Companyia Poètica RAPSÒDIA

Darrer combat

2012-02-12T23:41:00.005+01:00

“A cada espècie els solitaris són

els que proven experiènciesnoves”.

Erri De Luca

“Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer (...) Elseu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit.” Qui escriu així no pot amagar que és unpoeta, encara que escrigui un relat. El pes de la papallona és un llarg poema escrit en prosa al serveid’una història de dos solitaris: un vell caçador i el rei dels isards. Ambdóssenten que el seu final s’acosta i afronten el seu darrer combat. Han renunciata viure amb el ramat per mantenir la seva independència. S’han revoltat contrales lleis del grup i això té un preu: la solitud. Arrosseguen el seu passatcom un llast però amb una diferència: “Els animals viuen en el present comel vi a l’ampolla, a punt de sortir”, mentre que l’home “al present, no hi sap ser.”

Així és el to d’aquesta breu narració, molt proper a la sentència,construït a base de metàfores i descripcions curtes però molt suggerents, d’unaestranya bellesa. Un llenguatge minimalista que t’atrapa des de la primeralínia i et deixa un pòsit que retorna, a poc a poc, com ho fan els vins ambcaràcter.

De Luca, poeta, escriptor i traductor, evoca en aquest relat el seupassat revolucionari. Amb la perspectiva de la maduresa el vell caçador en fauna autocrítica entranyable: “No s’ha vist mai més tant d’acarnissament percapgirar un plat, en una joventut. En un plat cap per avall no s’hi pot ficargaire res, però té la base més ampla, és més estable.” L’altra passió de De Luca, l’alpinisme, amara tot eltext de constants referències al món natural fent de contrapès del personatge dispers en què el revolucionari s’havia convertit.El caçador i la seva presa mantenen una lluita des del respecte mutu i aixòconfereix a la història un aire mític. No és només una lluita física sinó també–sobretot- un enfrontament entre dos mons que permet al narrador-poetareflexionar sobre la condició humana. I preguntar-se sobre la culpa: “nos’arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou.” O acceptar Déu com una idea impossible peròque fa companyia.

No us diré com acaba la història. Tan sols que, al capdavall, el pesd’una papallona pot decantar tota una vida. Gràcies, Carmel, per descobrir-meaquesta petita joia que puc compartir ara amb tots vosaltres.

M'acaba d'arribar una petita meravella

2012-02-09T17:26:00.003+01:00

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore (Moonbot Studios)

La meva amiga Cèlia m'ha fet arribar aquest vídeo dedicat als que estimem els libres i la lectura.
Es veu que està nominat als Oscars 2011. Parafrasejant el Petit Princep... si teniu 15 minuts dediqueu-los a mirar (perdó admirar) aquesta meravella.

Stevenson poètic

2012-02-06T19:42:00.000+01:00

Remenant per les llibreries als prestatges de poesia -cada cop en trobo més i més ben dotats- he topat amb aquesta petita joia : Jardí de versos d'un nen. L'autor és, ni més ni menys, que Robert Louis Stevenson, que la majoria relacioneu amb les històries de pirates i mariners de L'illa del tresor però que, com jo, desconeixíeu que també va escriure poemes. Doncs no us el perdeu perquè s'ho val.
Resulta que Stevenson va ser un nen malaltís que va haver de passar llargues temporades allitat o tancat a casa. En aquelles èpoques sense internet -no sé com s'ho podien manegar!- a part dels quatre jocs típics (soldadets, algun cavall i, sobretot, molta imaginació!) l'única manera de passar el temps era llegint. I això és el que va fer el nostre petit Stevenson. Segurament a això deu, en part, la seva afició per l'escriptura.
Ja gran i -suposo- en una mena d'homenatge a aquelles llargues hores infantils, va tornar-se a posar en la pell d'un nen per reviure -escriure és una manera de reviure- tots aquells jocs, les petites i grans felicitats, les pors, en resum, les vivències d'un nen perquè molts nens com ell les puguessin llegir, vés a saber si també des del llit convalescents o darrera el vidre en tardes plujoses i fredes.
El resultat és esplèndid. Es veu que es va convertit en un dels best-sellers de l'època, tant del públic infantil com adult. Tot i que cal fer algun petit salt en el temps, crec que pot connectar amb alguns dels nostres nens d'avui en dia. Jo ho he provat a la classe i els han encantat. I és que, entre playstation i wii, podrien trobar alguna estona avorrida per llegir algun d'aquests poemes. O encara millor : perquè nosaltres -adults que fórem nens no fa tant- els llegim alguns versos. I si no entenen que un mòbil abans volia dir una altra cosa, o que un nen podia jugar amb un amic invisible i que això no volia dir que li faria un regal, els podem explicar que els nens i les nenes abans jugaven a d'altres coses i s'ho passaven, com a mínim, igual de bé que ara.

EL MÓN DE NON

De l'esmorzar fins a la nit
m'estic a casa amb els amics,
però llavors quan ve la son
me'n vaig molt lluny, al Món de Non.

Només hi entro si hi vaig sol,
sense ningú dictant què vol :
tot sol faig via a prop dels rius,
carena amunt del somnis vius.

El més estrany m'hi ve a trobar,
llocs que fan por, plats de menjar,
fins que la lluna al cel es pon
i tot s'adorm al Món de Non.

Per molt que ho vulgui recordar,
no sé de dia com s'hi va,
ni puc xiular la melodia
de la tonada que em sabia.

Robert Louis Stevenson

NOTA : No podríem gaudir d'aquests versos -almenys jo que no sé prou anglès- sense l'excel·lent versió que n'ha fet un dels meus poetes preferits i que més està fent per a la divulgació poètica en aquest país : Jaume Subirana. Gràcies, Jaume!

"M'exalta el nou i m'enamora el vell"

2012-01-29T11:03:00.001+01:00

Des del blog Raons que rimen de Victor Pàmies se'ns convida a un petit homenatge a J V Foix ara que fa 25 anys de la seva mort.
Sempre m'ha agradat la lectura de Foix, tot i confessar que molts cops m'ha deixat perplex. Però els seus mots tenien una força visual, un amor pel llenguatge, una passió per la tradició i alhora una exaltació de l'avantguarda tan grans que m'atreien profundament, i em deixava captivar dolçament per la seva poesia, pels seus poemes en prosa o prosa poètica o com se li vulgui dir.
A l'escola els meus alumnes més grans -quan encara hi havia setè i vuitè- sempre s'aprenien algun poema de Foix. M'encantava sentir-los recitar Ho sap tothom i és profecia... aquella nadala tan plena d'imatges suggerents, amb el Port de la Selva com a Betlem particular.
Avui m'afegeixo a aquest homenatge i transcric aquí una d'aquestes proses poètiques, treta del llibre Gertrudis, i em vénen al cap les classes amb l'Enric Bou, tot acostant-nos sense pors ni prevencions a aquestes meravelles literàries que pocs enteníem però que admiràvem en silenci :

PEPA LA LLETERA

Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de Sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japonesos esberlats, els flams s'escapaven cap al cel i l'omplien de d'estels incomptables. Les cases de banda i banda havien desaparegut. I, tot d'una, els dansaires. Pepa es veia sola al món, de cara al cel lluminós. En entreobrir els ulls, era davant el convent de les monges. Sor Roser la renyà : era tan tard! Deixà els pots al graó i, entre reny i reny, els ulls se li tornaren a cloure. Aleshores, tots els balcons i totes les finestres del Clos s'esbatanaren; se sentí un batec d'ales dolcíssim, i de cada obertura en sortí un àngel. S'acostaven silenciosament i ordenadament a Pepa, i omplien llurs petits gerros argentats. En descloure els ulls, els pots de llet eren buits i el carrer era ple d'un perfum de roses.
El diumenge següent, en sortint, a les tres de la matinada, del ball de "La Violeta", li vaig dir : -Pepa! Quina son aquest matí. Em va respondre que els dilluns santa Eulàlia li feia la feina.

J. V. Foix

Llarga vida al poeta-pastisser de Sarrià!

Justícia poètica

2012-01-01T22:45:00.003+01:00

sóc només jo sola, amb la vida que he après

NÚRIA ALBÓ

Amb motiu de la reedició de M’ho ha dit el vent de Núria Albó ja vaig elogiar la tasca d’Edicions del roure de can roca. I ho torno a fer avui amb la publicació de la seva poesia per a adults. Gràcies a això disposem ara d’una tria –revisada per la mateixa autora- dels llibres La mà pel front (1962), Díptic (1972) i L’encenedor verd (1980), a més dels poemes escrits fins el 1995 reunits aquí sota el títol Viatge d’hivern.

Núria Albó (La Garriga 1930) ha destacat en la narrativa infantil i juvenil (El fantasma Santiago, Tanit, Ariadna) i, tot i que també ha conreat la novel·la per a adults (Agapi mou, Quan xiula el tren), és possiblement en la poesia on ha mostrat les seves millors arts. I tot i així, Josep-Francesc Delgado es pregunta al pròleg si Albó pertany a una generació poètica ignorada –amb M Àngels Anglada i Rosa Fabregat-, que “no es va poder donar a conèixer com calia quan li tocava, els anys seixanta i setanta” i que, amb l’arribada de la democràcia, quedaria bandejada per la força d’una nova generació, representada per Maria-Mercè Marçal.

La poesia de Núria Albó té una musicalitat molt natural que beu del ritme d’un vers ben escandit, a cops reforçat per una rima elegant que li confereix un dring sovint nostàlgic : “Voldria ser com l’aire perfumat / i poder-m’hi dissoldre / quan tot s’hagi acabat.” És una poesia del nosaltres, aquell sentiment col·lectiu que formà el tremp de la postguerra i acompanya l’autora en la lluita per la llibertat del país : “Alguns d’entre nosaltres veuran com es redrecen / aquells que els reis de l’ombra / comptaven entre els morts.” I després en la recerca de la llibertat personal : “Me’n torno cap a casa i m’enduc la claror / que només he vist jo.”

Hi ha en el seu vers un amor constant a la terra i a tot el que ens ofereix, una espiritualitat arrelada en la vida de cada dia, feta de goig i de dolor : “hem descobert que viure és el gran goig / i aquest petit dolor ens farà adonar / que encara no som morts.” I ara que viu “hores buides d’amor i una carn que es revolta / sota el pes dels records”, ens regala, encara, versos com aquests : “Llisca pel meu cos / com un raig de sol. / Fes-me tancar els ulls / com el vent que xiula. / Si el meu cor s’encén / no sabré si ets tu / o si ha estat el vent.”

Buscant darrere les paraules

2011-11-29T22:40:00.001+01:00

Vaig entendre el nom de les coses,

però no vaig poder explicar-ne el significat.

ANTONI MARÍ

Molt poques vegades un llibre de poesia m’ha captivat tant com Han vingut uns amics. Es llegeix com qui s’asseu a contemplar una posta de sol i deixa que les emocions i les preguntes més íntimes se li apareguin, a poc a poc, deixant-se endur pel vers llarg i tranquil de l’autor. Marí, professor de teoria de l’art, especialista en el pensament romàntic i escriptor de narrativa i poesia, feia anys que no ens regalava els seus versos des del recull El desert (1997).

Està escrit com un llarg monòleg, partit en quinze parts, on el poeta descriu, “amb el llenguatge de les coses senzilles” i dels “fets que ocorren a tots els homes, tots els dies”, una experiència de dolor i de solitud, fruit d’una llarga convalescència que aprofita, “com han fet tants d’altres”, per a “posar ordre a la seva vida”. Així comença un camí d’introspecció on es retroba amb experiències carregades d’emoció : de nen, al llit dels seus pares, en una nit de tempesta; la visió colpidorament física de l’enterrament d’un cosí; la trobada amorosa amb l’amiga ja perduda; o en un estrany estat de consciència al postoperatori de l’hospital. El poeta s’interroga sobre la fragilitat de l’existència, el canvi constant que no permet aferrar-nos a res, i el dolor de la pèrdua, davant la qual l’oblit és la nostra millor arma per sobreviure : “res no podem recuperar, ni mantenir, ni deturar; / per això no volem recordar i fingim. / L’oblit ens queda; l’única esperança / per arribar a ser el que fórem”.

Una casa aïllada sobre un puig entre alzines i farigoles on “l’horitzó s’estén amb una perspectiva amable que baixa cap a la mar” és el seu recer. Amb l’única companyia d’un gat, un gos, una monja que el cuida, el metge que el visita i alguns amics que, de tant en tant, el vénen a veure i “em diuen el que passa a ciutat; com la gent va d’un lloc a l’altre, on no hi ha temps, ni espai, per a l’oci i la quimera, germana de la solitud i el silenci.”

El poeta avança a la recerca d’un llenguatge que pugui descriure el vincle entre les coses, un llenguatge que permeti expressar l’inexpressable : la poesia. Perquè : “és el mètode de trobar, potser, el lloc des d’on anomenar més clarament les coses. Les coses d’aquí baix i les de més amunt.” I el troba!

Quan la paraula no l'escriu un mateix

2011-11-20T14:06:00.000+01:00

John Keats per William Hilton

Mentre preparo una ressenya sobre Antoni Marí retrobo un article seu que algun dia jo devia retallar esperant el moment de llegir-lo. Em fascina. Es pregunta Qui escriu? La hipòtesi és que, a voltes, no és el mateix autor : "qualsevol pot recordar com, davant d'un full, un pot estar esperant la inspiració i després de molta estona, plaf! arriba, tot de sobte, una voluntat inesperada que ens pren i ens fa escriure coses que crèiem no haver pensat mai."

Va contra la idea general de l'escriptor romàntic -i perdura encara als nostres dies- , que aboca al paper tota la seva vivència, confonent-se amb la seva obra. Curiosament cita unes paraules de Keats -si no recordo malament, un dels poetes romàntics anglesos de més anomenada- per acabar d'explicar l'inexplicable :

"Un poeta és la cosa menys poètica de tot el que existeix, perquè no té identitat, contínuament va d'un cos a un altre. El sol, la lluna, el mar, així com els homes i les dones, són poètics i tenen un atribut immutable; el poeta no, no té identitat. (...) La funció de la poesia és acollir el que se li mostra, sense interferir-hi, deixant que tot sigui el que és, i perquè això passi ha d'estar mancat d'identitat, o almenys de la identitat que ens és familiar."

Sembla una paradoxa però, si t'atures a pensar-ho, té la seva lògica, no?

Quan la paraula justa s'escriu sense que es noti

2011-11-11T19:09:00.000+01:00

Ja fa alguns mesos que vaig llegir Marcos Montes i, abans no em falli la memòria, voldria fer-vos-en quatre ratlles. D'entrada dir que l'autor, David Monteagudo -de qui ja vaig llegir Fin, excel.lent!- m'atrapa sobretot pel seu verb. Té un domini espectacular del llenguatge i, el que és més important, ho fa sense que es noti, i això el fa encara millor. Parlo, evidentment, de l'edició original en castellà, tot i que crec que ell també n'ha fet la versió catalana. Feia temps que no llegia un castellà tan ric i eficaç alhora. Potser perquè el castellà que solem sentir -i sovint llegir- per aquestes contrades és massa bàsic si és que no està ja directament contaminat pel lèxic, la fraseologia, fins la sintaxi catalana. No sé, però quan llegeixo Monteagudo tinc la sensació d'estar llegint una altra llengua, amb tot el seu bagatge cultural i emocional.

No diré res de l'argument de la novel.la que pugui trencar l'encís de la descoberta que cada nou lector pugui experimentar. No descobreixo res si dic que gira en un entorn miner on el personatge principal i els que l'acompanyen s'enfronten a un ensorrament i intenten sortir sans i estalvis de les entranyes de la terra. Monteagudo mostra una habilitat especial per a mostrar-nos aquests homes rudes, acostumats a la cruesa del seu treball, dialogant entre si en la foscor de la galeria mentre es van prenent decisions vitals. Montes va i ve en el seu pensament del moment actual a diferents escenes del passat on s'enfronta de nou als seus propis dimonis.

Si Fin us va agradar, Marcos Montes no us decebrà. I pel que sembla, la seva nova novel·la Brañaganda va pel mateix camí. O sigui que, com ha dit algú : tenim Monteagudo para rato. Doncs perfecte!

El vertigen de la paraula

2011-10-22T00:12:00.000+02:00

Vas avall perquè

el cel no empara

a qui no l’esguarda

PEP GARCIA

L’autor de Paradoxa és llicenciat en història i llibreter de L’Odissea vilafranquina. Uns quants articles d’història local (sobre Martorell, la seva vila natal, i Les Cabanyes) precedeixen aquesta opera prima que li va valdre el Premi Local Vila de Martorell 2010.

