dimecres, 12 d’octubre de 2016

Haru



He de reconèixer que no havia llegit res de Flavia Company. O, més ben dit, em sona que vaig començar alguna cosa fa molts anys i no em va agradar. I des de llavors no m'havia interessat més per cap llibre seu. Però amb Haru això ha canviat, i de valent.
Crec que va ser el comentari elogiós d'algú, o potser alguna ressenya a la premsa, o… vés a saber. El cas és que em van venir moltes ganes de tenir-lo entre les mans. Literalment. Perquè el primer regal d'aquest llibre és l'esplèndida edició que n'ha fet Catedral. És un plaer per als sentits abans de llegir-lo, per al tacte, per a la vista. La primera batalla es guanya en els preliminars.
Després entres en el llibre -sí, tens la sensació física d'entrar en aquest món de Haru- i descobreixes el segon regal, una veu molt especial que t'acompanyarà durant tota la lectura. Una barreja de calma, serenor d'ànim, i de reflexió profunda alhora, de vegades punyent. Però sempre des d'una sensibilitat exquisida que t'atrau i t'atrapa com una dolça teranyina. 
Parlem de la Haru, la noia que té quinze anys quan es converteix en protagonista de la història. De seguida sabem que acaba de perdre la seva mare i que el seu pare, en compliment al darrer desig d'ella, l'obliga a marxar de casa per a ingressar en un dojo, una escola de tir amb arc. Sentim tot el dolor i el desconcert de la Haru, tota la incertesa d'una noia davant d'un món que no coneix, tot l'enyor d'un món que se li escapa de les mans… Al dojo la Haru es trobarà amb d'altres joves com ella, a la recerca del seu propi jo, alguns també obligats pels seus pares a ser allà. I amb els mestres, que amb una paciència infinita i una rectitud també exemplar acompanyaran els nois en els vaivens de la seva formació com a kyudojins. Allà s'hi viuen algunes de les escenes més boniques de la novel·la. Però l'argument -que no desvetllaré- no acaba aquí. 
Segurament no serien necessàries 380 pàgines per a explicar tot el que li passarà a la Haru. No ho serien si a l'autora només l'interessessin les 'aventures', els fets. Està clar que no. El ritme assossegat del text i, sobretot, l'estat d'ànim que vol causar en el lector demanen alguna cosa més que l'acció. Cal la contemplació d'allò que passa, d'allò que senten els personatges, d'allò que pensen perquè així, nosaltres, també fem aquesta, diguem-ne, meditació reposada. Entengueu-me bé, no estic dient que sigui un text contemplatiu a l'estil Paulo Coelho -de cap manera! Res més lluny que això. El llibre està ple de sentències a l'estil oriental com la que encapçala la portada (Cada dia és una vida sencera) però mai tens la sensació que t'estan venent un manual d'autoajuda. Aquests aforismes apareixen sempre en el context tan ben integrats que no sonen estranys o impostats. M'hagués agradat anotar les mil i una frases que apareixen en el text i que mereixen un tornar-hi amb el pensament. Ho he pensat un munt de cops mentre anava llegint, i segurament ho hagués hagut de fer. Ara tindria la possibilitat de rellegir-les.
Ho dic per als que encara heu de començar la novel·la. Encara hi sou a temps.
L'estil aconsegueix crear una atmosfera zen -ara no sé si l'encerto amb aquest adjectiu- que fa que desitgis trobar una estona per a llegir el llibre, per a retrobar-te amb la Haru i les seves vivències. En el fons el que vols és regalar-te a tu mateix una estona de pau, de calma. Una estona per a tu mateix.
Podria dir les escenes que més m'han captivat però trairia la necessària virginitat del lector davant de la novel·la. Sols dir-vos que guardo un munt d'imatges, de sensacions, algunes gairebé tàctils, dels moments, dels llocs per on transcorre la Haru. I el record d'alguns personatges també molt especials que ajudaran la Haru en el seu propi camí d'iniciació a la vida: els companys del dojo, el mestre sabater que l'acull (desconcertant i dolorós alhora), la dona del bosc que fa escultures, o el retrobament amb el pare…

Al llarg de la novel·la, Haru té una visió d'una dona  

"de l'altre temps, futur o passat, la dona que escriu asseguda en una taula de fusta, envoltada de llibres, amb un gat negre que li passa pel costat, i de fons el soroll de les onades de la mar, alguns ocells,  potser gavines, potser orenetes, la dona està atenta i, com l'altra vegada,  gira el cap i la mira, li diu que el canal segueix obert."

Sempre he pensat que aquesta dona és la mateixa autora, en una estranya connexió entre l'escriptor i la seva obra, l'autora i el seu personatge. Potser m'equivoco, però, en tot cas, si non è vero è ben trobato.

Haru és, des de tots els punts de vista, una gran novel·la.

**********


El blog de Flavia Company:  http://fcompany.blogspot.com.es



10 comentaris:

  1. Disculpa que no comento res de Flavia Company.
    és que acabo de veure íntegre el reportatge audiovisual del recorregut pels camins ramaders de: la Cerdanya a Vilanova i la Geltrú.
    Estic emocionat, admirat i no puc més que aplaudir la vostra gesta. Els que a vegades pedalem sabem el que costen les pujades i vosaltres heu arribat gairebé al cel!
    Em refermo en allò que dic fa temps. Els que (ens pensem que) coneixem una mica el país, ens adonem constantment que no coneixem res.
    Gràcies August per aquesta lliçó de geografia. Per aquesta verdor, per aquests pedregars, pel poema de Francesc Pujols...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, pels teus comentaris. I perdona el retard…
      Sí, aquesta ruta de la Cerdanya fins a la platja ha estat molt bonica. Exigent però alhora molt interessant. Hem vist un munt de paisatges diferents!
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Vaja, m'has fet ganes de comprar el llibre i llegir-lo tan aviat com puga. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et decebrà, n'estic segur!!
      Una abraçada, Novesflors!

      Elimina
  3. Has fet una ressenya d'aquest llibre que a tu t'ha colpit, que ens diu, llegiu-me...Quan acaba amb la rastellera que encara tinc pendent de llegir, potser m'animaré!
    Bon vespre August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, perdona que hagi trigat tant en respondre. Porto unes setmanes…
      Crec que, quan te'l llegeixis, t'¡agradarà. És un llibre diferent, que convida a una lectura calma.
      Una abraçada, Roser!

      Elimina
  4. jo tampoc m'he llegit encara res d'aquesta autora però la teva ressenya m'ha fet tenir-ne el desig ....me l'apunto!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que començaràs per un dels seus millors llibres.
      Una abraçada, Elfree!

      Elimina
  5. L'altre dia me la recomanaven, així que és possible que caigui (i que s'elevi). Mercis! Ja veus que t'he trobat :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que ràpida! Encara estava a Torelló que he vist al mòbil el teu comentari. Ara ja sóc a casa i amb el portàtil és més fàcil respondre.
      Encantat d'haver-te pogut recomanar Haru. I encantat de coneixe't, ésclar!
      Fins una altra, Gemma!

      Elimina