diumenge, 24 de gener de 2016

El gran McEwan ha tornat

He llegit uns quants llibres d'Ian McEwan i puc dir-vos que aquest és dels millors, a l'alçada de Dissabte o Amsterdam, per citar dos dels meus preferits (Expiació no la vaig llegir perquè va ser la pel·lícula qui em va descobrir el novel·lista).

Els seus darrers llibres (Solar, especialment Chesil Beach) no m'havien captivat com aquells -tret  potser d'Operació Caramel- i començava a pensar que el meu enamorament per McEwan arribava a la seva fi. Per això puc dir-vos que La ley del menor és, un altre cop, una novel·la excepcional.

He d'admetre que les primeres pàgines (47, per a ser exactes, a l'edició en castellà) se'm van fer anodines. Potser sí que serveixen a l'autor per a presentar-nos el context en què es mou el personatge principal però, per a mi, són gairebé prescindibles o, si més no, reduïbles a una petita part. En tot cas gràcies a elles sabrem que les peripècies de la protagonista a nivell professional es barregen amb una situació personal de parella en crisi.

Dit això -avís per a navegants- entrem en tema. Fiona Maye, jutge del Tribunal Superior especialitzada en dret de família s'enfronta a un cas molt especial: un jove de 17 anys -a punt de fer els 18-, Adam Henry, malalt de leucèmia, es nega a una part del  seu tractament perquè, com a bon testimoni de Jehovà, no accepta les transfusions de sang. 

Fins aquí res de l'altre món, ja ho sé. Tots hem sentit algun cop aquesta controvèrsia i segurament tenim una idea molt clara de què caldria fer. Fiona haurà d'enfrontar-se a la instrucció d'aquest judici a demanda de l'hospital que vol tirar endavant el tractament de l'Adam i, com sol fer, escoltarà totes les parts amb respecte i sense apriorismes, entre d'altres el testimoni dels pares de l'Adam, convençuts que la mort segura del seu fill no entra en conflicte amb els seus plantejaments ideològics. Per a prendre una decisió final, Fiona demana que la responsable dels serveis socials l'acompanyi a l'hospital per a poder sentir de primera mà els arguments de l'Adam i valorar fins a quin punt és conscient de les conseqüències que comporta la seva decisió. Y hasta aquí puedo leer.

Les millors virtuts de la prosa de McEwan es posen un altre cop en funcionament amb un resultat espectacular:  la capacitat d'enfrontar-nos a dilemes morals i viure'ls en la pell dels personatges com si fossin nostres; l'altíssima versemblança de les situacions, fruit -com sabem al final- de l'acurat treball de documentació de l'escriptor que fa que veiem en Fiona com treballa un jutge de l'alta magistratura, de la mateixa manera que a Dissabte coneixíem com funciona un neurocirurgià o a Amsterdam un músic de l'elit clàssica; la màgia de McEwan a l'hora de crear situacions clímax i de jugar amb la dinàmica de la tensió com si usés les paraules a manera d'efectes especials, sempre amb la dosi justa per a provocar en el lector aquella acceleració del pols davant la imminència d'un moment clau, d'una revelació que ens farà fer un gir de 180º en la trama.

Al final de la novel·la tens una sensació d'esgotament i plaer alhora. Has acompanyat Fiona per una mena de muntanya russa emocional i intel·lectual però reconeixes també que t'ha provocat un plaer immens viure aquesta experiència des de la butaca de casa teva. I aquesta sensació després d'haver llegit un llibre és senzillament, impagable.

La novel·la està esquitxada d'altres casos judicials en els quals Fiona -o alguns dels seus col·legues- s'enfronten a la complexa maquinària de la justícia. Algun d'ells -com és el cas dels germans siamesos- pren un protagonisme important però no amaguen que el cas del jove Adam serà el que ho capgirarà tot.

I, com a tots els bons llibres de McEwan, et quedes amb un munt de coses que abans no tenies. Una mena de col·lecció de plaers estètics, d'informació aparentment col·lateral (cites literàries, musicals, etc) que al final descobreixes que no era un mer vernís de l'obra. Però això mereix un altre post, properament. De moment, quedem-nos amb la idea: el gran McEwan ha tornat.

6 comentaris:

  1. Ian McEwan escriu de meravella, però Amor perdurable el vaig haver de deixar per la duresa del que retrata, el síndrome de Clerembault. Tinc aprensió lectora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, recordo "Amor perdurable" i tens raó, la situació que s'hi retrata és molt angoixant. A "La ley del menor" no tindràs aquesta sensació, crec. La relació que s'estableix entre la jutgessa i el jove és molt tendra, tot i que també fa patir una miqueta. Tu mateixa.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. He de confessar que no he llegit res d'aquest autor...Pel què tu dius aquest llibre deu ser molt interessant, perquè el tema ja de per sí, es polèmic...

    A mi m'agraden molt els llibres i les pelis que tracten de judicis! No fa molt que vaig anar a fer de testimoni per una senyora que havia caigut al carrer , en un lloc que feien obres i jo vaig ser l'única persona que ho va veure... Ho vaig trobar interessant i ara m'he assabentat que "hem" guanyat el judici!!!
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram Roser! Tens anècdotes per a tot! Celebro que guanyéssiu el judici, això vol dir que les obres no devien estar ben senyalitzades o protegides, oi? Ara que m'hi fixo molt més perquè vaig amb gent gran, te n'adones que sovint no es pensa en ells.
      Sobre la novel·la no et pensis que és una novel·la només de judicis, però hi tenen una part important i la veritat és que enganxa veure com la llei pot interpretar-se des de molts angles, encara que sigui la mateixa per a tothom.
      Bon vespre, Roser!

      Elimina
  3. Sempre aprenem alguna cosa en el teu blog August. Ho expliques tan bé que ve de gust llegir el que ens relates.
    Tapes obertes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Sempre procuro -no vol dir que sempre ho aconsegueixi- que el que escric al blog sigui fruit d'alguna descoberta meva que crec compartible. Més enllà dels gustos de cadascú, evidentment, només pots recomanar una cosa si a tu també t'ha entusiasmat.
      Després també pot passar que el teu entusiasme creï falses expectatives i, per tant, alguna decepció. Però això ja no depèn de mi.
      Una abraçada!

      Elimina