La primera part del llibre la compon un llarg poema, Renec vilatà, on Garcia, a manera de vòmit poètic, fa una crítica corrosiva a la història de Martorell, des de la guerra civil als nostres dies. És el retrat d’una renúncia que ho malmet tot : terra, poble i llengua : “L’inici de la metamorfosi / neix de les armes / i sobreviu pel tedi / dels qui abandonen l’esperit / sense l’espasa ja al pit.” El pitjor de tot és que s’ha destruït allò que podria ajudar a refer el camí : “No hi ha memòria / no hi ha record.” Una imatge fa d’eix d’aquest discurs, la d’una nena desemparada sota les bombes que, ara, ens interroga : “I ella alça la vista / i troba una vinya / on un pagès hi cerca ceps / i li diu : què som?”.

Sota l’epígraf Pròlegs, Pep Garcia reuneix divuit poemes més en la segona part del llibre. Són textos on descabdella una reflexió interior més abstracta, on els referents ja no són tan evidents. Els temes, però, continuen essent la memòria i un temps viscut sense alçar la vista, ple d’assentiments i renúncies, mancat de lluita. La veu del poeta se’ns adreça sovint en 3a persona o en un nosaltres aglutinador de l’autocrítica social. No sorprèn, doncs, que Walter Benjamin o V.A. Estellés –fins el mateix Francesc Pujols de manera amagada- apareguin citats al llarg del llibre. Garcia trasllueix un cert sentit tràgic, desesperançat : “encarem verticalment / un abisme sense fons. / On anàvem ja no compta, / ara val l’itinerari seguit.” Una mirada poètica que causa vertigen, en mirar “pel precipici més alt”. I tanmateix, “Tot sembla esfondrar-se / quan es perd la paraula”. Heus aquí la paradoxa.

Si bé després d’una lectura inicial el lector pot quedar aclaparat pel devessall d’imatges i un llenguatge arriscat que l’autor deixa anar per “buidar el pap”, una lectura més reposada ens mostra una veu potent, que té fusta i que pot guanyar molta efectivitat si passa el sedàs perfilant les imatges i polint l’eina. En definitiva, controlant el vertigen de la paraula.

La "gràcia" de McEwan

2011-09-04T13:32:00.001+02:00

Aquest estiu he fet unes quantes lectures. La primera, Solar, d'Ian McEwan. Després d'uns quants intents frustrats de lectura -em resistia a no poder llegir un dels meus autors preferits- vaig finalment aconseguir-ho. Potser un cert estat d'ànim més tranquil, lligat a les vacances, va fer-m'ho més fàcil.

No puc dir que hagi estat una lectura apassionant, com m'havia passat a Dissabte o a Amsterdam. He trobat un McEwan diferent, certament més divertit però molt més irregular. Se m'ha fet molt pesada la part diguem-ne científica de la novel·la, la que explica els mil i un debats sobre la física quàntica, les teories derivades d'Einstein, les noves preocupacions sobre el canvi climàtic. Crec que, a diferència d'altres llibres seus, McEwan no ha sabut fer amenes les elucubracions mentals del protagonista -altres cops neurocirurgià o músic, per exemple- de manera que s'ha anat fent més i més feixuc a mesura que avançava el llibre.

La novetat divertida de l'obra és certament agraïda. Un dels millors moments del personatges principal els passes com a lector acompanyant-lo a l'Àrtic en una mena de happening sobre el canvi climàtic, compartit amb escultors, coreógrafs i altres especímens curiosos. Genial el primer viatge en moto de neu.

Després la novel.la entra en el terreny del -diguem-ne- thriller i dóna un tomb curiós que recorda el McEwan de sempre i els seus dilemes morals. Però després es torna a desfer entre la mediocritat del personatge -evidentment volguda- i les seves dèries (la fama i prestigi perduts, una fam insaciable) i els embolics sentimentals d'un home ja madur. He de reconèixer que aquesta darrera part potser és la més ben trobada. Acabes sentint un veritable fàstic pel protagonista.

Un capítol genial : el flashback de com el jove Beard -el futur premi Nobel per la Combinació Beard-Einstein- aconsegueix enamorar una brillant estudiant de literatura comparada, especialitzada en John Milton. Un altre : el discurs-conferència davant un auditori de futurs mecenes científics.

En fi, Solar no és una obra mestra com altres. Es deixa llegir si ets capaç de sobreviure a les primeres 63 pàgines.

Ara que, vés a saber, potser us encanta i trobeu precisament genial el que a mi m'ha avorrit fins a l'extrem.

Teatre a la fresca

2011-07-20T23:06:00.000+02:00

No acostumo a fer-me autopropaganda però en aquest cas faré una excepció. I de fet no ho faig per mi sinó per l'excel·lent text d'Antonio Becerro que tindré el gust d'interpretar juntament amb el Jordi Romagosa, tot un veterà en això del teatre. O sigui que el més peix sóc jo. TIRANOS és una crítica àcida i sarcàstica, amb un toc d'humor negre, sobre com funcionen els tirans i els que els recolzen. Una cosa molt de moda, vaja. Què passa quan un tirà que s'escapa d'una revolta es troba amb la seva pròpia estàtua? Si veniu al Pla del Penedès ho veureu. TIRANOS forma part d'una trilogia de Becerro, juntament amb CADÀVERS i EL ÚLTIMO TREN.

Ja en vam fer una lectura dramatitzada al Forat del Pany de Vilafranca. Ara hi haurà decorat, vestuari, il·luminació i banda sonora, o sigui, tot! I a més, si us quedeu una estoneta després podreu prendre una copeta al bar que munta el mateix Jordi. Ja ho sabeu, doncs : al Pla a les 11 de la nit a la Plaça Cal Fàbregas. Preu : 4 euros.

Com un vell far silenciós que vetlla

2011-07-13T23:07:00.001+02:00

Heu arribat on volíeu, vosaltres?

Jo només aquí : a l’interrogant

JOANA RASPALL

“Raspall té una trajectòria i una obra de les de treure’s el barret i aplaudir amb entusiasme” – diu Carles Duarte al pròleg de Jardí vivent. Fa justícia a la tasca d’aquesta jove de noranta-vuit anys amb un curriculum notable : teatre, diccionaris, narrativa i, sobretot, poesia, la majoria adreçada als més joves. I ara que –com diu ella- ve l’hora de plegar ens regala els seus millors poemes.

Aquest Jardí, escrit des de la vellesa però amb una mirada molt viva, recull les experiències vitals de l’autora en quatre etapes simbolitzades per sengles flors : violetes, margarides, roses i pensaments. Davant nostre floreixen la ingenuïtat de les primeres descobertes, la reflexió interior, la passió amorosa, el dolor de l’absència, el misteri i, finalment, els dubtes d’una vida que ja s’acaba : “Solitud resistent entre les boires / com un vell far silenciós que vetlla.”

Però aquest llibre no és un plany sinó un convit a viure la vida a fons, amb les llums i les ombres : “vull avançar armada d’esperança / i d’orgull proclamant que tinc cor i tinc vida.” Se’ns mostra una dona humil a la qual els anys no han fet perdre una actitud rebel : “Res, però, dintre meu no envelleix, / res d’allò que ha marcat el meu pas / i m’ha dut als camins a lluitar / per la terra, l’amor i la fe.” Humilitat i rebel·lia es troben en un punt : el servei al país, als lectors, als qui estima : “per damunt del temps i oblit perdura / d’allò que som, només el que hem donat / del nostre cor, fer presentalla pura”. La poeta entén l’ofici amb aquesta actitud i amb una altíssima autoexigència. Per això la seva poesia és un model d’interrogació constant, de rigor lingüístic, d’elegància mètrica i d’un talent innat per a la musicalitat. Raspall se sent hereva del mestratge d’humanistes com Carles Riba : “Jo he estat aquella noia temorosa / que s’acostava al món dels grans poetes.”

L’editorial vilanovina El cep i la nansa n’ha fet una esplèndida edició. La pulcritud i elegància del disseny i les aquarel·les de Lluïsa Cauhé -filla de l’autora- són el millor embolcall per aquest regal poètic. Ara ens pertoca estar a l’alçada de tanta generositat : “La feina em cau del cor / –esquinç dolorosíssim- / i es posa en altres mans. / L’amor les acompanyi!”.

Quina meravella!!

2011-06-19T16:17:00.001+02:00

Acabo de veure -sí, ja ho sé, vaig tard- el videoclip dels Manel de la seva cançó "Aniversari". És, senzillament, genial. Abans de saber que existia el videoclip ja pensava que era una peça amb unes possibilitats visuals extraordinàries. La realitat ha superat les meves expectatives, la veritat. Un vídeo amb tota la màgia, la sensibilitat, la tendresa dels Manel.

Dirigit per Àlex Pastor i Roger Padilla. Hi surten en Sergi Lopez, el Biel Duran, l'Ona Casamiquela com a actors coneguts. Ah! i altres famosos hi fan un "cameo" (Sisa, Mishima...) Val la pena, doneu-hi un cop d'ull, regaleu-vos uns minuts de meravella

videoclip from Miquel Francisco on Vimeo.

Poesia oral

2011-06-03T20:47:00.001+02:00

L’amor és la paraula del temps

la paraula exacta del temps.

SANTI BORRELL

Santi Borrell porta molts anys llegint versos en petits locals, escampant-los per internet, promovent festivals -Kinzena Poetika, Poesia i Cava-, participant en llibres col·lectius... però fins ara no havia editat els seus poemes. Els dies a les mans és, doncs, una opera prima i com a tal mostra l’entusiasme i l’audàcia dels inicis (1998-2003) però queda, al meu parer, enterbolida per un cert excés verbal. L’amor –i el desamor- és l’eix temàtic del llibre, on el jo pòetic s’adreça a la persona estimada partint dels tòpics per defugir-los, creant una imatgeria pròpia, sovint delirant : “Vas pintar el sol per la finestra / i tota l’habitació es va encendre”. Els ulls, el cor, els arbres, els somnis, el bosc, el vent o la llum... apareixen recurrentment creant un univers poètic molt personal que dibuixa l’amor com a camí de coneixement : “si t’estimo és per la teva llum / si t’estimo és per ser la llum”.

Quant a la forma Borrell utilitza el vers lliure, és a dir, el que no s’acomoda a una mètrica determinada. Hi té molt a veure, possiblement, la cerca de l’oralitat que l’autor ha practicat en els seus recitals. Això es nota sobretot en l’ús de l’anàfora (repetició de mots a l’inici del vers), un recurs que dota al poema d’un ritme especial però que l’autor usa amb desmesura. El llibre es divideix en quatre parts seguint l’ordre cronològic de creació. Destaca la tercera, composta d’un únic llarg poema, TU, on entra en joc la gran capacitat de Borrell per a crear imatges sorprenents, sovint paradoxals : “Tu encens la nit d’espelmes / i el vent s’apaga” o “Tu portes un rellotge a la sorra / i es buida el temps”. A la darrera part del llibre apareixen poemes molt breus, alguns amb to de veritables aforismes : “la bellesa del dolor / és insuportable”.

Alonso Castellanos n’ha fet una edició esplèndida, aconseguint un llibre de mida amable, agradable al tacte i amb un disseny que destaca de seguida per la pulcritud del joc constant entre el blanc i el negre, una acurada tria tipogràfica i uns dibuixos de tall cubista que reforcen el caràcter trencador d’aquesta proposta poètica. Els dies a les mans és un bon tast poètic inicial i permet esperar de l’autor nous treballs on guanyi amb el temps –com el vi- si busca la paraula exacta.

Paton Soler : 30 anys de musicar la festa al Penedès

2011-05-24T23:06:00.001+02:00

Sona la música

24 tonades per a gralla

PATON SOLER

Fasolcat, edicions musicals

Barcelona, 2011

Josep Anton Soler i Petit (Vilafranca 1960), més conegut com a Paton Soler, és un músic i cantautor penedesenc de llarga trajectòria. El seu currículum compta amb una extensa i variada producció que abasta, a part de la música tradicional, cançons pròpies, poesia, narració musical i un llarg etcètera entre el que destaca una prolífica participació en premsa escrita, ràdio i televisió, així com la creació de videoclips i fins la banda sonora d’una pel·lícula. No es tracta, per tant, de cap nouvingut, ans al contrari, tenim al davant un músic que porta molts anys implicat en la creació i difusió del folklore tradicional.

Aquest llibre recull una selecció de les seves composicions vinculades a la cultura popular penedesenca, elaborades al llarg dels darrers trenta anys. Hi trobareu balls per a gegants, panderetes, capgrossos i moltes comparses més, pertanyents a diferents pobles d’aquesta comarca : Les Cabanyes, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Quintí de Mediona, Olèrdola, La Ràpita i Vilafranca del Penedès. En alguns casos formen part de veritables “suites” populars, espectacles unitaris que s’exposen al públic durant la festa major (La Petita Festa Gran de les Cabanyes) o altres moments (cas de l’espectacle ecologista Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons, o de L’Ombra dels balls, un encàrrec de la fundació Joan Amades de Sant Quintí de Mediona per a donar a conèixer l’origen dels balls festamajorencs).

El llibre arrenca amb dos textos de Joan Cuscó i Clarasó, graller, musicòleg i eminent coneixedor de la cultura popular, especialment la vinculada al Penedès i al Camp de Tarragona i, a més, conservador de l’Arxiu Musical del Vinseum, museu de les cultures del vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès). En el primer, Músiques pel seguici, fa un breu repàs a com, des de la crisi dels anys 50, els seguicis festamajorencs del Penedès es van haver de reinventar per no morir en l’oblit adaptant-se a unes noves realitats socials i culturals. És en aquest procés on, segons Cuscó, encaixa perfectament la feina de Paton Soler com a exemple de la renovació d’aquest corpus tradicional. En el segon text apunta amb força detall les possibilitats pedagògiques d’aquest recull de peces a l’hora de, per exemple, ser utilitzades per a l’estudi del llenguatge musical, els intervals, el fraseig, l’articulació, els diversos gèneres musicals, l’estudi del transport, les modulacions i alteracions... citant explícitament aquelles peces més adients a cada cas.

El gruix del llibre el componen, lògicament, les partitures de totes aquestes composicions. La majoria estan pensades per a dues gralles i timbal, però cal destacar al final del llibre l’arranjament de dues peces per a conjunt instrumental : el Valset dels gegants de la Ràpita (per a gralla i tres violoncels!) i la Dansa de la geganta Elisabeth C. de Wolfenbüttel (gralla i una secció de vent amb trompetes, fiscorn, trombó, bombardí i tuba), totes dues arranjades per Joan Cuscó.

Acompanya al llibre un cd amb una tria de set peces (del total de 24) interpretades pels Grallers de Sta Madrona & Montònec, més la Dansa... ja comentada, a càrrec de la gralla de Joan Cuscó i els violoncels d’Eulàlia Nosàs, Núria Comorera i Miquel Nosàs. En resum, una obra que pot ajudar a aquells joves que es vulguin introduir en el món de la gralla i, en general, als que es vulguin apropar una mica més al coneixement del folklore penedesenc de nova creació fruit, en aquest cas, de l’entusiasme i l’encert de Paton Soler.

Neix el blog de l'Odissea

2011-05-18T22:40:00.001+02:00

Acabo de rebre la notícia : la llibreria l'Odissea -de Vilafranca del Penedès, pels que no la conegueu- acaba de crear el seu propi blog : http://odisseallibres.blogspot.com/ com un primer pas en l'obertura del Premi "El lector de l'Odissea" al món. Celebro la iniciativa i els dono la benvinguda a la xarxa. Una nova manera de fer aquest premi literari una mica més especial i novedós.
Endavant!!

Poesia i Cava 2011

2011-05-04T22:51:00.000+02:00

El poeta Santi Borrell -i organitzador d'aquest festival poètic- m'ha enviat el cartell del cicle POESIA I CAVA. Té molt bona pinta! Hi ha un munt de poetes interesants. La cosa promet. A veure si puc arribar-me a algun dels actes. Us els recomano.

PARAULES MÀGIQUES AL C.A.T.

2011-04-01T00:16:00.000+02:00

L'última matinal d'aquest cicle estarà dedicada a les paraules.

Escriptura, cal·ligrafia, alfabets, rodolins i rimes. Hi haurà un taller de poemes instantanis amb La Bicicleta, l'August de Rapsòdia ens farà cançons i poesies per jugar, i els Amics de l'Associació Tamaziga-Catalunya, ens ensenyaran danses, contes i cançons dels amazigs del nord d'Àfrica, la llengua dels quals actualment és la tercera més parlada a Catalunya. A més de les habituals col·laboracions dels Ara va de bo, Família Ventura, la Cecília Bellorín. I el professor Pagès ens oferirà el seu Pastís de mandarina mediterrània.

