dilluns, 6 de juliol del 2015

La Maria



La Maria. La nena de Vic que es va quedar sense pare quan era molt petita. La que corria pels racons de la clinica l’Aliança amb sa mare. La jove que ballava sardanes i despatxava destrament darrera el mostrador dels magatzems Santa Clara, a Vic. La noia eixerida que es va enamorar, o  segurament devia ser ella la que el va enamorar a ell, l’August. L’amor de la seva vida, l’un per l’altre. La mare inquieta dins els seus ulls brillants sempre a punt d’abraçar-te. Discreta, polida, vital, generosa, riallera, resolta, disposta. La que ens vetllava, als fills:  No corris, no triguis,  ens deia, fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila. No pateixis mare, i ens deia adéu amb un somriure. La que ens animava: Molt bé, molt bé!, sempre tot li estava molt bé. Ens encoratjava.  La que brodava, la que feia vestits de núvia i tovalloles. La que era destra amb les mans. La que cantava treballant. feinejant, creant. La mare no estava mai quieta.  La que feia somriure fent teatre, aquí a la sala del costat de la parròquia,  fent el personatge que fos, sempre amb un punt d’inventiva. La que cuinava deliciosament, la que recitava inversemblantment de memòria un dels versos populars més llargs que ningú m’ha recitat mai ( i que deia…)  “ A 4 leguas de Pinto y a 30 de Marmolejo, existe un castillo viejo que edificó Chindasvinto...”, i durava 5’ amb el seu castellà de Vic mentre ens moríem de riure i d’emoció. Ni l’alzheimer podia amb ella quan s’arrencava a compartir aquesta història èpica que tant li agradava declamar sempre, sempre, de memòria. A raig, com ella.  Em pregunto quan la devia aprendre… La que ballava amb el pare, la que xerrava de pressa i estimava poc a poc. La que no hi posava mai pegues. I per als néts – Pol, Cesc, Carles i després la Paula -  sempre a punt, quins munts de plats de  macarrons fets amb recepta d’àvia Maria plena d’ingredients tan secrets com senzills. La Maria sempre ben arreglada, sempre tan arriada, sempre tan a punt de tot, per tots. La Maria amb un punt de somriure sempre posat. La reconeixeu, oi? És la Maria.

Pep Garcia



Nota: Avui hem enterrat la mare. Ha estat un dia dur però estranyament bonic alhora. Entre d'altres coses per aquest text tan preciós que ha escrit el meu germà, i que avui ha llegit a la cerimònia. 
Gràcies Pep.

31 comentaris:

  1. August i Pep:
    ja sabeu que els vostres amics i amigues us acompanyem en aquest moment de dol, de dol bonic pels records de la mare, per les virtuts que destaqueu en aquest text però sobretot per l'emoció i la sinceritat de fer-los públics. Perdre la mare és com quedar una mica desemparats però alhora és tenir l'oportunitat de recordar-la i homenatjar-la.
    Que els records us acompanyin i us consolin.
    Salutacions cordials!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep M, per les teves paraules. En moments com aquests és quan es fan més valuoses les mostres d'amistat com la teva. Tens raó en això de perdre la mare, et deixa desemparat saber que, qui et va dur al món, qui et va ajudar sempre, sempre… ja no hi serà per fer-ho. El seu record roman ben present, talment com si fos físicament entre nosaltres.
      Una abraçada ben gran!

      Elimina
  2. Jo, ara mateix encendré una mineta. Com fa ma mare. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Raquel! Com diu el Roderic -aquí sota- "Tota la vostra vida es lliga a la mare
      com en la nit les flames a la fosca". Una abraçada ben gran.

      Elimina
  3. Un text preciós. El meu sentit condol, August, a tu i a tota la família.
    Jonc a jonc la mata es desfà però, tota sencera, és impossible d'arrencar.
    Poèticament parlant,
    Tota la vostra vida es lliga a la mare
    com en la nit les flames a la fosca.
    Una abraçada immensa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roderic per les teves belles paraules. M'agrada aquesta imatge de la mata sencera, impossible d'arrencar. Els lligams que teixim amb els nostres familiars més propers tenen una força especial. Ho he pogut comprovar aquests dies, amb els meus germans, el pare, els meus nebots… i la Mònica, esclar!
      Rebo la teva abraçada i les teves paraules com un bàlsam que assuauja el dolor.
      Rep també la meva plena de complicitat.

      Elimina
  4. Quin text més bonic!!! Molt emotiu i molt ple d'amor... recordar-la conjuntament amb els germans i els familiars més propers sempre és un consol per aquesta pèrdua.

    Una abraçada molt forta, August!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el meu germà te un do especial a l'hora d'escriure. Ha estat un moment molt entranyable quan l'ha llegit a l'església… Al meu pare l'ha ajudat molt. Després, tot dinant, hem recordat molts moments amb la mare, tants..
      Una abraçada molt tendra per a tu, Carme!

      Elimina
  5. Sento aquesta perdua, jo sé el què és perdre una mare i el que comporta. Pel que diu l'escrit del teu germà una dona molt activa. Estem al teu costat pel que calgui, ja ho saps. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Imma. La meva mare era d'aquelles d'abans, sempre feinejant, sempre endreçant, millorant la vida dels altres. Ni amb l'alzheimer va perdre aquest etern fer alguna cosa. I sempre amable, tranquil·la i somrient.
      Agraeixo molt el teu comfort, Imma.
      Una abraçada!

