dijous, 10 de juliol de 2014

He tornat… a buscar una cosa que havia perdut



Sí, ja ho sé, vaig dir que em traslladava a l'altre blog. Però, com li passa a la parella del relat "Tota la vida" de Bernat Puigtobella -que aprofito per a recomanar-vos-, no he pogut resistir la temptació de tornar al blog "vell" per a buscar una cosa. No, no és un gos. És un llibre. Més ben dit, un llibre digital que aviat veurà la llum en paper. Parlo de Perduts de Pep Garcia. No, no és el llibreter de l'Odissea i company de "Ran de les coses". És un altre Pep Garcia, dels molts que hi deu haver en aquest món. L'estiu passat -just ara fa un any- ja va guanyar el premi de la revista "El Núvol" per un relat d'aquest llibre. Ja en vaig parlar o sigui que no ho tornaré a fer. Llegiu-ho vosaltres mateixos si voleu.

Perduts és un recull de relats breus -la majoria d'un parell de pàgines- que tenen en comú uns protagonistes desorientats, física i -sobretot- vitalment. La majoria han perdut la il·lusió de viure, alguns el control de si mateixos, d'altres el desig. N'hi ha que arriben a perdre físicament la dona, la filla, la família. De vegades és tot un poble que es perd. Jo crec que, en el fons, tots han perdut la pròpia identitat, allò que ens fa sentir-nos únics, valents i feliços davant el món. Per això fan plans, un munt d'estratègies -calculades fins a l'obsessió- per tal d'enfrontar-se a aquesta sensació de desorientació. Un estratagema que els retorni el control de les seves vides… o les seves morts. Sí, alguns estan tan desesperats que l'únic que els queda és decidir com ha de ser la seva mort. Un suïcidi planificat amb l'alegria del que sap una cosa que ningú més sap. Plans i plans que queden, en el darrer moment, en mans de l'atzar. Una mena de fatalitat que, com a tal, és ingovernable, lluny del nostre control.
Imagino que, a hores d'ara, deveu estar pensant: però quin llibre més macabre! Quines històries més sòrdides! Doncs no. No és un llibre ni macabre ni sòrdid, per bé que en algun moment ens pot deixar tocats. No ho és perquè, malgrat tot el que us acabo d'explicar és un llibre divertit. Entenguem-nos, no és un llibre d'acudits, de rialla plena, però té un puntet d'humor -de vegades una mica negre- que el salva -ens salva- de caure en la depressió. Al cap i a la fi la ironia és allò que ens permet distanciar-nos de les situacions que vivim, per més dures o felices que siguin, per tal de treure'ls la trascendència que, sovint, els volem atorgar. I d'ironia n'hi ha molta a Perduts. No seria fàcil, altrament, enfrontar-se a suïcidis, desaparicions, suplantacions de personalitat, separacions de parella -amb cops de porta al nas inclosos-… si no hi hagués aquest punt irònic que el Pep Garcia domina a la perfecció.
Perquè l'autor domina tot l'entramat d'aquests contes com si es tractés d'un mecanisme de rellotgeria. Com a bon narrador omniscient que és, ho sap tot i a més ens ho diu que ho sap, però no ens ho explica tot fins que ell vol. Diguem que gaudeix dosificant-nos la informació de la mateixa manera que nosaltres gaudim en aquesta intriga que esperem resoldre a la següent línia, a l'altra pàgina. Hi ha un conte on ens fa veure que com a lectors només som uns espectadors, i que això, en el fons, és molt millor que ser el protagonista de cada història: 

"Tu, si vols, podries ser el protagonista. Però t'agrada més mirar, oi? Que tinguis una bona lectura".

D'això se'n diu voyeurisme literari. Un altre element que plana sobre alguns relats del llibre. Com aquell de l'home que vol ser escriptor, que gaudeix observant des de l'anonimat la reacció dels lectors del seu llibre. O el del viatger que s'entreté observant les escenes d'un aeroport. 

La mateixa tècnica narrativa que permet que els personatges - i nosaltres amb ells- s'enfrontin a situacions veritablement inversemblants, gairebé kafkianes, i que les acabin acceptant només amb un petit dubte que acaba soterrat sota una realitat que s'imposa: un gronxador que no deixa de moure's malgrat que el seu habitant ja no hi és, un poble sencer que, en el temps que dura un castell de focs, descobreix astorat uns nous inquilins a les seves pròpies cases, una trucada des d'un telèfon que no té línia… Realitat versus ficció. O, millor encara, la realitat de cada dia contra la virtualitat de la xarxa: un personatge que es troba a ell mateix buscant per internet. Un alter ego que es va separant del veritable. O el d'un espectador convertit en l'actor de l'obra que ha vingut a veure. Molta suplantació de personalitat i molt desdoblament: el cas del bessó que sap que haurà d'entrar a presó finalment per una cosa que no ha fet. Aquest doble joc, doncs, és constant al llibre i, és segurament, una de les moltes línies de lectura d'aquesta obra. Com diu l'autor en un dels contes: 

"De fet, la realitat no interessa gens ni mica sinó, només, el discurs fictici que cadascú fa de la suposada realitat".

Una afirmació que podríem fer extensiva a gairebé totes les històries de Perduts. I possiblement  podríem aplicar, críticament, a les nostres pròpies històries, les de cada lector. Però, ja se sap, és millor mirar, o llegir… que pensar o viure-ho en pròpia carn. Però aquesta és una altra lectura que ha de fer cadascú mentre llegeixi aquests contes assegut al seu sofà.

Si encara esteu llegint això vol dir que, malgrat no haver explicat gairebé res dels arguments d'aquest llibre, he aconseguit mantenir-vos encesa l'espelma de la curiositat. Hi ha moltes coses més a dir sobre Perduts. Sobre aquests alcaldes aferrats físicament al poder. Sobre el paper de la família. Sobre la revenja -m'encanta la del vell professor! I també hi hauria molt a dir sobre la llengua, aquests jocs de paraules gairebé constants. Queden moltes coses al tinter. O al disc dur, si preferiu. Potser les digui un altre dia. O segurament ja les diran d'altres, que tampoc cal matar tot el que és gras. Espero haver-vos posat el cuquet de la lectura i, qui sap, potser algun dia puguem retrobar-nos tots els perduts-lectors, en la presentació d'aquesta obra i comentar la jugada. Ara, ja us aviso, jo vindré disfressat. Per si de cas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada