Una visió més… humana?

Ja fa uns quants mesos que el vaig llegir però fins ara no m'ha vagat d'escriure'n alguna cosa. D'entrada, per si hi ha algun escèptic, agnòstic, ateu o -senzillament- indiferent, he de dir-vos que no és una lectura religiosa, si entenem per religiosa que pretén exposar algun dogma de fe. És una novel·la que s'apropa a la figura de Maria des d'una perspectiva radicalment nova: lade considerar-la només una persona, una mare que ha viscut moments significativament terribles, moments que no aconsegueix digerir des de la seva visió del món.

La novel·la comença situant-nos a Maria a casa seva però pràcticament empresonada per aquells que seguiren el seu fill i que, segons conta ella mateixa, semblen tenir por que pugui explicar al món el seu propi testimoni. I quin és aquest testimoni? Doncs el d'una mare que, des que el seu fill era ben petit té la sensació que d'altres li estan prenent, omplint-lo d'idees que l'allunyaven d'ella:

"Sol amb mi, quan se n'havien anat, estava més tranquil, més amable, com un recipient del qual haguessin buidat aigua estancada".

Maria contempla, preocupada però impotent alhora, com Jesús es va envoltant de gent que ella veu com a immadurs:

"Vaig dir que havia reunit al seu voltant un grup de marginats, que eren només nens com ell, o homes sense pare, que no podien mirar a una dona de fit a fit."

Des d'aquesta reclusió Maria ens explica a poc a poc quina ha estat la seva vida i, sobretot, com ha viscut tots els episodis (les noces de Canà, el retorn de Llàtzer d'entre els morts)  que van fer del seu fill una persona diferent, especial, aclamada i temuda a la vegada, odiada finalment per molts. El final de la història ja la coneixem, tanmateix és en el relat de la Passió que descobrim sobretot un punt de vista diferent, més crític, molt més trist encara. Perquè és el relat d'una mare que no entén perquè el seu fill ha de morir. I perquè en el darrer moment ella se sent culpable de no haver-li fet prou costat.

I ara només li queda el record que la mortifica:

"Recordo massa coses; sóc com l'aire en un dia de calma, quan es conté sense deixar escapar res. Tal com el món conté l'alè, jo retinc la memòria."

He dit més amunt que no és una novel·la per a creients però crec que pot interpel·lar a qualsevol -també un creient- des del respecte a allò que narra. Al cap i a la fi, Maria és també un personatge històric, més enllà dels evangelis, una figura que ens parla de la condició humana i la seva experiència davant la trascendència.

Si afegim que està meravellosament escrita -he descobert en Tóibín un narrador excepcional, que sap fer-te endinsar en la pell d'aquest personatge i compartir els seus temors i les seves estranyeses-, que es llegeix fluïdament i que no és una obra extensa (poc més d'un centenar de pàgines), crec que és una lectura altament recomanable.