      Elimina
  6. Les paraules que ha escrit el teu germà parlen d'una dolça tristesa....malenconia, enyor... La mare. Aquella presencia q sempre t'acompanya malgrat no ser-hi. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse. Sí, la seva presència ens acompanyarà subtilment sempre, com ho feia ja en vida. Una abraçada.

      Elimina
  7. Molt bonic i entranyable aquest text. La teva mare devia ser una gran persona.

    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què vols que et digui? Era ma mare i, a risc de ser un pèl subjectiu, puc dir que sí, que era una gran persona, d'aquelles, però, que no s'ho fan valdre. Que es fan grans des de la petitesa dels actes de cada dia. La trobarem a faltar, sobretot el meu pare, però tirarem endavant amb el seu record ple de coses bones.
      Una abraçada ben tendra, Àngels. I petonets per a vosaltres.

      Elimina
  8. T'acompanyo en el sentiment. Felicita al teu germà per aquest bonic text

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pons. El meu germà i tu us entendríeu, té un punt d'ironia i humor que fa que tot prengui un altre to, menys trascendent. Ahir, però, el va deixar de banda i va escriure un text que ens emocionà a tots.
      Una abraçada.

      Elimina
  9. Quina sort de tenir una mare com ella! Us ha deixat una pila de bons records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en general les mares sempre són unes persones especials, sobretot la teva! Bromes a part, és veritat que era una persona que es feia estimar moltíssim! Gràcies, Helena!

      Elimina
  10. Un text preciós August!!! Sento la perdua. Una abraçada molt forta per tu i la Mònica

    ResponElimina
  11. Aquest Anònim es: Eulàlia Escolà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Eulàlia! Una abraçada ben forta també per a tu!!

      Elimina
  12. Rep el meu condol. Un text preciós per a una Maria guapíssima que, ben segur, us acompanyarà sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Les paraules -sempre les paraules- ens ajuden molt en moments com aquest. I l'escalf dels que ens acompanyen, com tu.
      Una abraçada.

      Elimina
  13. Ho sento molt August, al llegir el darrer post ja ho vaig pressentir...
    Curiós això del poema. La meva mare que havia anat a l'escola mig any( als 14) va aprendre a llegir amb un llibre de poemes de Francesc Casas i Amigó i recordo que els deia de memòria i eren uns poemes molt llargs; gràcies als fragments que recordàvem, ara de grans hem aconseguit trobar-ne dos exemplars en una llibreria de vell...
    Quan es va morir, em va tocar a mi fer un escrit i llegir-lo als funerals i un amic va tocar la cançó "la Mare" amb el violí...
    Veig que has tingut la sort, de tenir per mare una gran dona i per això et felicito, malgrat la tristesa del moment...Pensa en allò que diuen, "no ploris perquè l'has perduda, dona gràcies per tot el temps que n'has pogut gaudir"( jo et diré que ploris tan com el cor et demani)...

    Amb tota la meva admiració si em permets li dedicaré unes estrofes de la cançó:
    El nen és petit i mig adormit
    la mare se'l mira
    i als peus del bressol
    no el deixa mai sol
    i amorosa sospira...
    Fes nones reiet,
    fes nones fill meu
    que ets un angelet
    que m'envia Déu...
    Li'n besa la cara
    li'n besa el front
    petons d'una mare
    el més gran del món...

    Avui, al cel, brillarà una nova estrella, la Maria, que seguirà vetllant per tota la família.
    Una abraçada de companyia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Roser! Les teves paraules m'agombolen en un moment tan trist. Però, com bé dius, procuro pensar en la sort d'haver tingut una mare així, i recordar-la en tot allò que ens va donar, en tot allò que era, perquè ens ajudi a viure més plenament.
      La cançó que escrius -i que he llegit amb aigua als ulls- la recordo sempre en la veu del Dyango. Em posava la pell de gallina quan l'escoltava, ara pren tot el seu sentit.
      L'estrella de la Maria ens il·lumina perquè continuem el nostre camí.
      Una abraçada ben gran, Roser!

      Elimina
  14. Ho sento August, i en el sentiment t'hi acompanyo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui farà una setmana… Ja ha passat una setmana!
      Una abraçada, Elfree, gràcies!

      Elimina
  15. Quin text més bonic, August! Fins avui no l'he pogut llegir, juntament amb els comentaris. Us acompanyo en el sentiment. La Maria devia ser una persona excepcional, cosa que, coneixent-te, no resulta gens sorprenent. Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé per què surt l'ID Biblioteca. Ja ho esbrinarem. Sóc la Cèlia...

      Elimina
    2. Gràcies, Cèlia! Sí el text del meu germà és preciós, té un gran do escrivint… I sí, ma mare era excepcionalment "normal", però era una gran mare i una bona persona, activa, generosa i divertida. Alguna cosa se'm deu haver enganxat…
      Una abraçada!

      Elimina
  16. Benvolgut August:

    Feia massa dies que tenia pendent de visitar Rapsòdia i posar-m'hi al dia, amb les últimes entrades. I ara que som ja als últims dies de juliol llegesc aquest post, tan bonic i tan important, de principis de mes. Bonic i important, sí, encara que estiga provocat per una pèrdua dolorosa. Però crec que som molt afortunats en poder parlar amb aquestes belles paraules d'amor d'una mare. Per les dues coses: per haver tingut la mare, i per tenir, en el moment en què tant es necessiten, les paraules.

    Una abraçada ben gran per a tu, i una altra per al teu germà. Hi ha una comunió d'afectes potentíssims, en aquest post. Moltíssimes gràcies per haver-los compartit amb nosaltres.

    ResponElimina