dimarts, 31 de març del 2015

Una novel·la sobre l'engany… o un engany de novel·la?

 

No faig mai ressenyes de llibres que no m'han agradat però avui serà la primera. Bé, de fet no sóc sincer: vaig haver de comentar un llibre a demanda del seu autor i, com que no em va agradar gens però tampoc volia ferir-lo, vaig dir el que pensava del llibre sense que semblés que m'havia desagradat, tot un exercici d'ambiguïtat lingüística que no us recomano. 
Si avui torno al mateix pecat és perquè m'han demanat que doni la meva opinió sobre aquesta novel·la de Ben Lerner. Evidentment no m'ho ha encarregat ell i dubto que mai arribi a llegir-la. I si arribés el cas tampoc estic tan segur que no estigués d'acord amb mi. Tinc la sensació que ell mateix es protegeix de les possibles crítiques a partir de l'autoparòdia, encara que sigui en la veu d'altres personatges:

"… me he dado cuenta de cuanta tolerancia y predisposición exige leerme."

Perquè és justament aquesta la sensació que he tingut al llarg de les 285 pàgines: he necessitat molta predisposició i una tolerància a prova de foc per arribar fins al final. De fet, hagués abandonat a la primera pàgina en topar-me amb una sintaxi, diguem-ne, ambigua -per no dir directament confusa- si no hagués tingut l'encàrrec a què em devia (no sóc dels que no compleixen). Si a això hi afegim una barreja constant d'elements narratius (personatges, punts de vista, situacions…), el nul interès que em despertava la trama (ah, però n'hi havia?) i, sobretot, els discursos -falsament- reflexius sobre alguns elements de la condició humana o sobre qualsevol fotesa elevada a la categoria de trascendent, una prosa afectadament profunda i, sovint, inintel·ligible... En fi, si sumem tot això entendreu perquè no m'ha agradat. I tanmateix com que sóc disciplinat, i perquè no em sé amb la veritat absoluta en res i menys encara en temes literaris -perquè com a lector crec que ningú la té, però tanmateix crec que l'opinió lectora de qualsevol és vàlida si és argumentada- us faré quatre ratlles d'aquesta… obra.

Exemple d'"interessant" reflexió sobre el fet de fer menjar per a algú...

No m'atreveixo a anomenar-la novel·la perquè una de les característiques més clares és que l'autor juga amb els límits del gènere, almenys tal com el coneixem la majoria de mortals. No només perquè inclogui poemes, alguns ben extensos, sinó perquè, sobretot, no hi trobareu una trama única, uns personatges clars i encara menys una arquitectura narrativa convencional.  Que Ben Lerner ha fet una aposta per innovar, per cercar nous llenguatges narratius és una evidència, però també crec que el preu que en paga és un producte dispers, feixuc i altament retòric (en el sentit pejoratiu del terme). Que de què va? Doncs us ho podria explicar però us endureu una imatge falsa -a mi em va passar en llegir la contraportada i decidir-me a llegir aquesta obra. Però va, juguem-hi: hi ha un escriptor, que es diu Ben també, a qui li acaben de diagnosticar una afecció cardíaca important, i a qui li han promès una quantitat desorbitada (de 6 xifres) com a bestreta d'una novel·la que hauria de basar-se en l'allargament d'un conte seu, ja publicat. Entremig apareix també una amiga seva que vol ser mare. Ell s'ofereix a col·laborar-hi inseminant-la artificialment. Apareixen molts altres personatges, la majoria secundaris però alguns acaben tenint dret a una història pròpia apassionant, més que la del protagonista. Ah! i tot això diuen que passa en una Nova York que està a punt de rebre un huracà… que no apareix fins les darreres pàgines i encara molt col·lateralment.

Un exemple de la "loquacitat" de Lerner.

El llibre està organitzat en cinc capítols titulats així: un, dos… fins al darrer. Els salts narratius són constants, també s'hi intercalen visions més o menys oníriques, records -o falsos records- del passat, premonicions d'un futur més o menys inquietant. Una de les constants del llibre és resumiria en la frase: 

"el mundo que vendrá, donde todo será lo mismo pero un poco diferente".  Agafeu-vos-ho com pugueu.

