dijous, 25 de desembre del 2014

Casualitats, serendipitats i kènosis (???)

Xavier Melloni
No crec en les casualitats. Vull dir que no crec que passin per alguna raó predeterminada. De fet tampoc seria correcte "creure" en un concepte (casualitat) que per si mateix es defineix "com allò que senzillament passa" sense cap relació causa-efecte. També és cert que molt sovint, en el llenguatge quotidià, expliquem anècdotes on la casualitat sembla tenir alguna cosa a veure amb una mena de pla ocult, com si dos fets, aparentment deslligats entre sí, succeissin l'un empès per l'altre o, millor encara, com si un fil que no acabem d'entrellucar els connectés a la nostra ment.
I de què va tot això, us preguntareu?
Doncs que, com tants altres cops, en un termini molt breu de temps he viscut la connexió entre dos esdeveniments. De fet el que he connectat són dues lectures que parlen d'un mateix concepte que desconeixia totalment fins avui. La idea en qüestió és kènosi. Ahir penjava en aquest blog un poema-nadala de Pere Casaldàliga on deia, parlant de com Déu ens lliura el seu propi fill:

"Ell ens estimà fins a l'extrem
de lliurar-nos el seu propi Fill,
fet Déu vingut a menys
en una kènosi total"

El mot em sobtà tant que el vaig buscar a la viquipèdia:

En la teología cristiana kénosis (del grec κένωσις: «buidament») és el buidament de la pròpia voluntat per arribar a ser completament receptiu a la voluntat de Déu.

En aquest context, doncs, la kènosi simbolitza fins a quin punt la divinitat s'ha de buidar d'ella mateixa per a fer-se home, complint així el pla que, segons la religió cristiana, permet redimir l'home encarnant en Jesús tots els errors de la humanitat.

És possible que a hores d'ara estigueu una mica perplexos. Segurament no us esperàveu una reflexió teológica en aquest blog. Però, vaja, a part de creient sóc una persona curiosa per naturalesa, especialment pel que fa al llenguatge. I, a part d'això, quin dia millor que avui per a parlar d'aquests temes? Continuo.

Si ahir vaig aprendre el significat de kènosi. Avui, tot esmorzant, l'he retrobat en llegir l'ARA. Casualment (no rigueu). En un article d'Eulàlia Fanar, titulat Per Nadal, escletxes de realitat, comenta un text del jesuïta manresà Xavier Melloni. I aquí és on he retrobat la kènosi:

"La plenitud de tota experiència religiosa autèntica és plenitud que buida. És més plenificant com més desposseeix del propi jo, tant personal com comunitari."

Un cop refet de la sorpresa de la troballa el meu primer pensament ha estat que, més enllà del plantejament religiós, potser estaria bé acollir la kènosi com una manera de viure la condició humana més solidària, més en connexió amb els altres. Sovint diem que vivim en una societat profundament individualista, on el jo és el primer referent -i de vegades l'únic. Buidar-se una mica d'un mateix potser ens acostaria més als altres, ens permetria obrir-nos a d'altres vivències, a noves maneres de ser, pensar i sentir. Ser una mica més empàtics, en definitiva.

Si encara esteu llegint aquesta envolada us demano disculpes si al final us he fet perdre un temps preciós -el vostre és clar. Però encara tinc una petita sorpresa final per als que hagueu aguantat fins aquí. Al principi parlava de casualitat i creença i deia que són termes contraris. Doncs resulta que potser no tant. Continuant la recerca sobre la casualitat he trobat el mot serendipitat. Em sonava d'una pel·lícula molt romàntica -molt!- on els dos personatges principals, després d'una trobada casual on s'enamoren bojament, decideixen no donar-se cap adreça ni telèfon, i deixen en mans de l'atzar que puguin retrobar-se un any més tard. D'això en diuen serendipitat. Jo em pensava que era un terme frívol, quotidià, però es veu que no:

"Una serendipitat és un descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents. Les serendipitats es produeixen sense planificació i es donen de forma inesperada. Al llarg de la història de la ciència, les serendipitats i els descobriments vinculats a l’atzar han constituït una constant permanent.
Segons alguns autors, aquests fenòmens no obeeixen només a la casualitat, sinó també a una actitud que les propicia i que es tradueix en el fet de ser curiosos, flexibles i sagaços. Es parla, doncs, de “casualitat buscada” com a part important en els processos d’innovació i creativitat."

Serendipitat seria allò que, al principi d'aquest llarguíssim post, jo definia com un pla ocult. M'ha sorprès comprovar que allò que em pensava que era una tonteria no ho sembla tant.

Ah! Si voleu saber si al final es troben els dos enamorats haureu de veure la pel·li. Es diu Serendipity -com, si no?- i és molt, però que molt romàntica. Però m'encanta. I molt apropiada per a aquestes dates.

Bon dinar de Nadal!

6 comentaris:

  1. em recomanes una comèdia romàntica? com si el nadal ja no fos prou ensucrat de per si!

    ResponElimina
  2. Gràcies, August, per aquest post. M'ha encantat. Vaig descobrir fa poc la paraula "serendipity" -en anglès és més habitual que en català- i m'agrada molt. Segurament, tal com dius, no hi ha fil, o pla ocult previst. Deu ser un conjunt de casualitats, al qual nosaltres -sense ser-ne conscients- hi contribuïm.
    I el cóctel serendipitat-kènosi ha de ser molt potent!
    Gràcies per compartir-ho!!

    ResponElimina
  3. Si us recomano una comèdia romàntica és perquè el sucre no és dolent en si mateix (com gairebé res). És una qüestió de dosi. I en això cadascú es mesura el nivell. Jo us asseguro que en aquestes festes de sucre no me'n sobra gens…
    Bon Nadal!

    ResponElimina
  4. Celebro Biblioteca (ets la Núria?) que t'hagi agradat el post. I tens raó, el còctel serendipity-kènosi (encara que sigui per casualitat) pot ser molt poderós!
    Bon Nadal! i un 2015 ple de lectures que ens ajudin a viure!

    ResponElimina
  5. Ui, es nota que els dies de Nadal, jo no estava gaire connectada. M'havia perdut aquest post...

    M'agrada haver conegut aquests dos conceptes i ens els has explicat molt bé.

    Suposo que també en les casualitats que ens trobem a la vida i que considerem només casualitats, nosaltres tMbé hinjuguem un paper important, per com les vivim o les gestionem. Les podem deixar passar sense donar-los-hi importància o podem reaccionar a elles i incorporar-les... Les dues coses ens passes ben sovint. Una o l'altra. Gràcies per enllaçar aquest post!

    ResponElimina
  6. Gràcies a tu Carme, per comentar-lo! Sí, tens tota la raó, som nosaltres qui decidim donar un valor o un altre a les casualitats, i així fem que puguin anar més enllà i donar altres fruits… o senzillament, desaparèixer en el temps.
    Una abraçada!

    ResponElimina