diumenge, 25 d’octubre de 2015

Pujols i els pastors


Mentre buscava un poema sobre pastors per a tancar la presentació del Camí Ramader de Marina vaig ensopegar amb aquesta meravella: El cant del pastor, de Francesc Pujols. La majoria el coneixem per la seva faceta de filòsof i sovint el malconeixem només per dites com aquella que diu que "un dia el catalans podrem anar pel món de franc només pel fet de ser catalans", frase que, òbviament deu haver tocat alguna part molt profunda del nostre atàvic esperit comercial caricaturitzat a l'extrem pel nuñisme de l'"això és gratis!!".
Però tornem al tema. Deia que vaig topar -literalment, perquè em va apareìxer al davant com un cop de puny- amb un poema que trenca amb tots els tòpics de la visió romàntica d'aquest personatge que viu en el paradís de la perfecta harmonia amb la natura, gaudint dels plaers que als pobres mortals que vivim a les ciutats ens són prohibits. Perquè, certament, és un poema escrit des de la profunda tristesa d'un personatge que se sap el més trist dels mossos, que a les cases no l'estimen i se'l miren de reüll com si observessin un exemplar d'home encara a mig camí de la civilització.
I tanmateix és un poema bellíssim que sap transmetre amb un vers delicat, viu i proper, aquesta extrema solitud que degueren sentir els pastors d'antany.

El poema forma part del "Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols, amb un pròleg d'en Joan Maragall (i un epíleg d'Enric Casasses) editat per Quaderns Crema. Val la pena, a part de llegir les poesies, òbviament, endinsar-se en els dos textos que l'acompanyen. El de Joan Maragall, que exerceix de padrí del nou poeta -tenia 22 anys- i del qual ens diu, entre altres coses (el subratllat és meu):

"La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de la frescor dels pàmpols, i del raig de sol, i de fruites, i de xapoteig d'aigües, i de coses que brillen, i de grans ressonàncies, de brandar de campanes, de flaires penetrants i de coses assaborides, i de focs, i de carn i de sang; en fi, que a n'aquest xicot tot li entra i li surt pels sentits, com al poble, però amb més violència: perquè ell és una flor del camp misteriosament oberta en l'estuba ciutadana. El poble és més sobri, més ignocent, més fort davant la sensualitat natural a la seva senzillesa: en Pujols s'hi abandona més, hi disfruta massa."

Aquest sentiment poètic lligat a l'ànima popular és una de les coses que més destaca Maragall de la poesia del jove Pujols, així com també una manera de concebre la creació poètica que sembla un exemple modèlic del que Maragall anomenava la poesia viva: "la poesia consisteix en dir les coses tals com ragen (quan ragen en estat de gràcia), i que, a mesura que el raig ve més d'allí d'on ha de venir, el vers va resultant més perfet de si, de manera que els versos i l'efecte que us facin vos van donant la mida de la força del poeta en cada moment de la seva inspiració."  I afegeix referint-se a Pujols (el subratllat és seu): 

"Doncs amb en Pujols podeu anar-hi ben refiats de què no us disfressarà la buidor de la inspiració amb versos ben fets. Quan un vers vos encanti de ben fet, serà perquè està ple d'aquell encantament creador de les coses ben fetes; quan l'encantament se li esvaneixi una mica, el vers tornarà imperfet i vacil·lant; quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima. Mes aquells que restin cantant poderosament en la vostra orella, ja podeu declamar-vos-els i declamar-los amb fe a qui vullau, que jo us asseguro que ni vosaltres ni ni els quin vos escoltin restareu ubriacs de buidors;…"

Ja es veu, doncs, que el mestre estava ben satisfet del deixeble!



A l'epíleg d'Enric Casasses, aquest situa Francesc Pujols dins del grup dels noucentistes que "no s'afirmen per negació del que ha vingut abans sinó que ho integren sense cap sotrac." Després, a diferència del mestratge d'Ors que -segons Casasses- pretén imposar uns models culturals "fruit d'una barreja dels seus gustos i de lectures fetes a l'atzar", Pujols "mostra una actitud, i no com exemple a seguir sinó com una possibilitat entre moltes, és a dir, no fa propaganda de la llibertat sinó que la posa en pràctica".  Casasses destaca també com, en aquests inicis, el jove Pujols ja ha posat la llavor que formularà més tard com a ideari: "en la seva especial sensació del viure, en l'amor vivent al llenguatge i en els prodigis de l'estil, que no perd mai el contacte espontani amb la font de la parla, que no és altra que la parla espontània del poble, de la gent."