La novel·la -acceptem-li el nom per ser pràctics- juga constantment amb el temps. Passat, present i futur s'entrellacen sovint com a joc narratiu però també com a reflexió -obsessiva- sobre una mena de connexió quàntica, com si tot es visqués en universos paral·lels on hom és ell mateix en diverses situacions, totes reals i totes de ficció, a la vegada. Com quan, després de deixar el Roberto, el fill d'una amiga de qui té cura, torna a entrar a l'escola i, de cop, és ell de petit a la seva aula de primària, empaperada de cartes enviades a Christa McAuliffe, la primera dona civil no astronauta que va participar en el Challenger, el mateix que va explotar pocs segons després d'enlairar-se. Una imatge que ell recorda però que ara sap que no va arribar a veure perquè, senzillament, era a escola. Un fals record.

Si sóc honest he de reconèixer que, del devessall d'imatges, situacions, diàlegs i reflexions que hi he llegit, n'hi ha algunes de molt potents que romanen en la meva memòria. Algun mèrit, doncs, atribueixo a Ben Lerner com a escriptor, només que crec que, amb una dosi més adequada de la seva loquacitat, l'obra i els seus lectors hi guanyaríem. D'entre aquests fragments n'hi ha almenys tres que m'agradaria destacar. Un és quan van a veure "El reloj", un muntatge cinematogràfic que dura 24 hores i que està fet a base d'escenes de cinema i televisió on apareixen rellotges -o personatges que diuen l'hora-, però muntades en temps real, de manera que estan sincronitzades amb l'hora que es viu fora de la pantalla. Això durà el protagonista a unes reflexions interessants com aquesta quan decideix mirar el seu mòbil per saber quina hora és:

"Había oído describir El reloj como el derrumbe definitivo del tiempo ficción en el tiempo real, como una obra pensada para borrar la distancia entre el arte y la vida, la fantasía y la realidad. Pero en parte miré el teléfono porque para mí dicha distancia no se había borrado en absoluto; si bien la duración de un minuto real y un minuto de El reloj eran matemáticamente indistinguibles, no obstante eran minutos de mundos distintos."

L'altra escena és molt divertida. Succeeix a l'hospital on ha anat a donar una mostra d'esperma per a la inseminació de la seva amiga. Mentre està enfeinat en masturbar-se per obtenir una mostra li ve al cap l'obsessió que aquesta mostra no estigui contaminada. Això el durà a rentar-se les mans un munt de vegades perquè cada cop s'adona que en la preparació -del dvd, de tocar el comandament, de baixar-se els pantalons, de posar-se els auriculars…- sempre acaba tocant alguna cosa:

"de modo que arrastré de nuevo los pies -esta vez con los auriculares puestos, oyendo los chillidos y gemidos de las aventuras- de vuelta a la pila y me lavé las manos otra vez. Encima de la pila, gracias a Dios, no había espejo."

Les "caixes" de Donald Judd a la Fundació Chinati (Marfa)
La darrera escena remarcable té lloc quan, al capítol "Cuatro" passa unes setmanes a Marfa, un poble en ple desert de Texas on hi ha una fundació artística molt important. Hi ha aconseguit una estada pagada per la seva editorial perquè pugui escriure la nova novel·la, basada en un conte anterior seu (que, per cert, conforma el segon capítol). Un cop allà el contrast és brutal. Canvia el seu horari dràsticament -passa a escriure a partir del capvespre i dorm de dia- i es manté en una mena d'aïllament social gairebé total. Allà decidirà, a més, canviar el propòsit inicial -una mena de novel·la basada en una falsa correspondència entre ell i altres escriptors- pel text actual. L'escena més impactant es produeix quan va a veure una exposició d'art conceptual, una instal·lació de Donald Judd feta amb un centenar de caixes d'alumini allotjada en una nau immensa que havia acollit presoners de guerra alemanys. Les emocions que la visió d'aquestes capses li provocaran són, crec, tota una classe d'interpretació de l'art plàstic contemporani.