Diumenge 3 d'abril

12 del migdia

CAT

Preu concert : 5 euros , Nens de 4 a 12 anys : 3 euros, Menors de 3 anys : gratuït

Buscant la dignitat

2011-03-28T18:22:00.000+02:00

M’he anat quedant sol com tots aquells

que mai no han estimat els seus errors.

JOAN MARGARIT

Recomanar –i ressenyar- poesia és com intentar vendre un objecte sense ensenyar-lo. No hi ha una trama on agafar-se, sinó tot un món interior on cal entrar i, per fer-ho, cal un esforç que no sempre ens permet entendre allò que llegim. Amb Joan Margarit és diferent perquè és un poeta honest, que no amaga les cartes en artificis mentals o llenguatges enrevessats. Ens deixa fites al llarg del camí perquè puguem seguir-lo. Potser per això és un dels poetes més llegits i estimats.

He anat fent camí amb ell aquests darrers temps en què ha publicat Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Misteriosament feliç (2008) i, ara, No era lluny ni difícil (2010). Llibres del pas de l’edat madura a la vellesa, amb el record de Joana (2002), sempre molt present. Hi he anat trobant poemes cada cop més desoladors, però amb una acceptació sense embuts de la vida i la mort. M’ha costat entendre –potser per la distància vital que ens separa- aquesta assumpció serena del dolor per allò perdut, aquesta tristesa que ens empara i ens ajuda a viure misteriosament feliços. Margarit sempre diu que entendre un poema vol dir que tu ja no ets la mateixa persona que eres abans de llegir-lo. I té raó perquè seguint les passes del poeta, endinsant-te en el seu món interior, al final et trobes sol davant tu mateix. I això potser no consola gaire però et fa sentir més viu que mai.

Al llarg d’aquests anys Margarit s’ha anat despullant de falses esperances, de lluïssors enganyoses. El passat, que havia estat el darrer refugi, ara ja és “brutalment inútil. / Tant, que és com si fos fals.” Però encara l’empara “perquè no res / empara com pot fer-ho la tristesa”. Ja ho veieu, un joc de contraris que és, al meu parer, una de les fites d’aquest llibre : el poeta se sent “abrigat amb el fred del seu amor”, o, referint-se a la poesia, diu que “Quan la toco, / gelada, em crema, mentre continuo / el que mai no s’acaba: construir”. Tot per deixar clar que el seu món és ara el d’una soledat “que s’assembli a l’amor. I que potser és l’amor.” Una soledat que aprèn amb lucidesa el camí vers la dignitat, el respecte per un mateix. No és llavors gaire difícil trobar l’amor, a prop, mentre s’acosta “cap a la part més fosca del camí”.

"Fins que no estàs ferit no et pots convertir en un home" (Milles Heller)

2011-03-13T19:17:00.000+01:00

Com un cop de puny. Així m'ha sentat el final de Sunset Park. Un cop de puny metafòric és clar, que neix d'un cop de puny real -a la ficció-, ja ho entendreu si la llegiu.

I tot i el final m'ha quedat un molt bon regust. Una novel·la excel·lent. Un Auster dels bons. Des de les primeres pàgines t'atrapa, no pas perquè tingui una trama trepidant -que la té, a voltes- sinó per aquella fantàstica habilitat que té Paul Auster per explicar-te vides humanes. Unes vides plenes. Plenes de tot, el bo i el dolent. I per això es fa llegir. Sobretot perquè t'ho explica sense que te n'adonis que t'ho està explicant, ja m'enteneu : que no es nota l'escriptor al darrere del què i el com ens ho explica. Ho diu Jordi Llovet a la contraportada : "Aquesta deu ser la virtut d'un gran novel·lista : la cordialitat vers els lectors, la generositat, l'entrega; eclipsar-se un mateix a favor de la lliçó que ofereixen els esdeveniments de la vida."

Em vénen al cap molts moments de la novel·la, moltes sensacions. Però no patiu que no us els desvetllaré. Només un petit tast. El que sent Miles Heller per la Pilar, un amor que té tant de perill com de meravella :

"La joia de tornar a mirar-la a la cara, la joia de tornar a abraçar-la, la joia de tornar a sentir la seva rialla, la joia de tornar a sentir la seva veu, la joia de tornar a veure-la menjant, la joia de tornar a veure les seves mans, la joia de tornar a mirar el seu cos nu, la joia de tornar a tocar el seu cos nu, la joia de tornar a fer petons al seu cos nu, la joia de tornar a veure com arruga el front, la joia de tornar a veure com es pentina els cabells, la joia de tornar a veure com es pinta les ungles, la joia de tornar a estar al seu costat a la dutxa, la joia de tornar a parlar-li de llibres, la joia de tornar a veure com se li omplen els ulls de llàgrimes, la joia de tornar a veure com camina, la joia de tornar a sentir com insulta l'Àngela, la joia de tornar a llegir-li en veu alta, la joia de tornar a sentir com es fa un rot, la joia de tornar a veure com es renta les dents, la joia de tornar a despullar-la, la joia de tornar a posar la boca a la seva boca, la joia de tornar a mirar-li el coll, la joia de tornar a caminar pel carrer amb ella, la joia de tornar a passar-li el braç per les espatlles, la joia de tornar a llepar-li els pits, la joia de tornar a entrar al seu cos, la joia de tornar a despertar-se al seu costat, la joia de tornar a parlar de matemàtiques amb ella, la joia de tornar a comprar-li roba, la joia de tornar a donar i rebre massatges a l'esquena, la joia de tornar a parlar del futur, la joia de tornar a viure en el present amb ella, la joia de tornar a sentir-li com li diu que l'estima, la joia de tornar a dir-li que l'estima, la joia de tornar a viure sota la mirada dels seus ulls foscos i intensos, i després el turment de veure com puja a l'autobús a la terminal Port Authority la tarda del 3 de gener, amb la seguretat que no serà fins a l'abril, fins d'aquí a més de tres mesos, que podrà tornar a estar amb ella."

Paul Auster

Un testimoni per a l'esperança

2011-02-28T20:08:00.001+01:00

Ahir vaig anar a veure "De dioses y hombres", una esplèndida pel·lícula, i encara em dura l'emoció amb què vaig sortir del cinema, una estranya barreja de pau i inquietud alhora. Després de gairebé dues hores d'imatges plenes de poesia, humanitat i dolor, acompanyant aquests monjos cristians que viuen a l'Atlas algerià en plena comunió amb la comunitat àrab que els acull i a la qual ells serveixen, després d'escoltar els dubtes d'uns homes davant una mort anunciada i de veure com l'acullen amb una senzillesa de cor que trasbalsa..., després de tot això surts al carrer pensant que sovint equivoquem les nostres prioritats. I que el més important, l'altre, està aquí mateix, esperant que ens hi entreguem en cos i ànima. No cal ser màrtirs. Com diu un dels monjos, no es tracta d'escollir el suicidi heroic, es tracta d'estimar fins les últimes conseqüències. I que vingui el que hagi de venir, perquè hem estimat.

Una pel·lícula que haurien de veure tots aquells que atien l'odi sota raons religioses, siguin del costat que siguin. Una pel·lícula que hauria de veure molta gent. Una pel·lícula per a creients i no creients.

Una pel·lícula per a l'esperança. Encara que l'esperança -com també es diu al film- no importa gens als periodistes. Ni a molta altra gent, afegeixo.

Aneu-hi. De veritat, no en sortireu iguals.

Poesia de (tot) cor

2011-02-20T17:52:00.002+01:00

El vell que es recita un poema après de memòria en la joventut,

d’alguna manera continua essent aquell jove que se’l va aprendre.

(Narcís Comadira)

Quan un antic alumne em diu : encara recordo aquell poema que ens vas fer aprendre, em fa feliç perquè això significa que, d’alguna manera, de tot allò après n’ha quedat un petit tresor. Com un perfum que, sense saber-ho, creix amb tu i et retorna en el moment menys pensat. Per això celebro aquesta nova antologia de Jaume Subirana, perquè pot ajudar-nos a trobar els poemes que val la pena oferir als altres i -per què no?- regalar-se a un mateix.

A l’esplèndid pròleg d’aquest llibre Narcís Comadira diu : “que saber un text de cor vulgui dir saber-lo de memòria ens indica que, d’alguna manera, en una operació memoritzadora hi ha alguna cosa que té relació amb l’afecte”. Ens trobem, doncs, en un terreny on la tan criticada memorització pot prendre un nou valor si al darrere hi ha la implicació personal : “ens aprenem un poema perquè ens fascina, perquè ens sedueix, i perquè la seva forma ens pugui amarar el cervell i quedar-s’hi per sempre.” I sobretot perquè aquests mots en ajuden a dir-nos qui som : “com més calibrat sigui aquest llenguatge, amb més precisió podrem pensar i així podrem ser amb més intensa exactitud.”

I quins són aquests 50 tresors que proposa Subirana? Jo hi he trobat vells amics d’estudi : La vaca cega de Joan Maragall, El pi de Formentor de Costa i Llobera, o el memorable Súnion, t’evocaré de lluny del mestre Riba, entre d’altres poemes llegits i estudiats a l’institut o la universitat. En un altre sac hi poso els que m’han arribat per la veu dels cantants que hi posaren música -ara ja indestriable dels versos- : Veles e vents d’Ausiàs March, o Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu, apresos amb la veu de Raimon; Dóna’m la mà de Joan Salvat-Papasseit o És quan dormo que hi veig clar de J.V.Foix, que l’Ovidi i el Serrat em regalaren. Lluís Llach acompanyarà sempre al piano les Corrandes d’exili de Pere Quart, o la Cançó a Mahalta de Màrius Torres. No m’imagino l’Aiguamarina de Josep M de Sagarra sense la música de Ramon Muntaner, ni Plus Ultra de Verdaguer sense la profunda veu de Roger Mas. I molts altres que descobrireu vosaltres si obriu aquest llibre. Qui sap si algun us quedarà gravat a la memòria. De tot cor.

Un cop més... Larkin

2011-01-16T20:13:00.001+01:00

Continuo endinsant-me en l'obra de Philip Larkin. Acabo de llegir la seva novel·la Una noia a l'hivern i, la veritat, no entenc encara que no es dediqués a escriure'n més. I encara em crec menys allò que deia sobre escriure'n :

"Crec senzillament que eren massa difícils per a mi. He dit en algun lloc que les novel·les són sobre altra gent i que els poemes són sobre un mateix. Em sembla que aquí hi havia el veritable maldecap, de veritat. No sabia prou coses sobre els altres, no m’agradaven prou."

Larkin escriu amb un domini del llenguatge excepcional, buscant la precisió dels mots fins al límit -he hagut d'utilitzar el diccionari com mai. Això li permet definir amb un munt de matisos el pensament, les sensacions i els sentiments dels personatges. Potser Larkin té raó en una cosa : no sap prou coses sobre els altres i per això parla d'ell. Els seus personatges -sobretot Katherine, la protagonista- són, en certa manera, alter egos d'ell mateix : solitaris, amb força problemes per relacionar-se - o per entendre- les altres persones, infeliços, desencantats i, tanmateix, amb una força vital que els empeny a viure, encara que sigui el dia a dia, conscients que sols es tenen a si mateixos :

"En endavant, si necessitava conhort, hauria de consolar-se tota sola; si havia de ser feliç, la felicitat hauria de néixer ardentment de la seva pròpia naturalesa. En un mot : ja que aparentment les persones no l'afectaven, tampoc no podrien ajudar-la, i si havia de continuar vivint, hauria de treure forces del seu interior"

Potser m'equivoco i barrejo l'obra amb l'autor. Hi ha massa moments, però, on se'm fan presents dels versos de Larkin mentre segueixo el camí d'aquesta noia a l'hivern, per a qui tot s'ha acabat i és lliure de distreure's "amb les coses superficials que no li caldria recordar : el so de l'aigua, el cant dels ocells propers, el xiulet d'un tren remot." Com quan Larkin diu, al final del seu poema Oblida-te'n :

I les pàgines buides?

Si mai les empleno

que sigui observant

recurrències celestials,

quin dia arriben les flors

i quan se'n van els ocells.

Més impressions a Projecte Larkin.

Una descoberta cinematogràfica

2011-01-11T20:41:00.000+01:00

Aquests dies de Nadal hem pogut retrobar-nos amb uns quants amics. Això tenen de bo aquests dies, que et permeten -si ets mestre, ep, ja ho sé- gaudir del temps a un altre ritme. En una d'aquestes trobades, tot dinant al restaurant Trefí de Vilafranca -molt recomanable, per cert-, un amic va recomanar-nos moltíssim una pel·lícula : Antes del amanecer. Li hem fet cas i ens les vam regalar per Reis. Dic les perquè, de fet són dues. Té una seqüela : Antes del atardecer. No perdo el temps explicant-vos-les, cliqueu els enllaços i acabarem abans. Sols dir-vos que, realment, estan molt bé, que valen la pena les esplèndides interpretacions d'Ethan Hawke i Julie Delpy. Això sí, un avís : no hi busqueu un guió trepidant, res més lluny d'això. Els personatges parlen, parlen i parlen. S'emocionen, reflexionen sobre tot, s'enamoren, s'enfaden... I tot això ho fan mentre passegen per Viena i París!!

Fins i tot, Julie Delpy canta. I ho fa molt bé : tres cançons del seu primer i fins ara únic disc van formar part de la banda sonora d'Antes del atardecer. Jo penso intentar aconseguir-lo.

Un petit tast :

Moltes gràcies, Josep!!!

Matí de Reis amb Salvat-Papasseit

2011-01-06T13:16:00.000+01:00

Matí de Reis. Records d'alegres corredisses per casa amb les joguines acabades d'estrenar. He buscat entre les postals que Salvat va escriure a les seves filles des dels sanatoris on es recuperava de la tuberculosi que l'acabaria matant. I he trobat aquesta per un matí com el d'avui :

Joan Salvat-Papasseit, Postals a les filles. Edicions de La Magrana. 2a edició maig 1994

Els petits canvis... són poderosos!

2011-01-02T19:29:00.001+01:00

Que un text adreçat als nens i nenes tingui alhora utilitat didàctica i qualitat literària és una empresa arriscada. Els que ho intenten acaben sovint fent massa concessions a un cantó o a l’altre. No és el cas del nou llibre del nostre amic Pere Martí i Bertran, perquè reuneix sàviament aquestes dues virtuts : ensenya i diverteix mantenint el rigor literari a què ja ens té acostumats.

Paraules bessones vol que els nostres infants descobreixin el valor dels parònims, les paraules que només es diferencien per un sol so o una lletra. Un petit detall que fa, però, canviar-ne totalment el significat : una vamba i una bomba, un pit o un pet, unes tortugues o unes tortures... déu n’hi do de la transformació!

El mèrit de l’autor és confegir al voltant d’aquest joc lingüístic una petita història que sol ocupar, en la majoria dels casos, un parell de pàgines, l’espai que sembla que han deixat buit els dibuixos de Núria Feijoó. En d’altres casos s’allarguen més i podrien ser perfectament embrions de contes breus. Són textos divertits, escatològics, buscant aquell sentit figurat que apareix de cop; d’altres vegades són més a prop del text poètic pel to i per l’estructura, amb un sentit del ritme molt musical; i alguns cops deixen anar, com qui no diu res, una petita lliçó sobre la condició humana.

Els mots en qüestió van remarcats en negreta perquè sigui més fàcil descobrir el joc que l’autor ens proposa, i perquè –vull pensar- els mestres trobin el text que s’adigui més amb els mots a treballar. El tema de les historietes és molt ampli però hi descobrim un element comú de l’obra de Martí : l’aparició dels animals com a veritables protagonistes. Fins i tot hi trobem unes velles amigues : la Tortu i la Tuga de Les tortugues de l’àvia!

I per si tot això fos poc tenim les il·lustracions de Núria Feijoó : fines, amb un traç suau però potent, plenes de color i d’imaginació, sempre anant més enllà del que la història mateixa suggereix, plenes d’humor i de tendresa. És un d’aquests casos on lletra i imatge van tan de bracet que semblen fetes l’una per l’altra.

El llibre pertany a la col·lecció Mots Vius, d’Editorial Barcanova, tota una aposta pensada per a llegir gaudint del llenguatge : embarbussaments, endevinalles, refranys, frases fetes, onomatopeies... Val la pena endinsar-s’hi.

