola d'ara. Hi fem la festa del curs i tindrem també molt presents tots els que seran a Barcelona. Serem, sinó marea, onada verda que refresqui la sorra del Castellot, la meva escola. 
Amb els nens i nenes hem preparat un bonic espectacle reivindicatiu. El farem a partir d'aquella cançó folk nord-americana que el Xesco Boix va fer popular: 

"Aquesta terra és la nostra terra,
de la muntanya fins a la vall, 
de dalt del cel al fons del mar
tot això és nostre de veritat"

Un aiguabarreig de senyeres, banderetes, barretines, cintes, capgrossos i gegants es mourà al ritme d'una altra melodia clàssica, La presó del Rei de França, popularitzada per la Companyia Elèctrica Dharma. Serà emocionant, n'estic segur, com cada any, però aquest any més. Molts sentiments s'hi barregen també en aquesta cercavila d'avui.

I quan s'acabi tot, cantarem amb orgull als de sisè que se'n van a l'institut:

"I aquesta escola és la vostra escola
que us ha ensenyat a anar endavant.
El Castellot, sempre amb vosaltres
guardeu-ne tots un bon record."

Perquè, des d'aquell setembre de 1984 fins a aquest juny de 2014, si hé après una cosa és a "anar endavant". I això només vol dir fer-ho cada dia una mica millor, que sigui de qualitat, per a tots i en català!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada