dissabte, 20 de juny de 2015

A la vida hi ha… un temps per a cada cosa

La portada, dissenyada a partir de la imatge de Carla Elias, alumna de l'Arsenal

De vegades una cosa t’atreu abans que puguis tastar-la a fons. De vegades un llibre t’agrada abans de llegir-lo. De vegades una persona t’encanta abans de conèixer-la.
Ahir va complir-se aquest “de vegades”, un cop més, a la sala del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on es presentava el llibre de Raquel Ricart El temps de cada cosa. He dit un cop més, sí, perquè l’inici d’aquest enamorament –si es pot dir així- va tenir lloc el passat 6 de març a l’entrega del Premi El lector de l’Odissea 2014, de què ja us vaig parlar en aquest blog.
Sóc el que tècnicament es podria dir “lector consort”. Vaig pertànyer molts anys al Consell de Cent Lectors que valora els manuscrits que hauran de ser mereixedors de rebre el premi, però ara ja fa temps que visc el premi de la mà de la meva parella, que n’és lectora des dels seus inicis –algun dia caldria investigar quins lectors i lectores mantenen aquest honor-, i procuro no perdre’m aquest batec literari que ressona a la llibreria L’Odissea des de fa ja setze edicions. I gràcies a aquesta condició d’espectador privilegiat puc anar seguint les anades i vingudes de lectors, obres, autors i, més recentment, editorials –de Proa a La Magrana- que conformen aquest petit univers cultural.
Petit, o no tant, si hem de jutjar per la procedència dels escriptors i escriptores que s’hi atansen. L’acte d’ahir va permetre sentir la veu valenciana de Raquel Ricart a propòsit de la seva obra. I, com ja em va succeir el passat 6 de març, em va captivar fondament. Però anem a pams –com deien abans-, que l’acte va ser senzill però va estar impregnat d’un perfum penetrant, poderós i suggerent.

Montse Masó, membre del Consell de Cent Lectors, presentant l'acte.

En primer lloc cal rendir comptes de l’excel·lent posada en escena de la comissió que té cura de tots els actes vinculats al premi i que ahir –com no podia ser menys- va saber organitzar amb cura. Menció especial mereix la mestra de cerimònies, la Montse Masó, de la qual em declaro un cop més fervent admirador -quina veu, quin posat, quin “savoir faire”, just a la mida del que un acte com el d’ahir demana. (Perdona Montse si et faig pujar els colors però em surt així, sense manies. Tens el do de posar-te en el paper, tant si fas de presentadora o de carnissera –tu ja m’entens, i molts lectors segurament també.) Vas saber donar el to, aquest intangible que fa que un acte prengui un caràcter o un altre, que esdevingui un mer protocol o –com vas aconseguir tu- embolcalli el públic amb la calidesa i rigor que es mereix. Gràcies en nom dels lectors i consorts.

Jordi Rourera, adreçant-se al públic assistent.
El segon agraïment va adreçat al Jordi Rourera, editor de RBA-La Magrana, que, amb l’acte d’ahir, culmina l’acte de possessió que aquesta editorial ha fet del premi, després de prendre el relleu a Proa. Si hem de jutjar per uns quants detalls, com deien en aquella pel·lícula, això pot ser l’inici d’una gran amistat. Detalls com el fet que hagin apostat pel premi en un moment que aquest patia una crisi de patrocinador, que hagin fet una edició especial esplèndida només per als lectors i, encara, que aquesta comparteixi amb la general la portada encarregada a un alumne de l’Escola Municipal d’Art Arsenal, en aquest cas, la Carla Elias. Però sobretot per les teves paraules, Jordi, amb les que vas oferir als que ahir érem presents un tast d’aquesta obra que jo no he llegit però –com deia a l’inici- ja sé que m’encantarà. Perquè vas saber triar un parell de fragments on, gràcies a la teva rapsòdia, vam poder ensumar aquest perfum delicat i alhora poderós que té l’estil d’El temps de cada cosa. Estil i estructura –deies, citant a Nabokov- que estan a la base de qualsevol obra literària. I com a estructura ens parlares de dues imatges igualment suggerents, un trenca-closques i una fuga musical. Amb tots aquests preliminars estic segur que m’endinsaré en la lectura d’El temps... com si portés una brúixola a la mà.

L'autora de "El temps de cada cosa", Raquel Ricart.
Deixo per al final -Last but not least- la raó principal de tot aquest devessall d’emocions i plaers artístics, la Raquel Ricart. Si Jordi Rourera ens havia situat a les portes d’un paradís literari, la Raquel ens hi va fer entrar, ens hi va acompanyar i ens va explicar una mica com s’havia gestat. Vam conèixer alguns dels noms que li van provocar aquesta novel·la, i vam saber com, mentre amb paciència obria “llibretes” per a cadascun d’ells, s’anava teixint la teranyina que els acabaria relligant. Em quedo amb una imatge molt evocadora, la de les llums de les finestres al capvespre, encenent-se aquí i allà aleatòriament, amb ritme sincopat, acompanyant l’encesa dels fanals del carrer mentre ella, una observadora omniscient, maldava per penetrar en cadascun d’aquells retalls de vida i en feia una novel·la a manera de fuga musical.

Mentre la dolçor de la veu de la Raquel s'escampava auditori enllà vaig pensar que sí, que devia ser fascinant poder escriure així, a la manera d'un petit creador de mons, d'ambients, de vides. I que, com diu, el títol del llibre, a la vida hi ha un temps per a cada cosa. I ahir va ser el temps de deixar-se seduir per una delicadesa, per un estil, per unes emocions que, ben aviat seran també una mica meves. Rourera ens animava a escampar aquest regal de premi que tenim, i això és justament el que faig avui. Espero aviat poder compartir també un tast de la meva lectura d'aquesta fuga musical, d'aquesta teranyina de vivències, d'aquest perfum que ho omple tot… Gràcies Raquel!


He tret la pols al meu vell cançoner folk...
No puc acabar sense citar la versió que Pete Seeger -ja ho sabeu, un dels meus "mestres"- va fer del llibre de l'Eclesiastès (Cohèlet), dels versicles que donen títol a aquest llibre (adaptada al català per Albert Batiste):

Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.

Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
 
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.

Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.


(Aquí ja amb 93 anys fent cantar la gent -com sempre- i afegint 5 noves estrofes…)

O, si ho preferiu:


  • Amb Judy Collins:  

  • En la versió pop que van popularitzar "The Byrds"
  • O de la mà del meu estimat Bruce (amb Roger McGuinn, el cantant de The Byrds):



Ja ho veieu les voltes que dóna el món: de Raquel Ricart a Pete Seeger!!

16 comentaris:

  1. Tens raó August de vegades t'enamores d'un llibre per la portada o d'una persona per la presencia...Però no sempre es compleixen les expectatives que hi havies posat, les aparences sovint enganyen( ja veig que no és el teu cas)
    Jo , ahir, vaig anar a Cardona a fer la presentació del llibre "Esperem a l'alba" del meu amic Joan Verdaguer i vaig coincidir amb un altre amic escriptor , en Jordi Santasusagna, autor de "Bandera negra" que explica el darrer setge del castell de Cardona, també va ser una vetllada agradable.
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que vam compartir -en la distància- l'amor pels llibres. Sempre és bo envoltar-se d'estímuls així, oi?
      Una abraçada, Roser.

      Elimina
  2. Ostres, August, a mi també m'has fet pujar els colors. Moltíssimes gràcies per la crònica i per l'aportació musical. Ho fas tan bonic... Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Raquel. Era el mínim en correspondència a la vetllada tan agradable que ens vau fer passar. I sobre l'aportació musical dir-te que em va fer gràcia constatar que les connexions són infinites (aquesta mateixa cançó de Pete Seeger l'he cantada jo molts cops amb "Els Seegers"). I ahir mateix, mentre esperava per entrar al teatre Lliure vaig llegir una entrevista al seu director que portava per títol: "Un temps per a cada cosa"!!! Una abraçada.

      Elimina
  3. Gràcies August...Els colors a tope, com ja intuïes... Espero que t'agradi el llibre. Per mi emoció pura que espero els altres lectors sentim en llegir el llibre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia al principi, estic convençut que m'agradarà. El tast que ens en cau fer va ser tan especial que no pot no agradar-me. I no pateixis pels colors, que diuen que fan més atractiu...

      Elimina
  4. Enhorabona a l'autora. La companyia del Pete Seeger és plaent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier, el Pete per a mi és tot un referent.
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Els teus elogis fan venir ganes de tenir el llibre a les mans. La música de Pete Seeger ens conforten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Consol, jo també tinc ganes de llegir-lo quan enllesteixi una altra lectura que també m'està agradant molt: "Concert per a la mà esquerra" de Jesús Bonals, el pare de l'Helena.
      La bonhomia i l'esperit lluitador i positiu del Pete sempre és una alenada d'aire.

      Elimina
  6. Si la Raquel sap escriure tan bé com tu, segur que és un bon llibre! Jo també me'l vull llegir, però vindrà a la cua de dos que ja m'han enviat dues editorials.
    Estic contenta que t'agradi el Concert!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els fragments que m'han llegit tenen una força i un estil plens de matisos. Jo el començaré quan acabi aquest "Concert…" que estic degustant a glops petits.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina
  7. No tinc paraules, si, moltes i moltes sensacions i emocions. Fantàstica crònica que va molt més enllà del que podríem esperar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo potser en tinc massa… de paraules. Sé que tinc una tendència a la verbositat, però em surt així. Per això estic content que t'hagi agradat. Una abraçada, Carme!

      Elimina
  8. August,
    ja l'he llegit, aquí en tens la ressenya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena! Ja l'he llegida i, tot i que jo encara no he llegit la novel·la - la tinc a mitges, aturada entre altres lectures- coincideixo bastant amb el que dius.
      Una abraçada!

      Elimina