Plantem cara... al 2011!

2010-12-31T19:41:00.001+01:00

Entre el seny i la rauxa he de confessar que sempre m'he sentit més atret per la segona. Diguem-ho d'una altra manera. Crec que va ser Jordi Carbonell qui va dir : "Que la prudència no ens faci traïdors". Doncs això, que ja n'hi ha prou de camins esmunyedissos amagats sota una falsa pàtina de temperança i equanimitat. Que de què parlo? Teniu raó, perdoneu. Pensava què podia escriure per rebre el nou any i el primer que m'ha vingut al cap és el darrer atac -que no l'últim, segurament- a la nostra llengua, aquest cop per part del "Tribunal Supremo" de les espanyes. I, immediatament també, se m'ha aparegut el testimoni d'un dels catalans que més ha fet per defensar-la i que, malauradament, ens ha deixat aquest 2010 que ja fineix : en Joan Solà. Si hagués de triar un desig per al 2011 - a part, òbviament, de salut i feina per a tots i d'una espurna de felicitat en el dia a dia- voldria que les paraules del mestre fossin el mirall on mirar-nos mentre plantem cara als que ens volen anorrear com a poble :

"Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som. (...) Ha de ser el nostre Govern que planti cara d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."

Joan Solà. 28/12/2006

Ja fa un parell d'anys vaig fer una peça titulada : "No cal permís per ser català", que té aquest mateix esperit. La tocàvem amb El Santi no ve. Aquí teniu la versió casolana, gravada sols amb la guitarra, que em ve de gust de deixar-vos escoltar -feu-ho amb carinyo, això sí- per encetar aquest 2011 amb una mica de trempera. Bon 2011 a tothom!

Li darem panses en unes balances...

2010-12-24T23:33:00.003+01:00

de Licy (Iris de Paz)

Tornem a ser a la Nit de Nadal... un any més. I tanmateix, retrobo cada any l'emoció de quan era petit, aquella barreja de sentiments i sensacions : calidesa, serenor, un punt de nostàlgia a mesura que m'anava fent gran i els nadals creixien amb mi. I la música, sempre la música. Aquest cop les nadales cantades en família, amb els escoltes mentre anàvem casa per casa, després amb la colla pels carrers de Manresa... I les cantades a tantes misses del gall...

Si els rituals serveixen d'alguna cosa és per això : per recordar-nos d'on venim i preguntar-nos cap on volem anar.

Bon Nadal i un 2011 ple de VIDA.

August

PS : Aquí teniu una "nova" nadala. La versió que Lluís Gavaldà ha fet d'"El noi de la mare". La trobareu al nou disc de la Bressola : "+ cançonetes per la Bressola", del tot recomanable. Amb les veus de Gerard Quintana, Lídia Pujol, Refree, Jaume Plà 'Mazoni', Anna Roig, Rosa Pou, Lluís Gavaldà i, esclar, amb els nins i nines de la Bressola. Amb uns magnífics arranjaments de Xavi Lloses. Us sorprendrà, de veritat!

Llegint "a passes petites"

2010-11-19T21:17:00.003+01:00

Red Moon
de joka_0318

La Sílvia no voldria que parlés d’ella. No és estrany que el seu primer llibre s’hagi publicat –en una preciosa edició d’Andana- no pas per voluntat seva sinó dels seus amics, a tall de regal d’aniversari. Tinc doncs l’excusa perfecta : ara el motiu ets tu, Sílvia.

I arribats en aquest punt és curiós constatar que la veu poètica d’aquest recull –per força heterogeni tractant-se d’una antologia avant la lettre- reposa sobre la mirada de l’altre. Es configura sobretot a partir de la vivència amb aquells que l’envolten. És més, no podria donar-se sense ells : “Et donen, els ulls de l’altre, una mirada endins / que sempre seria fosca sense la seva llum.” L’altre és l’amic, és l’amant, són les filles... fins i tot la natura mateixa és vista com un mirall de les pròpies emocions.

Es pregunta encertadament Cèlia Sànchez-Mústich al pròleg si no és potser “un llibre per ser passejat, més que no pas per ser llegit”. Una passejada “ a passes petites”, com diu l’autora, si volem que la vida ens aculli. Una caminada poètica, oberta a “mirar les coses com si fossin noves”. La poesia de la Sílvia és la poesia d’allò que no es pot expressar. Per això hi ha tant d’aire, tanta llum, tant plaer, tant dolor... Tanta vida! L’autora ens parla de coses senzilles : d’un cirerer al novembre, una pedra que cau, del desig a la pell, de l’enyor... i tanmateix hi intuïm la complexitat d’això que anomenem VIDA. O hi sentim la mort propera i l’hi fem un racó per quan vingui : “i la nit no em sorprendrà perquè l’hauré esperat durant tot el dia, i la miraré de fit a fit donant-li acollida”.

Poesia al cap i a la fi, sigui en prosa, sigui en vers. De vers blanc o de vers lliure, que batega al ritme d’aquest cor, d’aquest cos abraçat a la terra. Una poesia que viu de nit : “el temps amagat on sempre guardo els sentiments i les hores que em pertanyen. I és dins d’aquest temps, des d’on miro el món.”

En aquest “cofre atapeït pels tresors diürns” hi trobareu també textos sobre autors que ella estima especialment -sempre Cernuda, oi? Com agrair-te aquest entusiasme encomanadís que ens has ofert a cabassos en tantes Kinzenes?

Diu Maria Zambrano en un text triat per la Sílvia : “la veritat ha de saber enamorar la vida “. Sílvia, tu ja fa temps que ens tens enamorats. A partir d’ara, a més a més, et llegirem a passes petites.

Com aquest esplèndid Lluna vermella :

Avui he tacat
la lluna de vermell.
La copa del desig
de cop em sobreixia
i la lluna tan gelosa
m'ha bescanviat el color,
mentre jo empal·lidia
de tant dolor d'enyor
a ella li naixia
el magnífic roig del goig.
Com em dol que la lluna mostri
al gran cel estrellat
que ella és tan roja
pel meu desig sagnant
i que jo hagi de ser blanca
perquè no ets al meu costat.

Silvia Amigó

Perles de Sílvia Amigó

2010-11-15T16:42:00.001+01:00

Echo and Narcissus, John Williams Waterhouse

Rellegeixo "L'ara ets tu" de Sílvia Amigó per fer-ne una ressenya i no paro de trobar-hi petites perles.
Aquí en teniu una, la relectura del mite d'Eco i Narcís :

"Necessitem la vida dels altres, la vida d'aquells a qui admirem. Ens hi reflectim, en som reflex. Coneixent-nos ens coneixem també una mica més a nosaltres. Reprenem els mites que ens conformen i talment aquell Narcís que ignorava fins i tot el seu rostre, sentim a la fi la pròpia veu quan és Eco qui ens la torna. I és així com comencem a estimar, i és així que l'ara ets tu...

(Sílvia Amigó)

L'ARA ETS TU, Sílvia...

2010-10-12T13:59:00.000+02:00

No recordo quan vaig conéixer la Sílvia, però segur que devia ser en algun racó tot escoltant poesia. Diumenge vaig anar -com tants d'altres- al Forat del Pany per felicitar-la pel seu aniversari... i pel seu llibre : L'ARA ETS TU. Un llibre que uns quants amics seus li han "regalat" per sorpresa (bé, la sorpresa ho fou al principi perquè ara ella n'havia esdevingut també co-responsable).

Va ser un acte preciós, a la mida de la Sílvia : senzill, delicat, sensible, culte, entranyable. Des del parlament inicial del Quim Jubert -vas estar genial!- , fins a les paraules dels dos prologuistes, el Fontxo Blanc, com sempre enginyós i tendre -no podia ser d'altra manera- i la Cèlia Sánchez-Mústich, a qui no coneixia però de qui tinc ganes de llegir coses. I ara que n'he llegit el seu pròleg encara més.

Després la veu de l'homenatjada, suau com el vellut però timbrada al punt just entre la tendresa i la determinació. Una veu que ens llegia l'altra seva, la poètica, al compàs -quin luxe!- de la guitarra del Toti.

De tota la vetllada us n'ofereixo un tast, el que em va impressionar més. És un fragment de la prosa titulada "Postal d'hivern". Sento no poder oferir-vos la banda sonora. La veu de la Sílvia i els dits del Toti acaronant les cordes... haureu d'imaginar-los :

Foto : David Giménez Gracia

POSTAL D'HIVERN (fragment)

Avui sé que un dia moriré i així com bell és el crepuscle voldria que fos de natural i dolça la meva mort. He passejat pel camp d'hivern i diuen que és també hivern quan descobrim la veritat. El cel pentina taronges i roses i violetes de núvols a mig pondre. Ben aviat l'horitzó es retallarà tan sols amb el contorn de les muntanyes més altes. (...) A mesura que la terra gira els taronges es fan més intensos, el rosa es decanta cap al roig encès que, massa aviat, sense treva, es tornarà de color de cendra. (...) I jo sé que un dia moriré. I hauré passejat pels mateixos marges i hauré trepitjat els mateixos camps i la nit no em sorprendrà perquè l'hauré esperat durant tot el dia, i la miraré de fit a fit donant-li acollida. Així és com la mort no em trobarà distreta perquè és des d'avui que començo a esperar-la.

Sílvia Amigó

Sílvia, per molts anys puguem gaudir de la vida... i de tant en tant al teu costat.

Tocant el cor

2010-10-10T12:46:00.005+02:00

Ja fa alguns mesos que estic preparant una proposta escènica sobre un poeta anglès poc conegut : Philip Larkin, de qui ja vaig parlar en aquest blog. Ahir, mentre, llegia un article sobre ell de Josep M Jaumà (*), vaig trobar una cita deliciosa. El seu autor és Leslie Stephen, ni més ni menys que el pare de Virgínia Wolf :

"La finalitat última del poeta hauria de ser tocar-nos el cor a base de mostrar-nos el seu, i no pas exhibir els seus coneixements, o el seu bon gust, o la seva habilitat a imitar les notes dels seus predecessors."

(Leslie Stephen)

(*) Josep M JAUMÀ, El llindar gastat i el poeta Philip Larkin, Revista Els Marges núm 25, 1982

JA HEM AGUANTAT PROU!

2010-10-04T22:20:00.003+02:00

“Avui, l’independentisme és el projecte més interessant

i més engrescador que la societat catalana pot donar-se a si mateixa.”

Patrícia Gabancho

Patrícia Gabancho és un dels pocs intel·lectuals de casa nostra que té un discurs lúcid i alhora potent, sense correcció política. Coneix molt bé les manies que els catalans arrosseguem des de fa molts anys. Això li permet abordar els grans temes -especialment els lligats a la nostra identitat- de manera directa i, sovint, des d’una perspectiva il·luminadora, com ja va fer a “El preu de ser catalans”. Ara posa la seva prosa àgil, amena i intel·ligent al servei d’una tesi que, molt resumida, vindria a ser : després de tot un segle d’intentar construir Catalunya malgrat la constant incomprensió espanyola, es comença a notar com, des de diferents àmbits, els catalans reclamen un projecte de llibertat, com aquell que donà inici al catalanisme però amb un horitzó més ampli : la independència. Això és El retorn dels catalans.

Amb un estil aparentment erràtic però que amaga un discurs molt travat, Gabancho analitza les claus que han portat al fracàs l’encaix dins Espanya, totes les pors, els mites, que els catalans ens hem acabat creient fins a sentir-nos culpables del rebuig provocat per un estat que ens continua mirant “com a província, és a dir, com a terra vençuda a mig redimir que algun dia acabarà sent espanyola de debò”. I es pregunta “què fem en un Estat on sempre serem una minoria tractada amb el menyspreu amb què hom tracta les minories que ni entén ni pensa entendre en el futur.”

La resposta és clara : dir prou. Però no es tracta, només, d’elaborar una proclama independentista, sinó d’articular un projecte que reuneixi al seu entorn lideratges sorgits d’àmbits diversos –econòmic, polític, cultural- on no compti la quantitat sinó la qualitat, no la massa sinó la consciència crítica, allò que ella bateja provocativament com l’aristocràcia del talent.

El llibre és, però, molt més que això. L’autora fa un munt d’aportacions interessantísimes en temes com les polítiques socials, identitat i multiculturalitat, immigració, la “Catalunya real”, educació, cultura catalana, llengua, catalanisme i nacionalisme, Madrid i Barcelona, Pujol i Maragall... En fi, que l’heu de llegir. No us decebrà gens, us ho asseguro.

Pedalant per la serra de Lúgar

2010-08-31T19:14:00.004+02:00

La setmana passada vaig estar amb uns companys amb bici per Múrcia. Com sempre, seguíem els antics camins ramaders, en aquest cas la Vereda Real i la Vereda de Poniente. Múrcia té un paisatge ondulat, pla, d'on sorgeixen com per art d'encantament petites serres aïllades. Com la serra de Lúgar que combina bosc i descampat, camins planers i petits barrancs, el verd dels pins i la grisor esblanqueïda dels guixos.

Aquí en teniu un tast.

No he trobat gaires moments per a la poesia. El camí ho marca tot aquests dies, i també la presència amiga dels companys de ruta, còmplices de tanta suor i esforços compartits. I moltes rialles.

Tot i així, alguna nit he pogut llegir La mar de dins, de Pere Rovira :

"Arribes al mig segle vulgarment :

enamorat, amb fills, devent diners.

I no ho has llegit tot, i tens amics.

La mala bèstia et parla cada dia

i t'ha gelat els llavis més d'un cop,

però saps com tractar-la.

Saps acabar l'ampolla

i brindar pels poemes que encara no has escrit,

i per la vida lenta

que aquesta nit enceten les estrelles."

(Fragment de Poeta de mig segle, de Pere Rovira)

Cosint paraules de llibertat

2010-08-29T22:02:00.005+02:00

“potser, només sóc un mot,

embastada a ple desig

al cor de la labor.”

Nati Soler

Sovint, llegir poesia és com endinsar-se en una cova : sabem que la foscor remourà alguna cosa dins nostre i tanmateix hi entrem perquè intuïm que en sortirem transformats.

Si entreu a La casa amb set butxaques hi sentireu una veu poètica potent, dura a voltes, crítica amb el temps que li ha tocat viure, que parla des de la terra, des del record i el dia a dia treballant de modista. No hi trobareu cap concessió a l’alegria. Els seus versos destil·len tristesa, fins i tot ràbia, i una rebel·lia que no deixa espai a la malenconia ni espera desvetllar cap llàstima : “Perquè res seria més degradant / que saber-se engruna / de vostra compassió.”

L’autora ens obre la casa i, com si fos un vestit, ens deixa furgar al fons de cada butxaca. En una hi queden molles d’un passat sense llibertat i un present que l’ha convertit en una mentida; en una altra engrunes del desig i els amors; n’hi ha algunes on se sent l’olor de la terra, la força dels ceps, la calidesa del blat; en d’altres s’entreveu una escletxa d’esperança... En totes la mà experta de Nati Soler hi ha embastat les paraules amb ofici, una de les virtuts de la seva poesia : “em tanco a la cambra de tallar,/ lluny d’ulls inquisidors,/ trio, retallo el contorn dels meus mots,/ els cuso, amb fils de colors,/ al vestit, pendent d’estrenar,/ el dia de l’equanimitat de les paraules i els fets.”

Soler escriu forçant la mètrica fins al límit, trencant els versos i encavalcant-los, allargant la frase, sempre amb un sentit del ritme que no decau mai. I fa servir mots cultes, precisos, sovint vinguts del camp o de la costura, que reneixen a les seves mans aportant nous matisos : “la pressa,/ tatuada a cada graó de la casa/ i a cada ensabar de la llengua,/ corsecada a sol i serena/ per negar-se a llepar traïcions.”

La preocupació pel país “partit, emmirallat a casa d’altre”, el temps, “llepo la mort al cosidor”, o un Déu “senil, retirat de tot” a qui no arriben “els xiscles impotents”, són altres pensaments que omplen les butxaques d’aquesta casa. La poesia esdevé –com diu Margarit- l’únic refugi : “A trenc d’alba / cada jorn toquen a vida. / Bec bondat a la teva pell, i corro a besar-la a ella, l’esmunyedissa poesia / abans no la foragitin / de la solitud dels camps.”

Via fora!