Un dels molts fragments on l'autor s'adreça al lector, parlant de la seva pròpia obra.
No vull allargar-me més, sóc conscient que he abusat de la vostra paciència, com Lerner ho ha fet amb la meva. Només afegir que a la seva obra hi ha molts temes més, entre els quals destaca la reflexió sobre la literatura (podria dir-se que 10:04 és també una obra metaliterària), però que, al meu entendre, podrien haver-se abordat amb eines menys feixugues. En fi, ara que em rellegeixo crec que potser no m'ha desagradat tant. Això sí, no us animaria a llegir-la. Si ho feu, que quedi clar que ja us he avisat.

PD: Ah! i també surt molt Walt Whitman, el meu apreciat poeta. Això també m'ha agradat.


11 comentaris:

  1. Jo algun cop he fet un anticànon que no m'ha agradat gaire i només hi he volgut trobar les coses positives malgrat tot. A vegades depèn també del moment en què agafes una obra. Potser aquesta t'hauria agradat més al cap d'uns anys, no som prou objectius encara que ens ho sembli. No ens podem refiar ni de nosaltres mateixos! Personalment, aquesta no la llegiria perquè és en castellà, i a sobre amb el llenguatge que ens mostres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment m'he adonat que per a justificar que no m'ha agradat he hagut de dedicar-hi un munt de temps i d'espai. Potser això ja és signe que no està tan malament, però la veritat és que, si no m'ho hagués proposat, no hauria passat de les primeres 20 pàgines…
      Pel que fa al castellà, no és la meva llengua habitual però si em trobo amb un original en aquesta llengua -o amb una obra que només està en castellà- tampoc deixo de llegir-la per això. M'agrada llegir un castellà literari. La nostra història personal i col·lectiva ens ha fet molt mal en aquest aspecte. No hauríem de deixar-nos perdre un patrimoni que tenim molt proper.

      Elimina
  2. No llegiré la novel·la perquè no m'agraden els llenguatges confusos ni les ambigüitats pretesament transcendents. No obstant, m'has fet recordar algun professor de la Universitat que avui valoro com molt dolent però en canvi em va ensenyar alguna cosa que més tard he entès com a certa i útil. Els camins del saber són inescrutables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Consol, certament la humilitat hauria de ser una de les nostres virtuts més constants. No hi ha res, per molt dolent que ens sembli, del que no puguem aprendre alguna cosa. Això no treu que potser alguns cops l'esforç que hi has d'invertir no compensa la troballa.

      Elimina
  3. Justament les critiques que no recomanen el llibre son les que trobo més útils! T'estalvien un munt de temps :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas te n'estalviaràs molt de temps: gairebé 300 pàgines de temps!!

      Elimina
  4. A vegades em costa acabar llibres que m'agraden... Imagina't els que no m'agraden!
    No tinc tanta paciència com tu August. Si un llibre no em distreu i a sobre tinc la sensació que no hi aprenc res, l'abandono.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho faig, Xavier, el que passa és que, en aquest cas, m'havia compromès a fer un petit informe i, tot i que hagués pogut dit que no m'agradava gens i afegir dos o très motius, vaig voler llegir la novel·la sencera per que no fos dit.
      Tot i així, com ja he dit abans, sempre en treus alguna cosa.

      Elimina
  5. un munt de feina ben feta per comentar un llibre que no t'ha agradat , i mira a mi tampoc pels que ens dius i expliques i els fragments puc afirmar que mai dels mai se m'acudirà llegir-lo

    ResponElimina
  6. Pel que dius és una obra arriscada, potser és mereix una oportunitat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo la hi he donada… fins al final! Això no treu que algunes coses m'hagin agradat (només faltaria que en 285 pàgines no trobés res interessant). Si sou lectors aventurers, endavant!!

      Elimina