dimarts, 22 de setembre de 2015

Imparables


La pirueta
de l'íntima revolta
ens allibera.

Joana Raspall


S'han dit tantes coses aquests dies, aquests mesos -i anys- que portem immersos en això que s'anomena "el procés" que renuncio d'entrada a ser original. No diré res, segurament, que no s'hagi dit ja del dret i de l'inrevés. Tanmateix exerceixo el meu dret a afegir-me a aquest grup de veus per aportar-hi la meva, per sentir-m'hi inclòs. Crec que és Jaume Arnella qui va dir que cantar junts era una experiència que despertava una sensació difícil de definir, semblant als focs d'artifici: mentre duren estem en un estat d'emoció continguda, sap greu que s'acabin… Doncs això, perquè s'allargui tant com pugui aquest castell de focs, també hi vull dir la meva.

Sóc independentista des de sempre, jo diria des que vaig tenir la primera consciència que vivia en un país sotmès (políticament, culturalment, lingüísticament…) per un estat dictatorial que agonitzava -ai, això ens pensàvem… Als meus 14 anys vaig decidir de quedar-me voluntàriament una hora més a l'institut per a fer català, la meva llengua, que fins llavors m'havien estalviat a l'escola. Encara recordo els comentaris d'alguns companys: "que tontos, si aquesta nota no sortirà enlloc!" I vaig començar també a fer uns cursos durant l'estiu a la Junta Assessora per als Estudis de Català -crec que depenia d'Òmnium- dels quals em vaig examinar l'any següent. Amb bona nota, per cert. No "servien" per a res però jo estava afamat d'una cosa que m'havien impedit aprendre.
Mentre passava tot això jo ja havia tastat a l'escoltisme dosis ingents d'això que en diuen sentit de país. Els meus "caps" em parlaven de revoltes polítiques que jo encara no entenia però quedava fascinat per l'embruix d'aquell esperit de lluita. Al costat d'això aprenia en veu alta els meus primers versos. Recordo especialment aquells de Papasseit: "Ara que estic al llit,/ malalt / estic força content. / De/ i mà m'aixecaré / potser, i heus aquí el que m'espera: "
Vull dir que tot dins meu respirava amor per aquest país nostre que, uns anys més tard, començava a treure el cap després de quaranta anys de foscor. I era emocionant. Recordo vagament -la memòria és molt selectiva, ja ho sabeu, i no sempre fidel- com em va arribar una "octavilla" mentre caminava pel carrer del Born de la Manresa de la meva infantesa i joventut. S'hi parlava d'un himne que deien que era el de Catalunya, Els Segadors, una altra cosa de les moltes que ens havien ocultat.


Pocs anys després, a les meves primeres eleccions, les de 1980, ja vaig votar a Nacionalistes d'Esquerra un dels primers intents clars de portar al Parlament una força d'esquerres clarament independentista tot i que més tard es perderen -com sovint passa a les esquerres al nostre país- en una lluita interna constant entre faccions i subfaccions. Us ho faré curt. Després vaig passar a votar Esquerra Republicana durant molts anys fins que algunes decepcions a nivell nacional i, sobretot, moltes trifulgues a nivell municipal -de Vilafranca del Penedès- varen convertir-me en un abstencionista militant.
Sigui com sigui, torno a estar entusiasmat en política des del 2010. Ja vaig ser a la manifestació d'aquell  juliol després de la retallada de l'Estatut (i passada de ribot, com va dir el Guerra). I ja no he faltat a cap de les mobilitzacions d'aquests anys. Cada cop amb un orgull més gran de sentir-me part d'un país que és capaç de revoltar-se amb serenor i contundència, amb el somriure a la cara però amb la fermesa en els propòsits. I ara que s'acosta aquest 27S sento que aquella lluita que vaig començar amb catorze anys, llavors amb una dosi -lògica- d'utopia i ingenuïtat ara té una data per fer-se realitat. Sé que no serà fàcil, també sé que la lluita no acaba el diumenge que ve. Però em veig, ens veig amb tantes energies confluint en un punt comú que sé que ara som imparables. 