2010-07-11T17:19:00.009+02:00

Ahir érem molts. I més que no hi eren però els sabíem amb nosaltres. Feia anys que no havia sentit aquesta pertinença a un sentiment tan profund i diàfan alhora. Tan alegre i tan exigent. Darrere nostre, les paraules de tants poetes, donant-nos els mots que calen perquè aquest sentiment es faci llum i ens guiï, que tot està per fer, i tot és possible. Nosaltres ja hem sortit al carrer. Ara que d'altres facin la resta.

(...) Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Sílvia Pérez i Garcia Lorca

2010-07-08T16:35:00.008+02:00

Ja us n'he parlat algun cop : Sílvia Pérez, la veu que em té enamorat i m'emociona com molt poques. Doncs acaba de treure un disc amb el seu grup, Las Migas. Es diu Reinas del Matute, o sigui, del contraban, en aquest cas musical. No m'estranya. Què més podia passar quan es troben una empordanesa, la Sílvia, amb una bretona, la Isabelle, una berlinesa, la Lisa i una sevillana, la Marta? Totes es van conèixer a l'ESMUC i van apostar per unir talents a la recerca d'un flamenc nou, vigorós i ple de matisos, molt nous.

I aquesta veu de la Sílvia, que tant li fa cantar "jondo" com una havanera o una peça de jazz. O les Corrandes a l'exili de Pere Quart, que ja vaig comentar. I tot ho fa de meravella, amb un domini de la veu que et posa la pell de gallina i t'emociona de cap a peus.

I què hi pinta -direu- Garcia Lorca en tot això? Doncs que al nou disc de Las Migas hi ha dues peces populars recollides i arranjades pel poeta andalús que m'han tocat la fibra. Una és la que us penjo, Los cuatro muleros, i l'altra, La Tarara. Cançons que he sentit des de petit de mà del meu pare -un immigrant andalús de la primera fornada-, mentre em deixava llegir els textos del poeta perseguit i ajusticiat pel franquisme i em regalava, a manera de testament emocional, les seves obres completes, un llibre que es comprà en aquella Espanya de la postguerra plena de carències amb els seus estalvis, segur que molt minsos i esforçats.

I ara torno a sentir aquella cançó i se'm remou tot, i els ulls se m'omplen d'aigua...

Nascut poeta entre els homes

2010-06-29T23:11:00.004+02:00

Llegó con tres heridas:

la del amor,

la de la muerte,

la de la vida.

Som en un any d’aniversaris poètics : Joan Maragall, Màrius Torres, Salvador Espriu... i Miguel Hernández. Amb motiu del centenari del naixement d’aquest darrer s’han publicat uns quants llibres –quants per als altres?-, i, entre ells, Me ha hecho poeta la vida. Quan em va caure a les mans ja em va cridar l’atenció el seu format apaisat, editat com si fos una carta. I la sorpresa continuà en obrir-lo i descobrir-hi unes il·lustracions modernes, suggestives, a manera de collages, acompanyant els textos del poeta d’Orihuela. Per a mi, la poesia de Miguel Hernández és gairebé indestriable dels cantants que me la van fer propera : Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, però sobretot Victor Jara -El niño yuntero-, Joan Baez –Tres heridas- i el grup andalús Jarcha. Encara recordo que sonava per casa un disc seu del que em va impressionar una esplèndida Elegía a Ramon Sijé, l’amic del poeta.

Aquesta és una edició divulgativa però, tot i que està adreçada a un lector jove, pot interessar a un públic molt més ampli que vulgui, senzillament, fer un primer tast de la poesia de Miguel Hernández. Té una breu però molt interessant aproximació a la vida i l’obra de l’autor, a manera de respostes a un Sabies que...? que ressegueix les principals fites de la seva biografia i ens acosta a l’essència del poeta. Després d’això és molt més agraït endinsar-se en la petita antologia de quinze poemes que segueix, on trobareu, a més dels ja anomenats més amunt, els coneguts Aceituneros (“andaluces de Jaén, aceituneros altivos...”), o les famoses Nanas de la cebolla que escrigué per al seu fill des de la presó :

“Tu risa me hace libre, / me pone alas. / Soledades me quita, / cárcel me arranca. / Boca que vuela, / corazón que en tus labios / relampaguea.”

Quinze poemes que abracen tot l’univers del poeta : el dolor, la vida, la mort, la terra, l’amor pels seus éssers estimats. Poemes que, sota una aparent senzillesa, amaguen un profund bosc de simbolismes les claus dels quals trobareu en la introducció esmentada. O sigui que, tot i estar adreçat a nois i noies, una lectura adulta en sabrà treure un altre suc, ple de matisos. El llibre ve acompanyat d’un cd on una veu esplèndida però malaguanyada recita aquests poemes sense cap emoció. Llàstima!

El Toc de Castells (Joan Cuscó)

2010-05-28T19:05:00.005+02:00

Estem davant d’un llibre que neix amb la voluntat d’arribar a un públic molt ampli, des dels especialistes fins a qualsevol persona interessada en el món casteller i en la cultura tradicional en general. I creiem que acompleix amb escreix aquest propòsit perquè el seu autor, en Joan Cuscó, músic, estudiós del nostre folklore i conservador de l’Arxiu musical del Vinseum, ha aconseguit l’equilibri entre el rigor que demana la recerca i l’amenitat que un text divulgatiu exigeix.

L’eix central del llibre és, evidentment, la història del Toc de Castells, però això no ha impedit que, en un esforç de síntesi remarcable, l’autor hagi construït un breu tractat sobre els orígens i l’evolució del fet casteller, sempre des de la perspectiva musical. Gràcies a això hom pot fer-se una idea de com, a partir dels anomenats Balls de valencians, Moixigangues i Balls de les Torres, i per camins que, sovint s’entrecreuen i es barregen amb múltiples denominacions, aquestes diverses manifestacions conflueixen finalment en el que avui dia coneixem simplement com a Castells.

El llibre està estructurat en dues parts que porten títols prou exemplificadors del seu contingut. En la primera, sota l’epígraf Els castells i la música, es fa un repàs de quin paper ha tingut l’element musical en aquesta manifestació popular. S’hi descriu amb prou detalls la relació entre els castells i els instruments –gralles i timbals- que els han acompanyat des dels seus orígens. Descobrim el paper clau que han tingut els manuscrits de llibertats d’orgue, com el Quadern de Magí Sans, per a preservar aquelles músiques i que, ara, ens permeten seguir-ne la pista al llarg del temps, com és el cas del Toc de Castells.

A la segona part, titulada La música dels castells, l’autor se centra en el repertori usat per totes aquestes comparses diguem-ne pre-castelleres fins a arribar als diferents tocs actuals : a banda del Toc de Castells, el Toc de matinades, el Toc d’entrada a la plaça, el Toc de processó, el Toc de portar el pilar al balcó i el Toc de Vermut. És aquí on, com dèiem, s’explica l’evolució de les diferents comparses i les músiques que utilitzaven per a executar les coreografies que, més tard, esdevindrien les primeres manifestacions pròpiament castelleres.

El llibre es completa amb dos annexos interessantíssims. D’una banda, amb el recull de les partitures d’aquests tocs esmentats, fent especial atenció a les diverses versions històriques del Toc de Castells. I, per altra, amb un cd que inclou fins a més d’una vintena d’enregistraments, des dels més antics –com els que la colla Els Romeas va gravar en discos de pedra l’any 1931- fins als més actuals, interpretats per colles de grallers de l’Alt Camp, el Penedès o el Garraf.

Tot plegat amb la cura en l’edició a què Edicions Andana ens té acostumats. Es tracta, sens dubte, d’un llibre que sense voler ser un llibre definitiu, està cridat a ser un referent en la bibliografia sobre el fet casteller com a punt de partida per a estudis més generals o centrats en altres àmbits geogràfics.

Els Rapsòdia anem al Masnou!

2010-05-26T16:13:00.003+02:00

Doncs sí, ens han contractat per amenitzar l'entrega dels XXXII Premis Goleta i Bergantí, i el V Premi Especial de Poesia que convoca l'Ajuntament del Masnou. Ens fa molta il.lusió sortir de les nostres "fronteres" penedesenques, i més en uns premis d'una volada com aquests. La cita és aquest dissabte al teatre de Ca n'Humet. Hi presentarem un tast del nostre "Dóna'm la mà" amb uns quants poemes adreçats per a infants que intercalarem entre les cançons. Ah! I estrenarem la nostra versió de "L'ametller", com a homenatge a Joan Maragall en l'any del seu 150è aniversari!

Ja us en farem cinc cèntims quan tornem.

El miracle és una altra oportunitat

2010-05-16T23:16:00.004+02:00

Un amic va regalar-me aquest llibre fa poc i m’ha encantat. He descobert Joseph Roth (1894-1939), considerat un dels millors escriptors centreeuropeus del segle XX.

La llegenda del sant bevedor és una mena de conte moral que té per protagonista Andreas Kartak, un clochard que sobreviu com pot sota els ponts del Sena. Un dia es topa amb un home benestant que li dóna dos-cents francs amb la condició que els torni a la capella de Santa Tereseta de Lisieux a Santa Maria de Batignolles. Que Andreas sigui un sense sostre no vol dir que no sigui un home de paraula : es compromet a tornar els diners el proper diumenge.

Així comença aquest relat breu, escrit en to de conte. El narrador se’ns apropa de tant en tant i presenta el protagonista com “el nostre Andreas”, com si estigués explicant-nos oralment un fet que “mereix ser evocat en la memòria dels homes”. Els miracles es succeeixen un darrere l’altre de manera que, cada cop que Andreas sembla haver-se quedat sense diners -no pot evitar gastar-se’ls en beguda i altres plaers que creia oblidats-, l’atzar o la providència fan que la seva cartera torni a estar plena. Però Andreas no oblida mai la seva promesa. Això, i el fet que torni a disposar de diners, el fan ser conscient de com s’havia abandonat : “va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació.”

En aquest camí de redempció moral, Andreas es topa amb una galeria de personatges: uns, malgrat la seva imatge esparracada, seran amables amb ell, i no perquè ara tingui diners; d’altres, en canvi, apareixen disposats a aprofitar-se de la seva innocència i vulnerabilitat. Tots plegats dibuixen un retrat de la condició humana que Roth caricaturitza amb tendresa però sense estalviar-se la crítica social : “Així que van decidir fer allò que es reserva a la gent de la nostra època quan no sap què fer : anar al cine.” Tot plegat respira un fatalisme suavitzat només per alguns tocs d’humor : “havia de reflexionar sobre ell mateix amb un got de pernod.”

En resum, un llibre deliciós, de lectura molt agradable. Un bon primer tast de l’obra d’aquest escriptor austríac que acabà, després d’una vida molt convulsa, arrossegant-se alcoholitzat pels cafès de París. El mateix París del “nostre” Andreas, el sant bevedor. Una adaptació d'aquesta novel·la al cinema guanyà el Lleó d'Or al festival de Venècia, l'any 1988. No sabem què n'hagués opinat l'autor, que ens deixà aquesta obra esplèndida com a testament literari.

"Fem el mateix camí sota els mateixos cels"

2010-05-11T22:45:00.007+02:00

"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels..." Així comença un dels poemes més coneguts de Màrius Torres (gràcies a Lluís Llach). El divendres passat, a Manresa, vaig poder comprovar com en poden arribar a ser de certes aquestes paraules quan retrobes amics i amigues de fa tants anys... Tots reunits a l'entorn d'un altre amic -i professor- , que poc s'esperava el que passaria quan, acabada la seva intervenció en l'esplèndida inauguració d'una exposició sobre Màrius Torres, va ser dut "amb nocturnitat i traïdoria" directe al parany.

No sé què vas sentir, Pep. Sé el que vaig sentir jo i molts de nosaltres. Ja ho deia abans : "ànimes com dos rius paral·lels...". La sensació que, malgrat cadascú ha seguit el seu camí, hi ha un fil invisible que ens uneix, i que ens recorda que, un cop, vam compartir i vam fer créixer dins nostre coses senzilles però essencials. Només ara la perspectiva del temps ens les mostra amb la claredat que les fa més valuoses. Més enllà de nostàlgies queda la satisfacció que allò va ser viu i va ser nostre. I qui sap si, l'atzar que ens ha aconduit fins a tu, serà prou fort com per fer créixer nous camins "en els meandres, grocs de lliris, verds de pau" on retrobar-nos un cop més. Gràcies Pep! I per molts anys!

I, mentrestant, podem gaudir de les paraules del poeta... I descobrir-lo en boca dels Túrnez & Sesé.

Poesies. aromes i confitures per als més petits

2010-05-05T16:19:00.003+02:00

MATINALS INFANTILS FOLK!

Diumenge 9 maig a les 12h al C.A.T.

Preu: 5€ Menors de 3 anys, gratuït i nens de 4 a 12 anys 3€ Amics del C.A.T. gratuït

Celebració de la Festa de Sant Ponç

Contes, cançons, confitures, herbes remeieres i poesia amb August de Rapsòdia i l'acompanyament del gup La Bicicleta, Fèlix de Blas,Cecilia Bellorín i el grup amfitrió Ara Va de Bo.

Amb poesia de Núria Albó, Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Joana Raspall i Maria Josep Hernández; "Contrapunteo" de fruites de Veneçuela i Catalunya; melodies tradicionals catalanes; el conte d' El cargol i l'herba de poliol i confitura casolana de maduixa, gaudireu d’una veritable Festa de Sant Ponç! No us la perdeu!

Per a més informació sobre la resta de sessions podeu consultar www.tradicionarius.cat

Rapsòdia a les matinals Folk del C.A.T.

2010-04-30T23:01:00.006+02:00

Rapsòdia (en la seva versió mínima) estarà present el proper diumenge 9 de maig en una de les Matinals Folk que organitza el C.A.T. amb el grup Ara Va de Bo com a amfitrió i els components de La bicicleta i la cantant i actriu veneçolana Cecilia Bellorin. La idea és celebrar l'arribada del mes de maig, i, amb ell, la Festa de Sant Ponç, patró dels herbolaris i apicultors.

Així que farem un tast amb contes, cançons i poemes a l'entorn de plantes remeieres, flors, fruites diverses, i podrem menjar fins i tot algunes confitures fetes pel Professor Pagès.

Rapsòdia estrenarà la versió en conte del poema Rosella (Núria Albó), musicat per la rapsòdica Laia Grimau, amb dibuixos de la nostra il.lustradora particular i autora del conte, la Mònica Gispert. També s'hi deixaran sentir els versos de Miquel Martí i Pol sobre Maig i la fira de sant Ponç amb aires de rumbeta.

Entre d'altres moments que la màgia del directe farà irrepetibles, esperem poder gaudir d'una veritable batalla poètica : un Contrapunteo (ritme veneçolà semblant a les nostres corrandes) on Rapsòdia intentarà estar a l'alçada del talent de la Cecília Bellorín, defensant les virtuts de les fruites catalanes davant de les que es mengen per aquelles contrades americanes. Ho tenim molt difícil però segur que, al final tots hi sortirem guanyant.

Vindreu?

Video-clip sobre un poema de Joan Maragall : L'ametller

2010-04-25T20:26:00.005+02:00

Amb la colla de la meva classe hem gravat un video-clip, aprofitant un poema de Joan Maragall que s'havien après amb motiu del 150 aniversari del seu naixement. Hi hem posat música i l'hem projectat durant els Jocs Florals de l'escola. Ja veureu que hi surt un drac a qui els nens i nenes donen un sobre... que contenia el nom dels premiats al concurs literari del centre. Unes mestres, la Mònica i la Marta, "entraven " dins del vídeo per a agafar aquest sobre i així poder entregar els premis. Va ser una tarda molt especial : visca Sant Jordi i la creativitat!!

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!

2010-04-23T08:23:00.001+02:00

Avui que és Sant Jordi us proposo “Roses i dracs”. No us deixeu enganyar pel títol : no hi trobareu la coneguda llegenda. Si us el recomano és precisament perquè fa una relectura de la tradició, gairebé en format de paròdia. Però “Roses i dracs” destaca sobretot perquè és un llibre de poemes ben escrit, ple d’imatges divertides, d’enfocs diferents, amb un nivell literari més que acceptable, cosa que no sempre es pot dir dels llibres de poesia infantil, on massa cops es busca la sorpresa o el to juganer sense que hi hagi al darrera una solidesa formal.

A Roses i dracs hi trobareu 10 poemes que exploren altres visions possibles d’aquesta llegenda tan nostrada. Hi podreu seguir les peripècies d’un drac que volia ser rosa, una princesa que volia menjar carn de drac, o us endinsareu en la infantesa de Sant Jordi, veient “com es va forjar l’heroi”. Els personatges es rebel·len contra els seus estereotips : veiem una princesa feminista o un cavaller encarcarat sota la seva armadura demanant ajuda al drac perquè li escalfi les juntures.