Molt de tot això pot veure's en aquest poema esplèndid del qual Casasses diu -i amb això acabo-:

"El cant del pastor és ben especial també… i ¿d'on treu tanta saviesa tel·lúrica (pagesa) aquest barceloní nat a la Plaça Reial? Tota la darrera estrofa, la que comença "-El pastor és el més trist de tots els mossos" tracta de l'art, de la cançó, i quina comparança més hermosa per a la música en la natura, el flubiol, la papallona i tot el to, i el trencament final… quina finor."


14 comentaris:

  1. Jo a vegades dic les coses tal com ragen, i a vegades estic una hora fent-li voltes al poema!
    M'agrada el poc que conec de Francesc Pujols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, la veritat, tampoc el conec gaire. Ahir buscant per internet vaig recordar que tenia aquest llibre seu! Suposo que cadascú té les seves estratègies a l'hora d'escriure. A mi em passa a l'hora de compondre.

      Elimina
  2. M'agrada aquest poema de Francesc Pujols, (no el coneixia perquè conec a penes Pujols) m'agraden molt les paraules de Maragall sobre la poesia i sobre ell.ç

    Un post que es gaudeix... A cada línia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'han agradat molt les paraules de Maragall. El pròleg sencer és una delícia en si mateix, parlant de la seva concepció de la poesia d'una manera molt amena i bella en el discurs.

      Gràcies, jo he gaudit igual escrivint-lo…
      Una abraçada.

      Elimina
  3. OOH!, quina preciositat de poema...I jo no em fico massa amb la forma, però el fons, no té preu...i jo no estic massa d'acord en què el pastor sigui el menys estimat dels mossos, suposo que deu dependre dels pastors i els amos...Jo n'he conegut uns quants d'una gran saviesa natural i com viuen la llibertat!

    M'agrada aquesta "flor de camp" precisament per la seva entrega, al seu món i no penso pas que en "gaudeixi massa", la seva vida és natural com el paisatge que l'envolta, com el ramat...
    M'acabes de fer un regal, gràcies.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si és en el fons de tothom, però sí en el meu, hi ha un enyorament de la terra primera i de les terres que s'hi han afegit: boscos, llocs, camps, persones.
      De ben petita em van ensenyar les nostres canços populars, mig de França mig de Catalunya. La gran majoria tenia pastors i muntanyes, i cada vegada que he estat en alguns d'aquests llocs he procurat fer-me'ls meus.
      Són un recurs per mantenir el cervell en ordre: recordar cada pedra, cada avet, cada borda, barranc, masia o prada. I cantar-ho tot, ben endins, en el silenci interior mentre dorms, mentre et cures...
      Amb els pastors de Mont-ral hem tingut bones converses.

      Elimina
    2. Tens raó, Olga, al darrere de la lectura d'aquests textos -i d'iniciatives com la del Camí Ramader a què feia esment- hi ha un cert enyorament d'un passat més en contacte amb la terra i els seus cicles. Retornar-hi és un dels reptes de la nostra vida actual, tan llunyana sovint d'aquest arrelament.
      Cançons, poemes i converses -si és amb pastors o gent sàvia- ens hi apropa…

      Elimina
  4. Sóc l'únic que ha acabat el post amb ganes d'unes costelles de xai a la brasa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perquè puguis gaudir d'unes bones costelles la feina del pastor és molt important!

      Elimina
  5. moltes gràcies per donar-nos a conèixer una mica més d'aquest personatge, perquè ho era, del Pujols , pel que sé ara també amb aquesta faceta de poeta i coneixedor de les pastures engrandeix encara més la faceta més coneguda de filosof

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és un personatge singular, te'l miris per on te'l miris. Aquests poemes, tot i ser de joventut, estan molt ben escrits i tenen una força especial.
      Una abraçada!

      Elimina