I sento aquesta pirueta revoltant dins meu, alliberant-me...

VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA!!!



17 comentaris:

  1. Tot i que no sé ben bé quants anys ens portem tu i jo, podria dir que m'identifico en moltes de les coses que expliques. Independentista des de sempre, des que tinc record. Jo també em vaig quedar a classes de català en sortir de l'escola. També em vaig il·lusionar amb l'arribada de la democràcia, ai! vaig votar sempre partits independentistes, sobretot Esquerra. Només que mai no he deixat de votar malgrat els desànims diversos-

    La manifestació del 2010 per la tombada de l'estatut era al Juliol, clar que a l'11 de setembre n'hi va haver una altra, com cada any, però no tant immensa com la del Juliol. La del Juliol del 2010 em va fer adonar que érem molts, que estàvem emprenyats i que podíem arribar més lluny que mai. Em vaig fer sòcia de l'Omnium només perquè era qui havia convocat aquella manifestació. Més tard, doncs ja es ho sabem...

    Avui hi ha un acte i una exposició que recorda els recitals de poesia del Price de l'any 70. Recordo que hi vaig anar, no tant per la poesia, que en aquell moment encara no era el meu fort, sinó per la catalanitat, per veure i sentir els poetes... quan sento que estem abduïts o manipulats m'indigno molt.

    Tota la vida somiant ... i ara ho tenim a tocar. acabo com tu...

    I sento aquesta pirueta revoltant dins meu, alliberant-me...

    VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA!!!

    I una abraçada final...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que no ens portem gaires anys.. (si vols en privat un dia te'ls dic). Tens raó en això del 2010, va ser al juliol. És que ja les barrejo!
      Els poetes… quanta feina han fet pel país, volent-ho o sense voler. Perquè després algú pregunti per a que "serveix" la poesia!
      Una abraçada per tu, Carmeta!

      Elimina
  2. Ha estat una llarga travessia. Sóc una mica més "vell" que tu i vaig poder votar a les primeres eleccions de després de la dictadura feixista, les del 15 de juny del 1977.
    Aleshores Suarez havia legalitzat el PSUC, (i el PCE a l'estat) però no l'Esquerra Republicana, que es va haver de presentar en una coalició de tres partits d'esquerres sota el nom de "Esquerra de Catalunya".
    Alts i baixos en tot aquest temps per a seguir votant independència: BEAN, Nacionalistes d'Esquerra, Esquerra Republicana, la CUP... fins a arribar diumenge 27 S, que tenim les dues opcions que esmentes: "Junts pel Sí" i la "CUP".
    M'agrada el títol que has posat: "IMPARABLES"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier, una travessia que finalment ens ha de portar a l'Ítaca somniada, saben que això no vol dir que sigui un paradís, senzillament el nostre país, amb els mateixos problemes i il·lusions que qualsevol altre. Es clar que ja que el fem nou mirarem de fer-lo el millor possible.
      Imparables, i tant!

      Elimina
  3. August ens en sortirem, com d'identificada m'he sentit en moltes de les coses que expliques, ja hi som a tocar, anys d'esperança,d' il·lusió, de lluites, de crides,de cançons, de desacords, de mutilacions, però hem arribat fins aquí i ja hi som a tocar, 5 dies i ens il·luminarà el sol de la independència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens cal un darrer esforç, aquell que fa el que es creu guanyador d'una cursa però apreta les dents fins al final, sense deixar res en mans d'altres o d'un atzar capriciós.
      Fins diumenge A TOTES!!

      Elimina
  4. Caram si que teniu una edat venerable, sou pràcticament una peça de historia vivent, en comparació jo vaig poder votar fa quatre dies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, noi, com se sol dir: "tinc una edat". Això no vol dir que no em vegi i em senti amb la mateixa força i conviccions que tenia de jovenet. Tot una mica matisat, esclar…
      Aprofita la teva joventut per a viure aquest moment nostre a fons!