Formalment els poemes estan ben construïts. Tot i partir d’una mètrica popular Núria Albertí aconsegueix, a base de combinar versos de llargada diferent, dotar al conjunt d’un ritme viu, canviant, i no caure en el parany de la repetició, encara que algun cop ho fa a costa d’un esquema rítmic poc clar. El lèxic és ric i no fa concessions per tal d’afavorir-ne la comprensió, fet que és d’agrair.

El llibre té el format d’un àlbum mitjà, amb un ampli desplegament gràfic, a càrrec de Linhart. Uns dibuixos que recullen a la perfecció el to, a voltes paròdic, a voltes tendre, dels poemes que il·lustren i fan que sigui un llibre que ve molt de gust de tenir a les mans i fullejar tranquil·lament.

I, per acabar d’arrodonir la proposta, al final té un cd on Mercè Blanes ha posat música a tots aquests poemes, convertits ara en cançons, la partitura de les quals també s’hi inclou. M’atreveixo a dir que la qualitat i varietat dels arranjaments –a càrrec d’Àlex Blanco- no ha aconseguit millorar unes línies melòdiques poc vives, massa meloses o repetitives que no treuen prou profit de la riquesa dels textos. Al cd hi ha, a més, la possibilitat de cantar també en playback tots els temes anteriors. En resum, una bona manera de celebrar la diada amb els menuts tot capgirant el tòpic.

L'optimisme de la voluntat

2010-03-26T19:19:00.007+01:00

L'altre dia vaig tenir el gust de compartir tertúlia a ràdio Vilafranca amb Gregorio Luri, autor del llibre "L'escola contra el món". Convidats per l'Anna Llovera al seu programa, Educajoves, l'Elisenda Papiol -professora d'anglès i ara membre dels Serveis Educatius de l'Alt Penedès- i un servidor vam poder conversar amb ell durant una llarga estona sobre les tesis que defensa al seu llibre.

Ja em va encantar el seu discurs quan el vaig llegir ara farà un any, més o menys. Però tenir-lo al davant i sentir-lo argumentar amb passió però també amb rigor i, sobretot, amb un to filosòfic i humorístic, sobre la feina del mestre i els seus reptes he de reconèixer que és un plaer intel.lectual i humà que no gaudeixo sovint. Sobretot parlant d'educació on hi sobren molts catastrofistes i escèptics, i falten, en canvi, optimistes raonats, com ell mateix es defineix.

És impossible aquí mateix fer un tast de l'anàlisi de Luri. Llegiu-vos el llibre. Us encantarà, de veritat, tant si sou del gremi, com si sou pares o, senzillament, persones preocupades pel futur educatiu a casa nostra. A més, aprendreu un munt d'anècdotes filosòfiques, i riureu molt també, que prou falta fa.

Mireu que diu, per exemple, sobre quina actitud cal adoptar com a mestre, malgrat els fracassos -segurs- de cada dia a la nostra feina :

"Qualsevol professor amb anys de pràctica sap que els fracassos són inevitables i que, per tant, és impossible ser pedagògicament dogmàtic. No té cap garantia que la lliçó que avui s'ha preparat amb tanta cura tingui resultats tan profitosos com la que ahir es va veure obligat a improvisar; ni que la mesura disciplinària que aplica a aquest alumne no sigui contraproduent; ni que pugui vèncer mai l'animadversió que desperta en aquell alumne; ni que pugui començar cada dia amb el mateix entusiasme; ni que l'entusiasme d'una classe pugui mantenir-se viu fins a la següent; ni que pugui esquivar gaires dies més aquell company que li fa la guitza o explicar a aquells pares malcarats les raons del suspens del seu fill. Però malgrat això, si aquest professor és un bon professional, sap també que convé no alimentar els carronyaires i que paga la pena mantenir ferm l'optimisme de la voluntat."

Amén.

PD : Per cert, si voleu sentir el programa l'emetran demà dissabte a les 6 de la tarda i el proper dimarts a les 10, a Ràdio Vilafranca 90.2 FM.

Dia mundial de la poesia

2010-03-21T21:29:00.008+01:00

La UNESCO va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. La Institució de les lletres catalanes i Unescocat van encarregar el següent poema a Jordi Pàmias, que ha estat traduït també a vint llengües més :

'La poesia' (Jordi Pàmias)

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols...

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

Paraules davant la mort

2010-03-02T18:05:00.002+01:00

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te

(Miquel Martí i Pol)

Ja fa temps que Jaume Subirana ens regala poesia per als moments vitals : el Nadal, les noces... Ara ens presenta una antologia per als funerals, un moment en el que –com diu Francesc Torralba al seu pròleg- : “el més sensat és callar, guardar silenci respectuosament, abstenir-se de parlar i donar la paraula als poetes perquè expressin aquells sentiments que no som capaços de formular”.

Com sempre, Subirana fa una tria molt diversa, on pretén que tothom trobi paraules de consol –o de ràbia-, tant si les viu des d’una experiència religiosa com des d’una posició més laica. Perquè la mort és un misteri per tots. M’ha agradat, en aquest sentit, el contrast entre dos cants espirituals : el de Joan Maragall, un creient que dubta, i el Josep Palau i Fabre, un ateu que desitja creure :

“No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar- / te el millor de mi si no és així : sinó dient-te que / no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya / i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te : crec.”

L’antologia es mou també entre una atenció especial als nostres poetes (Martí i Pol, Màrius Torres, M Mercè Marçal, Salvat-Papasseit, Tomàs Garcés, Salvador Espriu...) i una ullada a la rica tradició anglesa (Shakespeare, Auden, Blake, Donne, Whitman, Yeats...) sense oblidar els textos bíblics o algun de la tradició oriental, com Lao Tse. També hi és present la poesia castellana : qui no recorda les coplas de Jorge Manrique o el “muero porque no muero” de Santa Teresa de Jesús?

Com que la millor manera de valorar una antologia és llegir-la, us destacaré només un parell de poemes que m’han sorprès especialment. Un és de José M Valverde, el professor que encara recordo. En la seva “Elegía para mi muerte” es despulla de tots els seus temors i acaba amb un vers esplèndid : “¡Oh, ser sólo una vez, y sin remedio!”. L’altre és d’una escriptora anglesa que desconeixia, Christina Rossetti. Escriu un vers senzill, gairebé de to popular, que destil·la un lirisme molt intens : “Quan sigui morta, amor,/ no cantis cançons tristes / per mi. / Sobre el meu cap / no plantis roses, / ni fosc xiprer mesquí. / Sobre meu, / fes d’herba verda, / rosada i fosa als sols. / I si tu vols / recorda’m viva; / o oblida’m / si tu vols.”

La tendresa de la infelicitat

2010-01-24T13:00:00.008+01:00

M’agrada mirar als prestatges de poesia de les llibreries a veure què hi trobo. Sovint em deixo captivar per qualsevol detall del llibre i me l’enduc a casa. No sempre l’encerto, esclar, però quan ho faig sento més satisfacció que si hagués triat sobre segur. Així vaig trobar Finestrals.

Al pròleg de Marcel Riera, responsable també de la traducció, vaig descobrir que l’autor de Finestrals és Philip Larkin (1922-1985), un dels millors poetes menors en llengua anglesa. Personatge solitari, gairebé misantrop, va compaginar la seva reduïda activitat literària amb la feina de bibliotecari. Publicà cinc reculls poètics, un parell de novel·les i un munt d’articles sobre jazz, a part de la seva obra crítica.

Els poemes de Larkin són tristos, desenganyats, crítics, sovint molt càustics però, no saps com, et deixen la sensació d’una certa tendresa barrejada amb nostàlgia que sembla dir-te : noi, no hi ha més que això, aprofita-ho! Larkin evoca la seva joventut com un temps ja perdut : allò que ja no pot tornar, / però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat. Aquests temes més personals es barregen amb una aguda observació de la quotidianitat. Els dissabtes de fira, la gent a la platja, un hospital... apareixen davant nostre sota la seva àcida mirada. Però, fins i tot en un funeral a una prostituta, hi veu una espurna de claror : Se sent una veu que canta / a la Kitty, o a la Katy, / com si el nom hagués significat una vegada / tot l’amor, tota la bellesa.

El to humorístic que sovint acompanya el seu vers té un doble efecte : li serveix per a furgar en la nafra i, alhora, aplicar-hi un bàlsam, una mena de compassió. Destaca també l’ús dels registres lingüístics. Del més formal i literari pot descendir al més col.loquial, una mica –com diu Riera- per “épater” : Et varen ben fotre, el papa i la mama. Tot plegat s’encabeix en un vers i unes formes estròfiques molt treballats -tot i semblar el contrari-, i una rima de vegades omnipresent, pensada per a col.laborar amb el to irònic del poema.

“És la infelicitat allò que provoca el poema. És molt difícil escriure sobre ser feliç.” diu Larkin en una entrevista inclosa en aquesta edició bilingüe - i que ja vaig comentar en aquest bloc- Potser per això agraïm la tímida esperança de Els arbres : L’any passat és mort, semblen dir, era un assaig. / I ara cal començar de nou, de nou, de nou.

Entra al món de Coraline (1r capítol)

2010-01-20T15:38:00.010+01:00

Us vaig parlar, fa algun temps, del llibre Coraline de Neil Gaiman. Avui us puc explicar també que participo en un projecte col.laboratiu del Departament d'Educació adreçat a alumnes de primària i 1r cicle d'ESO centrat en la lectura d'aquesta esplèndida novel.la. A part d'un munt d'activitats per a extreure tot el suc que dóna aquesta obra (a nivell de llengua, treball de personatges, debats, recerques per internet, creació d'arxius sonors i de vídeo...etc) just ara puc presentar-vos la lectura dramatitzada del primer capítol del llibre a càrrec d'actors professionals (segur que us sonaran les cares). És una bona mostra de com llegir (i interpretar) un text narratiu. Val la pena, no us el perdeu. Si en voleu més aneu a aquí.

Organitza : Departament d'Educació i Grup 62

Col.labora : Institut del teatre

El perquè de llegir

2010-01-08T23:04:00.004+01:00

La Mariona és una nena molt curiosa, ho vol saber tot i per això ho pregunta tot. Fins que, un bon dia, fa a la seva mare una pregunta que queda suspesa en l’aire sense resposta : “i per què he d’aprendre a llegir?”. Sa mare, que no vol improvisar, li diu que haurà d’esperar una mica la solució a una qüestió tan important.

Però la Mariona és persistent i quan, uns dies més tard, acaba recordant el deute pendent, sa mare li respon amb un poema:

“Ni el mico, ni l’ós polar, / ni el colibrí, ni el tucà, / ni la carpa, ni el tauró, / ni la serp, ni l’eriçó, / no saben pas de llegir. / El perquè te l’hem de dir? / Si com ells no vols pas ser, / ja deus saber què has de fer : / sempre un bon llibre a la mà / t’ajudarà a caminar, / i la cara de babau / quedarà per al gripau.”

La Mariona somriu. Ha entès el missatge i està disposada a aprendre a llegir.

Pere Martí ens regala una història tendra i divertida per tal que els més menuts entenguin la importància de la lectura.

Els de Rapsòdia, ja fa temps que vam posar ritme de hip-hop a aquest poema. Aquí el teniu (cliqueu sobre el medalló i sonarà).

Nit de Reis

2010-01-05T19:10:00.005+01:00

Sempre m'ha fascinat aquesta nit. I encara ho fa. Acabo de venir del carrer on una pluja fina no impedeix als nens i nenes anar a la recerca del meravellós. I nosaltres... que hi anem encara, darrere alguna meravella? Vull pensar que sí, tot i que els anys -i tot el que porten al damunt- et fan conèixer també el dolor, la solitud, la incertesa. Vull pensar que encara servo una guspira d'aquella mirada il·lusionada.

Que els Reis us portin les coses que necessiteu, ni més ni menys.

Jo us faig dos petits presents. Un és un gravat antic dels reis, de San Apollinare Nuovo de Ravenna, on queda clar que els reis, a més de mags, eren... catalans!

L'altre és un poema popular portuguès, que sempre m'ha acompanyat des que el vaig llegir al llibre que em va regalar una amiga meva, la Dulce, que ja fa anys no sé on para. Feliç nit de Reis per tu, Dulce, i pels teus.

CANTIGA DOS REIS

Santos Reis, santos coroados

vinde ver quem os coroou

foi a virgem, mâe sagrada,

quando por aqui passou.

O caminho era torto

uma estrela vos guiou

em cima de uma cabana

essa estrela se poussou.

A cabana era pequena

nâo cabiam todos três;

adoraram Deus-Menino

cada um por sua vez.

(Cantiga popular de Barcelos recollida per Luisa Miranda)

Rapsòdia us desitja un molt bon 2010!!

2010-01-01T20:27:00.006+01:00

Amb aquest preciós poema de Miquel Martí i Pol, Poema de tot l'any (i música de Toti Soler , No em deixis mai)

Perquè els desitjos de felicitat s'allarguin els 365 dies que ens esperen.

Bon any a tothom!

Poema de tot l'any

Aquest poema de tot l'any
és una endevinalla,
ningú no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s'ho calla.

És d'aquest any?, de l'any passat?,
de l'any vinent tal volta?,
és d'un any digne i assenyat
o d'un any poca-solta?

Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on au el pes
quan fem alguna passa,

perquè del temps, el que se'n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura

que, tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que, per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.

Aquest poema de tot l'any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure.

Miquel Martí i Pol

Bon Nadal i un 2010 emocionant!

2009-12-24T12:33:00.005+01:00

Amb aquest poema de Guerau de Liost -que s'han après els meus alumnes- us desitjo unes bones festes i un 2010 ple de vida!

I que, com diu el vers dels pastors, pugueu viure'l a fons rodant amb vestits nous i perdent els bous i les esquelles. Voldrà dir que ens hem deixat emocionar pel dia a dia.

Una abraçada nadalenca i un petó de Reis.

August

(El noi de la mare, versió preciosa de Ferran Savall)

NIT DE NADAL

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D'un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.

El bou recula
poquet a poc.
- Decanta't, mula,
per fer-li lloc -

Oh meravella!
Penja una estrella
de l'embigat
Les profecies
són aquests dies
Jesús és nat.

La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

(Guerau de Liost)

Un Barça de somni (i campió del món!)

2009-12-20T01:13:00.006+01:00

Aquest Barça ho ha guanyat TOT, TOT i TOT! I, a més, fent-nos gaudir d'un futbol preciós, ple de força, precisió i filigrana.

Enhorabona al Barça de les 6 copes!!

I ara... a per sis més!

Mrozek i la lectura

2009-12-10T23:31:00.009+01:00

Avui, convidat per la Maria Rodríguez, he assistit a una de les sessions del seu grup de lectura del Casal. Com que havien llegit Joc d'atzar de Slawomir Mrozek, m'ha demanat de dramatitzar el conte "L'actor", que ja havia representat en una festa del premi El lector de l'Odissea.

Ha estat fantàstic retrobar-se amb aquest esplèndid conte de Mzrocek, amb aquesta ironia tan fina, tan ben escrit, com si no hagués fet res difícil.

El públic ha estat molt receptiu i m'ha donat ales per a dir el text, que ha fluït com mai...

Després ens hem assegut a parlar de l'obra, de l'autor... i de moltes coses més : sobre la lectura en general, sobre llegir en veu alta, sobre deixar un llibre, sobre intentar-ho de nou, sobre la caricatura i la ironia, sobre Borges, sobre El senyor dels anells...

Sobretot del plaer de llegir i de com la lectura ens ajuda a viure, a pensar, a passar-nos-ho bé, a deixar-nos endur per una història que ens atrapa...

Gràcies Maria, gràcies Mzrocek, gràcies a les lectores del Casal.

Aquí teniu un tastet del conte Una nova vida :

"Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel.lablement. Només quedava una qüestió per decidir: ¿a partir de quan?

La resposta no oferia cap dubte: 'A partir de demà'.

En despertar l'endemà vaig constatar que un cop més era 'avui' igual que 'ahir'. Com que havia de començar una nova vida a partir de demà, no la podia començar avui.

'No hi fa res -vaig pensar-. Demà també serà demà.'

I vaig passar tranquil.lament el dia a l'antiga. No només sense remordiments de consciència, sino ple de bons sentiments i de reconfortant esperança.

Però, per desgràcia, l'endemà era un altre cop avui, igual que ahir i abans-d'ahir."

"fruitarà el desordre dels verticals parterres"

2009-12-05T18:38:00.009+01:00

Ahir vaig anar a la inauguració de l'exposició "A peu de pàgina" que fa un repàs dels 75 anys de la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès. Em va agradar molt la proposta : les fotos i els textos que cal llegir estan disposats al terra que trepitges, sobre un fons blanc que il.lumina -com mai l'havia vista- la capella de Sant Joan on està disposada aquesta exposició. Felicitats a l'Escola d'Arts Arsenal per la idea.

Al fons s'hi pot veure un esplèndid àudiovisual realitzat per Pep Puig, que cal veure i escoltar -ahir no era el dia- amb més calma.

Em va emocionar, un cop més, llegir els versos de Joana Raspall (bibliotecària durant els durs anys de la guerra i que va salvar-ne el fons en una epopeia personal digna de tota lloança) dedicats a aquesta biblioteca i, sobretot, als seus usuaris, com si fossin jardiners d'un jardí molt especial :

Biblioteca en repòs

Són closes les tulipes cent-fullades

en el jardí simètric

de rígides palmeres.

Vindran els jardiners silenciosos

i fruitarà el desordre

dels verticals parterres.

A la biblioteca Torras i Bages. Maig 1938

Joana Raspall

La felicitat escriu en blanc

2009-12-03T23:39:00.005+01:00

Llegeixo una entrevista a Philip Larkin que hi ha al final del seu llibre de poemes "Finestrals" (un altre dia en parlaré).

M'ha fet gràcia, un cop més, retrobar un vell tema (oi, Laia?) sobre la poesia i la felicitat. Li pregunten si la infelicitat, que és tan present a la poesia de Larkin, és fruit de la seva visió de la vida. I respon :

"De fet m'agrada pensar de mi mateix que sóc força divertit, i espero que això es percebi en la meva escriptura. Però és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. Com diu en algun lloc Montherlant, la felicitat escriu en blanc. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc. Al cap i a la fi la majoria de la gent és infeliç, no li sembla?"

Tota la carn a la graella

2009-11-27T19:30:00.003+01:00

Ahir vam ser a l'Escorxador presentant el nostre espectacle "Dóna'm la mà" per celebrar el dia del mestre/a. Per això també vam recitar uns quants poemes sobre l'escola, de Miquel Desclot, Gianni Rodari, Josep M Sala-Valldaura i Lola Casas. Va ser un acte familiar i acollidor i, tot i els nervis inicials crec, sincerament, que vam sonar bastant bé. Sempre costa això d'enfrontar-se a un públic que t'escolta. I potser l'error ve d'aquí : no ens "enfrontem" a ningú, sinó al contrari, tenim davant algú que ens ha vingut a veure, que té ganes d'escoltar-nos, de gaudir de la poesia i la música. Potser si tinguéssim això més present seria més fàcil passar-s'ho bé i comunicar tota l'emoció que et desperta cada poema. Sempre ens escalfem cap al final... i llavors ja s'acaba. O sigui que val la pena començar anant a per totes des del principi, posant tota la carn a la graella. No conec altra manera d'enfrontar la vida. (Perdó, volia dir "entomar" la vida).

O sigui que, feliç dia del mestre/a i visca la poesia!

Rapsòdia al Dia del mestr@. Memorial Rosa M Ametller

2009-11-20T20:37:00.007+01:00

Presenta : "DÓNA'M LA MÀ"

(i una petita mostra de poemes sobre l'escola)

Lloc : l'Escorxador (Vilafranca del Penedès)

Dia : dijous, 26 de novembre

Hora : 7 de la tarda

Organitza : Grup de Mestres de l'Alt Penedès

Us hi esperem!

Coraline, aprenent a enfrontar-se a la por

2009-11-13T19:06:00.008+01:00

Amb motiu d'un encàrrec que algun dia -potser- explicaré, he llegit la novel·la juvenil Coraline de Neil Gaiman. Us sonarà perquè aquest estiu es va estrenar una pel·lícula titulada Els móns de Coraline, adreçada a tots els públics. Tot i que la versió cinematogràfica té moltes virtuts -per alguna cosa la comparaven amb Pesadilla antes de Navidad, amb qui comparteix director- la veritat és que es queda curta davant la novel·la de Gaiman.
Escrita amb agilitat però alhora plena de matisos, és capaç de crear una atmosfera realment intrigant, fins i tot terrorifica. I això està bé perquè és un gènere que no sovinteja les produccions literàries infantils i juvenils. Així que és, d'alguna manera, una mena de preparació per al terror adult. Però va més enllà encara. En plantejar les "aventures" d'una nena d'uns deu anys per l'estranya mansió on viu amb els seus pares, Gaiman obre molts altres temes : l'avorriment, la fantasia d'una nena que té massa temps lliure i a qui els seus pares no fan massa cas; un món paral·lel on descobreix uns pares misteriosament afectuosos que li adrecen tota mena d'atencions, aparentment desinteressades; un gat que parla però que no té nom perquè no el necessita per saber qui és; una galeria de personatges estrafolaris que es mouen ambíguament entre la realitat més kitch i la ficció més absurda... I podria seguir una estona més.
Us en recomano la lectura perquè, a més, està molt ben escrita -i traduïda!
Existeix també una excel·lent versió en format de novel·la gràfica -això que abans en dèiem còmic- il·lustrat per P. Craig Russell. Els dibuixos recreen d'una manera més fidel al text de Gaiman el món de Coraline, excessivament infantilitzada en la versió cinematogràfica.
En fi, dues propostes en una perfectament complementàries i molt interessants.
Que passeu molta por!

Un "clàssic" recuperat : M'ho ha dit el vent (Núria Albó)

2009-11-02T00:04:00.004+01:00

Hi havia una vegada un esplèndid recull de poesies que, després de rebre un premi i ser publicat, va ser víctima de les misèries de la política editorial d’aquest país. Malgrat el seu èxit entre els lectors i lectores, l’autora va veure com l’obra romania segrestada pels mateixos que l’havien publicada. Aquesta història, però, acaba bé, i és per això que en parlo avui. Gràcies a en Josep-Francesc Delgado, escriptor i -des de fa poc- responsable d’Edicions del roure de can roca, podem tornar a gaudir de M’ho ha dit el vent, de Núria Albó.
Estic totalment d’acord amb l’editor en que es tracta d’”un dels millors poemaris infantils de la poesia catalana dels darrers anys”, que pot posar-se al mateix nivell dels d’autors com Joana Raspall, Miquel Martí i Pol o Miquel Desclot, per citar-ne tres que han excel·lit en l’intent de crear poemes infantils mantenint alhora un altíssim rigor formal, un lèxic ric i precís, una sensibilitat exquisida i un sentit del ritme i la musicalitat que fan molt més plaent l’apropament dels joves lectors a un gènere, el poètic, que desperta sovint massa prevencions.
El llibre està organitzat en petits capítols que, com diu l’autora, “fan referència a l’entorn més directe dels infants o als seus sentiments més essencials”, des de, posem per cas, els jocs més quotidians o els animals i les plantes que ens envolten, a les estacions, els fenòmens meteorològics més habituals i les relacions personals. Buscant sempre d’anar una mica més enllà de la simple descripció poètica, per tal que els nens i nenes puguin experimentar les sensacions i emocions que aquesta contemplació els desvetlla. Aprofundint –com sols ho sap fer la poesia- en els petits camins que ens porten al reconeixement dels nostres sentiments : la tendresa, el neguit, l’alegria, la comunió amb el que ens envolta, l’estimació...
Núria Albó té molt clar -i ho demostra als seus poemes- que per fer aquest camí el millor bastó és un llenguatge ric, “potser a vegades més extens del que habitualment ells fan servir”. És l’única manera d’avançar.
Per a fer més plaent encara aquest viatge poètic ens acompanyen les aquarel·les de Caterina Roca, inundant a voltes tota la pàgina o apuntant només un detall, però reblant sempre aquest clau de la sensibilitat poètica davant la vida. No us el perdeu i, sobretot, que no se’l perdin els nens i nenes!

La kinzena poètika ja és aquí!

2009-10-18T23:06:00.006+02:00

Demà torna la kinzena poètica, i ja en van 9! No sé a quins actes podré anar, cada any em passa el mateix... Tot i així espero gaudir-ne d'algun, segur que descobriré nous camins per a la poesia, o que revisitaré vells amics com Casasses...
Ja us ho explicaré. De moment només tinc aquella sensació d'abans de gaudir d'un fet que esperes i que no saps com s'esdevindrà. La poesia és així.
Si voleu consultar el programa aneu aquí.
Bona Kinzena!

I una abraçada molt forta a la Sílvia Amigó i al Jordi Ribas. Gràcies per tots aquests anys. Bon viatge al skamot poètik.

Blog o bloc ? Aquesta és la qüestió

2009-10-13T22:15:00.003+02:00

Ja fa temps que a la comunitat blocaire es discuteix com anomenar en català això que esteu llegint : bloc o blog? Des del principi em vaig decantar per bloc, em semblava que era una manera de catalanitzar una denominació arribada -com tantes- de l'anglès. He canviat d'opinió. El dissabte vaig llegir a l'AVUI un article excel.lent d'Albert Pla Nualart que, a més d'aclarir l'estat de la qüestió, dóna uns arguments molt vàlids per decantar-se per l'opció blog. M'ha convençut. Si el voleu llegir cliqueu aquí.
Per cert, us recomano tots els articles de Nualart, a l'última pàgina de l'AVUI sota el títol Català a la terrasseta. Sap combinar rigor i amenitat a l'hora de comentar les qüestions lingüístiques.

L'esperit de 1492 continua...

2009-10-12T11:49:00.004+02:00

En un dia tan "bonic" com avui, estaria bé recordar que el genocidi de "el imperio donde nunca se ponia el sol" continua fent estralls, ara ja molt més a prop, a casa nostra. I si no, només cal una repassadeta a la veritable discriminació que pateix el català en gairebé tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Encara que alguns ho disfressin sota les lleis del mercat.
Per celebrar, doncs, aquesta diada, us proposo la lectura del l'article d'Ernest Folch publicat a l'Avui el passat 10 d'octubre sota el títol No sóc liberal. Es pot dir més fort però no més clar. És senzillament excel·lent.

Em sembla que ve molt a tomb aquest poema de la meva estimada Joana Raspall :

Com si fos borda...

Com si fos borda
pretenen dar-me pares
d'una altra llengua.

La utopia que tocava de peus a terra

2009-10-02T19:45:00.003+02:00

Conservo com un petit tresor una carta d’en Xesco Boix on m’encoratjava a cantar per als nens i nenes. Jo llavors tenia dinou anys i molts dubtes, i aquella carta va ser una alenada d’energia. Ja fa vint-i-cinc anys de la seva mort. La lectura d’aquest llibre m’ha fet reviure aquelles sensacions i he comprovat com n’és de profund el llegat –professional però sobretot humà- que en Xesco ens ha deixat.
Els autors, en Lluís M Panyella i la Maria-Josep Hernàndez, han volgut “sumar veus i perspectives” perquè, després, “cadascú en tregui les pròpies conclusions”. L’estructura del llibre permet fer-nos una idea del personatge a mesura que va creixent i va definint el seu camí. Comença per l’entorn familiar i l’escoltisme, avança amb la descoberta de qui va ser el seu model : Pete Seeger, ens acompanya durant l’esclat del folk a Catalunya i acaba quan es converteix en el pioner i referent de l’animació infantil a casa nostra. Parlen d’ell molts que també han acabat fent història en l’àmbit cultural, polític i social : Pete Seeger, Raimon, Jaume Arnella, Eduard Estivill, Jordi Roura, Pilarín Bayés, Jordi Pujol, Tortell Poltrona... Veus que mostren com, a través de la vida d’en Xesco, es pot seguir fidelment la història d’una època plena d’esperança, on la utopia es vivia ran de terra. Cadascú en té el seu propi record i les anècdotes varien –n’hi ha de molt divertides-, però el Xesco de fons sempre és el mateix : un home ple de generositat, rigorós en la seva feina, amic dels seus amics, preocupat per la llengua i la situació del país, que estimava la mainada i creia en el poder educatiu de la cançó.
No és un llibre nostàlgic, està fet amb amor i rigor alhora. No ha buscat una mirada esbiaixada sinó un retrat valent on hi caben tots els Xescos, també el que va viure moments molt difícils a causa de la seva malaltia. Hi trobareu abundant material gràfic i una perla final : una “carta sonora” enviada pel Xesco al seu amic Jaume Barceló on, a més d’ensenyar-li cançons, hi afegeix molts comentaris sobre la cultura, la professió, el país i la seva visió del món. Una darrera recomanació : al web www.xesco.cat trobareu més coses sobre en Xesco, a més de tots els actes d’homenatge.

Emocions nacionals

2009-09-11T13:03:00.007+02:00

Acabo de veure la cerimònia institucional de l'11 de setembre al Parc de la Ciutadella. M'ha semblat francament bona. Enhorabona al Joan Ollé, creador de l'acte. He de confessar que tenia curiositat per veure com s'esdevenia la polèmica amb la cantant israeliana Noa. Que trist! Uns quants cridaners han intentat desmerèixer la seva actuació al costat de l'Orquesta Àrab de Barcelona, a duo amb el cantant d'aquesta formació. Les paraules de Noa en acabar la seva intervenció m'han semblat més que encertades, demanant que es compleixi el somni de veure Palestina i Israel en pau. El moment més emotiu per a mi ha estat quan Sílvia Pérez ha interpretat les "Corrandes d'exili" de Pere Quart amb música de Lluís Llach. M'ha posat la pell de gallina, fins i tot he deixat anar alguna llàgrima. Quina capacitat d'emoció que té la veu d'aquesta noia... En la seva boca, les paraules del poeta prenien una força i una tristesa profundíssimes. Malgrat els anys passats, la nostra terra té encara arrelades moltes d'aquestes tristeses i caldran moltes forces per -com deia l'altre poeta, Martí i Pol- "poder guanyar el combat que fa tants segles que dura i encara no s'ha acabat".
I per si no n'hi havia prou, Joan Margarit -ja ho sabeu, el meu Margarit- ha llegit un poema fet exprés per a la diada, també amb una força corprenedora. Entre d'altres imatges del poema recordo la d'aquelles àguiles franquistes, aus de rapinya, que feren tantes malvestats i que, malgrat ser ja velles -deia el poeta- encara deixen anar aquella ferum de corral, de gallinassa... I si no que els ho diguin als d'Arenys de Munt.

Bona diada.
Visca Catalunya Independent! (d'Espanya, of course)

Isidor, gràcies, gràcies, gràcies.

2009-08-29T22:27:00.006+02:00

Ja he tornat. L'atzar ha volgut, però, fer coincidir la meva tornada amb la mort de l'Isidor Cònsul, a qui vaig conèixer a través del Consell de cent lectors del Premi "El lector de l'Odissea". Dos cops vaig trobar-me'l al seu Bellpuig estimat i val a dir que sempre va tenir unes paraules per a mi. Era així de senzill i accessible, com els grans homes.
Avui hem anat al seu enterro. Ha estat molt emotiu. Molts amics seus han parlat d'ell i s'ha escampat entre tots nosaltres la certesa que estàvem assistint a la darrera lliçó de vida de l'Isidor. Quan mor algú així, què ens queda sinó intentar ser una mica com ell?
S'han llegit fragments preciosos on he descobert que era també un gran escriptor. Algú ha dit que per què no havia escrit més...
Ens deixa la seva feina, el seu tracte bonhomiós i aquella elegància. De tots els moments d'avui em quedo amb el poema que el mateix Joan Margarit ha llegit amb veu profunda i adolorida, plena de sentiment :

TANTES CIUTATS ON HAVÍEM D'ANAR

(...) La casa
del balcó i de l'eixida té una llum
de conversa i refugi i, de nosaltres,
el qui quedi tindrà el xiprer i les heures
per fer-li de record i companyia
fins que ens trobem a les ciutats del somni.

Joan Margarit

A la tarja que els familiars han fet per a l'acte hi ha també un fragment preciós del seu llibre "Tractat de geografia" :

"El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l'alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l'esclopet de la falç i sento que m'envaeix la pau dels orígens, l'orgull de saber qui sóc i d'on vinc."

Isidor Cònsul

Me'n vaig uns dies...

2009-08-17T23:25:00.003+02:00

Sí, nois (i noies!) me'n vaig uns dies a donar cops de pedal pels vells camins de la transhumància. Estaré per terres extremenyes. O sigui que aquest bloc descansarà una miqueta. Quan torni ja us en faré cinc cèntims.

Per cert, ahir vam anar a un concert de Roger Mas a Alcover (Alt Camp). En dues paraules : bru tal!