      Elimina
  5. Fent memòria m'adono que vaig viure les manifestacions de l'11 de setembre de 1976 i 1977 (era molt jove) i no vaig tornar-hi anar fins el 2012, 2013, 2014 i 2015. Totes aquestes Diades han estat l'expressió de tot un poble que surt al carrer per reivindicar canvis importants.
    No en dubteu, aconseguirem la independència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix. Les manifestacions dels darrers onzes de setembre m'han fet recuperar aquell esperit participatiu d'abans. I és que hem viscut uns anys molt il·lusionants.
      I el diumenge ho reblarem!!
      Una abraçada, Consol.

      Elimina
  6. Jo com diu el Xavier, també ja tinc una edat i no vaig tenir tanta sort com tu, ja que fins als 30 anys que vaig acabar la carrera( una havia d'estudiar i treballar)
    no vaig poder aprendre a escriure en català. Parlar-lo no era cap problema ja que casa ho havíem fet sempre...Jo, a més de votar a les primeres eleccions del 77, em va tocar estar en una taula i també havia anat a les darreres manifestacions" clandestines de Sant Boi...Som tants els que fa anys que lluitem pel mateix somni!!!
    Sempre havia pensat , que tu havies estat un nen escolta August, en tens tot el tarannà...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi les primeres manifestacions em van agafar massa jovenet. Tampoc vaig correr darrere els grisos tot i que a Manresa també escalfaven de valent… Però em sento hereu d'aquells joves que en van ser protagonistes. Al cap i a la fi la història és una mena de cadena on cada baula s'uneix a la següent i li passa el testimoni.
      I sí, l'escoltisme ha estat per a mi una escola de formació integral que m'ha marcat molt. Celebro que ho vegis així.
      Petonets.

      Elimina
  7. Estem vivint uns moments històrics. Al carrer tothom parla del mateix.

    Me'n recordo de fa uns deu anys que en unes eleccions europees, on era apoderada, se'm van tirar a sobre perquè vaig dir, referint-me a una noia sudamericana de la taula que no sabia català, "Que n'aprengui!". Es veu que una catalana com jo no pot dir coses com aquestes! Es veu que és veritat que els catalans contesten en castellà perquè se senten inferiors.

    L'altre dia, al forn, la fornera sostenia que la SEAT ja estava buscant terrenys fora de Catalunya, i una compradora la va contradir, dient que només ens volen fer por, i parlava en castellà! Com que jo m'hi vaig sumar, ara m'atén de mala gana. No hi hauria d'anar més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, el nostre adn té algun gen que ens fa sentir que hem de pidolar allò que d'altres prenen sense manies. I a sobre ens sentim culpables!
      Prou complexos. Vull un país on pugui sentir-me sempre a casa meva i on esperar que els de fora aprenguin la nostra llengua no sigui cap signe d'imposició. De normalitat.
      Val a dir que els nostres "enemics" han fet molta feina inoculant aquests complexos. Porten molts anys…
      Però, com diria en Barberà: "the bròquil is over".
      Abracades

      Elimina

  8. Recordo com si fos ahir Nacionalistes d'Esquerra. Ho dic a títol personal, perquè jo n'havia estat ben a prop. Aquests dies, tot just, estic repassant els assaigs sobre el nostre país d'en Pedrolo. Ara, som on som, però caldrà persistir per no perdre en un no res tota aquesta força que tant ens ha costat desvetllar. L'oblit, mai més.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en Pedrolo, un intel·lectual a recuperar de l'oblit també. Tens pensat publicar alguna cosa -en paper o a la xarxa- com a resultat d'aquest repàs?. M'interessaria seguir-ho.
      I tens raó, ens caldrà molta maduresa perquè tota aquesta energia no cremi en foc d'encenalls o en disputes internes…
      De moment, aquest diumenge tenim un dia històric per viure!
      Una abraçada!

      Elimina
  9. jo no he estat sempre independentista, almenys no hi havia pensat de manera ferma , mai com fins ara ......
    demà a votar!!!!

    ResponElimina