88 raons per escoltar música

2009-08-13T17:37:00.006+02:00

Avui no us parlaré de poesia, ni de llibres. Només de música. Música de piano. Feia temps que no escoltava peces clàssiques. Quan només tenia onze o dotze anys recordo que, gràcies a un amic, vaig endinsar-me en això que diuen "música clàssica". Primer va ser Beethoven i, darrere d'ell, tants d'altres. Però això és tema per a un altre dia. Avui vull celebrar que he retrobat aquella emoció solitària de quan era jove, tot escoltant la música interpretada per la Montse Rios, una excel.lent pianista vilafranquina. Ha triat un repertori, la veritat, molt amable, per endinsar-se en aquest món de les tecles blanques i negres : el romàntic. Brahms, Rachmaninoff, Liszt i el lleidatà Enric Granados.
No sé si és per algun tòpic d'aquests que acaben triomfant, però la veritat és que el piano sembla l'instrument més idoni per a deixar-se endur pels vaivens dels romàntics, tot expressió dels sentiments, ara amunt, ara avall. Des de la tendresa més delicada a les rauxes més arravatades...
El disc es diu El piano en el Romanticisme europeu i ha estat editat per Audiovisuals de Sarrià, amb la col.laboració de l'Ajuntament de Vilafranca. Jo el vaig trobar a la llibreria L'Odissea (esclar). Us el recomano de totes, totes. Encara que ja no tingueu onze anys, sempre sou a temps de... Vés a saber.

Noves cartes a un jove poeta (i V)

2009-08-10T18:41:00.003+02:00

Avui, per no fer-me pesat, acabo les cites sobre el llibre de Margarit. Qui en vulgui més ja sap on cercar-ho.

Poesia i literatura

"Per escriure bona poesia convé haver llegit bones novel.les, perquè van deixant una mena de solatge, una mena de rereguarda, un fons damunt del qual a vegades es destacarà el primer pla d'un poema."

Poesia i tradició

"Tota la bona poesia que s'ha escrit per a mi és un gran fris on els poetes del passat han deixat les seves empremtes. En aquest fris, qualsevol poeta que arribi a escriure un bon poema deixarà la seva pinzellada. Posar l'accent en la novetat, en l'originalitat de la pinzellada no sembla una bona pretensió per a començar."

"S'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure el poema i humil abans i després d'escriure'l"

Poesia, filosofia i religió

"No hi ha optimisme ni pessimisme en els bon poemes. Tots van a favor de la vida, fins i tot els que han estat escrits a partir de la mort o entorn seu. Però tampoc no cal oblidar que el poema sempre emmascara alguna crueltat des del moment en què està disposat a desvelar alguna mena de veritat."

Poesia i amor

"Perquè, quan la poesia parla d'amor, es posa de manifest amb molta més contundència que en altres circumstàncies com n'és de dificil dir la veritat i, alhora, que sense la veritat no hi ha poema."

"Els poemes d'amor no deixen mai de ser un refugi".

Poesia i soledat

"És en aquesta soledat que la poesia assoleix la màxima intensitat. És aquesta soledat la que permet l'esforç d'aprofundiment per a la interpretació d'un poema i l'assoliment del consol que això provoca. És la soledat que ofereix la possibilitat de no limitar la vida a la sensualitat i l'entreteniment."

"Aquest és l'objectiu, tan de qui escriu com de qui llegeix poesia : assolir la pròpia manera de fer front a la soledat".

Joan Margarit

Corro sota la pluja

2009-08-09T18:30:00.007+02:00

Quan els vaig sentir l'any passat ja em van captivar. Deien que treurien un disc i ja ho han fet. Tinc dues coses a dir : una bona i una altra no tant. Per on voleu que comenci? D'acord, per la "dolenta" : és un disc poc rodó (no de forma, ja m'enteneu), al costat de cançons precioses, genials, n'hi ha de no tant i algunes que, la veritat, no m'agraden. Potser també hi ajuda el fet que guanyen molt en el directe, la vessant teatral de l'Anna allà s'hi mostra plenament i et captiva. I ara la bona : hi ha una cançó d'aquelles que se'n fan una de molt de tant en tant. La lletra és delicada, poètica, suggerent, i la música senzillament és genial. Es diu "Corro sota la pluja". A més ha estat nominada (la lletra) per al premi Cerverí a la millor lletra de cançó escrita en català aquest 2009. Jo la votaré, malgrat hi ha també els Manel que són el meu grup preferit de llarg d'aquest 2009, però la lletra que han triat per al premi no és precisament de les millors.

Per si la voleu llegir : aquí la teniu. (A sota podeu clicar i sentir-ne la música).

Corro sota la pluja

Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

MySpace Playlist at MixPod.com

Noves cartes a un jove poeta (IV)

2009-08-07T17:49:00.004+02:00

Sempre m'ha agradat molt la manera com Joan Margarit creu que ha de ser la lectura d'un poema i què vol dir això "d'entendre" la poesia. Si li féssim cas realment, caurien molts tabús i molts esnobismes literaris que fan que la gent "tingui por" d'apropar-se a un llibre de poemes.

Sobre com llegir un bon poema

"El poema és una mena de partitura, oberta per tant a moltes interpretacions possibles : si és tan tancada que només permet una interpretació, significa que es llegirà només una vegada i s'oblidarà. Continuant amb el símil musical, el lector no és l'equivalent de la persona que escolta un concert, sinó que el lector és el músic que interpreta aquesta partitura."

"Aquesta visió (que la veritable lectura poètica és sempre solitària) em sembla que explica el fet que, durant la lectura d'un poema, no pugui haver-hi relaxament de l'atenció, com la que sí que es pot donar, en canvi, quan es llegeix prosa o amb la mera assistència a un concert. I també explica que el nombre de lectors de poesia sigui menor que el de lectors de novel·les, perquè la tensió en llegir un bon llibre de poemes és necessàriament més alta".

Sobre què vol dir "entendre" un poema

"A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s'entén. Ara bé : què vol dir "entendre"? Em remeto al que he dit : les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes d'abans de llegir-lo. Aquesta sensació significa que s'ha "entès" el poema. Significa que el lector està en disposició de pensar-hi i continuar llegint-lo, interpretant-lo, sense necessitat de cap dot ni situació prèvia especial. Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta."

"En un poema hi entra una persona amb un determinat estat interior,(...) amb un grau de desordre a causa de les pors, les tristeses, les pèrdues, és a dir, els factors que contínuament estan amenaçant l'equilibri interior. Si en sortir del poema aquest desordre és menor, vol dir que es tractava d'un bon poema i que l'ha entès."

Joan Margarit

S'ha mort Jordi Sabater Pi

2009-08-06T17:53:00.015+02:00

Avui hem sabut que Jordi Sabater Pi va morir ahir. A molts no els dirà res aquest nom però si afegim que va ser el descobridor de Floquet de Neu, l'únic gori·la albí trobat fins ara, un dels emblemes del Zoo de Barcelona, quedaran sorpresos. Però va ser molt més que això, naturalista autodidacte, va convertir-se en una autoritat mundial en primatologia -l'estudi dels primats, com els gori·les i els ximpanzès. I un esplèndid dibuixant de la natura, com podreu comprovar aquí.
Fa alguns anys vaig tenir el privilegi d'assistir a una conferència seva. Jo llavors feia el Mestratge en Dansa Tradicional i ell ens va parlar de la selva i dels moviments dels animals en els diferents nivells o estrats d'aquest ecosistema. Es mostrava com un home afable, tranquil i profundament convençut de les seves afirmacions, fruit de tota una vida d'investigació. Mentre ens parlava anava dibuixant en una pissarra una selva africana, la que ell més coneixia. Encara recordo com, amb una facilitat sorprenent, el seu traç anava dibuixant arbres, lianes i animals diversos mentre nosaltres escoltàvem, captivats, aquelles històries tan fascinants... Al final, en el catàleg d'una exposició dels seus dibuixos que jo tenia des de feia anys, ens va fer una petita dedicatòria. Amb quatre ratlles hi va afegir la cara d'un goril·la : una de les passions de la seva vida.
Deia que un il.lustrador naturalista ha de ser un bon observador, i que observant s'aprèn i s'estima allò que es dibuixa. I que estimant-ho un es convenç que cal protegir-ho. Un bon lema per als amants de la natura.
Bon viatge, Jordi Sabater, preservarem el teu llegat per fer d'aquest planeta un món millor.

A la platja de Chesil (Ian McEwan)

2009-08-05T15:37:00.006+02:00

Animat per la lectura de "Dissabte" i "Amsterdam" vaig anar a la llibreria (L'Odissea, of course) per aconseguir més llibres d'Ian McEwan. Vaig trobar-hi el darrer : "A la platja de Chesil". D'entrada l'argument ja feia preveure un llibre diferent : dos joves en la seva nit de noces en un hotel vora la platja (de Chesil). La contracoberta ja ens avisa del fet que ens trobem als anys seixanta i que als dos amants, encara verges, els espera una nit ple de pors i inseguretats.
No és un llibre tan rodó com els altres. No puc dir que no m'hagi agradat -l'ofici de McEwan hi és present- però tampoc m'ha entusiasmat. Com sempre, McEwan analitza fins al mil·límetre els pensaments, les sensacions, i les sap explicar amb una prosa que t'atrau i et fa esperar més. El temps s'atura mentre el lector contempla aquest escenari i l'interpreta. Després, de cop, tot el cúmul de detalls acondueix a un desenllaç vertiginós.
El que més m'ha agradat, però, no ha estat com descriu el conflicte dels dos nuvis davant la seva nit de noces, sinó els moments en què, tot fent un flashback, ens explica d'on ve cadascun i què els ha fet arribar fins aquesta nit. El retrat d'una societat anglesa que es debatia entre els vells fonaments i les noves revolucions que es preparaven. Em queda a la "retina" la casa familiar de l'Edward i el moment en què descobreix que vol dir l'expressió "lesió cerebral" aplicada a la seva mare, o la passió de la Florence pel violí i el seu quartet...
No us diré com acaba. Tampoc és el més important. Si hi arribeu serà perquè us han captivat aquests dos personatges, amb les seves pors i les seves il.lusions.
O no.

Noves cartes a un jove poeta (III)

2009-08-04T22:45:00.005+02:00

Sobre la necessitat d'escriure:

"La qüestió és saber fins a quin punt és necessari per a un poeta escriure un poema. Rilke té raó quan parla de no poder viure sense escriure'ls, i el que diu és encara vàlid. Em sembla que cap d'aquestes persones que diuen que "no tenen temps de res" no han deixat perdre mai una cosa que hagin desitjat amb tota l'ànima -una cita amorosa, un oportunitat professional memorable- per falta de temps. Doncs la poesia és justament això : una necessitat imperiosa, inajornable. Si no se sent així és inútil pretendre que un és poeta."

També n'hi ha per als lectors :

"El lector o la lectora que "no té temps de llegir", "que no troba el moment", senzillament és que és lluny de la necessitat, d'aquesta necessitat que és la mateixa per llegir que per escriure un poema. Perquè ser un bon lector és més difícil que ser un mal poeta."

I sobre la famosa inspiració :

"El poeta no parla d'allò de què vol parlar, sinó d'allò de què pot i necessita dir, i sol passar-se mitja vida buscant-ho".

I la trobada entre el poeta i qui el llegeix :

"Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia."

Joan Margarit

Atxaga (no Tintín) al Congo!

2009-08-03T21:53:00.005+02:00

Acabo de llegir la darrera novel.la de Bernardo Atxaga. És diferent, especial, sorprenent. No té res a veure amb el que havia llegit d'ell abans (El fill de l'acordionista, L'home sol). D'entrada sorprèn l'escenari : el Congo. I l'època : la col.lonització d'aquesta zona a càrrec de sa majestat Leopold II de Bèlgica a principis del segle passat. De seguida t'adones que no serà una novel.la d'aventures africanes sinó més aviat una novel.la intimista, de com sobreviuen uns personatges en un ambient tan hostil, quasi afixiant, presoners de la seva tasca com a defensors de la conquesta belga. Mentrestant intenten -alguns- mantenir un cert aire de "civilització" que encara ho fa més... patètic? D'altres ja s'han deixat anar i aprofiten la seva condició de "superiors" per a aprofitar-se de la població indígena. I entre ells la complicitat dels camarades amagant les petites enveges.
Ara penso que potser us estic pintant un ambient molt depressiu. La veritat és que la novel.la es llegeix molt bé i el ritme s'aguanta ferm fins un final amb un punt d'intriga i tot. Però vaja, el més interessant és com descriu la psicologia de cadascun dels personatges : un capità amb ínfules de poeta, un soldat veterà curtit en moltes expedicions que fins i tot ha estat legionari, i el nou vingut : un oficial solitari i enigmàtic que és un tirador excel.lent. I al voltant de tot això la vida en un destacament molt avançat enmig de la selva, la penúltima etapa curs amunt del riu Congo.
Bé, ha estat bé, llegir Atxaga en un registre diferent.

Noves cartes a un jove poeta (II)

2009-08-03T00:10:00.010+02:00

Sobre començar a escriure i publicar

Margarit no es talla ni un pèl a l'hora de trencar tòpics. Demana al poeta una implicació personal total :

"Penso que la poesia (...) no és ni una professió ni un ofici. És alguna cosa que es decideix des d'un mateix, amb poques possibilitats que algú pugui garantir l'encert d'aquesta decisió."

"Ser poeta és una manera de ser o d'estar en el món, com diria Heideger".

"Escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat -el poema- sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per a mostrar un reflex de la veritat. (...) Després, perquè aquest esclat es repeteixi en la ment del lector, cal traslladar-lo a paraules de manera que no perdi ni la seva concisió, ni l'exactitud, ni la intensitat".

I sobre l'error de considerar-se poeta és molt clar, sense concessions :

"Un poema, o bé és un bon poema o no és res. D'aquí ve com pot ser de cruel en la maduresa l'error de joventut d'haver-se cregut poeta i equivocar-se , si un ha continuat intentant-ho. (...) Només poden enganyar, o dur a la simulació, algunes obcecacions alienes a la poesia : l'ambició, la supèrbia, la creença que l'etiqueta de poeta pot ajudar en algun tipus de promoció, o qualsevol altra perversió de la poesia."

Joan Margarit

Déu n'hi do!!

(continuarà) - a risc de fer-me pesat-

Noves cartes a un jove poeta (I)

2009-07-28T12:25:00.009+02:00

Aquests dies he estat llegint les "Noves cartes a un jove poeta" que acaba de treure Joan Margarit, ja ho sabeu, un dels poetes que m'agrada més llegir. Margarit hi explica com el van marcar de jove les "Cartes a un jove poeta" de Rainer M Rilke (ja en parlaré un altre dia, que s'ho val) i, potser per això, s'ha decidit ara a escriure les seves.
Hi he trobat moltes coses interessants que, si no us fa res, us aniré explicant en successius posts. Moltes ja les havia llegides en els comentaris que ell mateix sol fer al final dels seus llibres. És el cas de "Càlcul d'estructures" o "Casa de Misericòrdia". Em semblen unes reflexions molt interessants, no només sobre la poesia i com llegir-la, entendre-la o escriure-la, sinó també sobre com afrontar això que en diem la vida. Reflexions que, en la seva majoria, coincideixen amb la meva manera de sentir la poesia. En fi, som-hi.

En la justificació inicial ja exposa quina és la poesia que a ell l'interessa :

"Vull dir que no m'interessa el poema que no contribueixi a fer-me una persona millor, a procurar-me un major equilibri interior, a consolar-me, a deixar-me una mica més a prop de la felicitat, sigui el que sigui el que vulgui dir la felicitat".

I encara :

"No es tracta de definir la poesia a partir de la rima, el ritme o la mètrica, però menys encara a partir del menyspreu a aquests recursos. No crec en l'art sense esforç, ni que sigui suficient esforçar-se per escriure un bon poema. En canvi, penso que fins i tot algú que hagi llegit poc -només el diari- es pot convertir en un bon lector de poesia. Però això no vol dir que pugui llegir un bon poema amb el mateix esforç, la mateixa tensió, la mateixa atenció, que esmerça a llegir el diari. Com en tots els aspectes importants de la vida, en poesia tampoc no es regala res."

Joan Margarit

(continuarà)

PS : Acabo de descobrir un bloc on es parla de llibres. Es diu : Llegit. Precisament en aquesta adreça una tal Alícia parla d'aquest llibre de Joan Margarit. M'agrada com ho explica.

Xesco Boix, Pete Seeger i Andorra

2009-07-23T13:01:00.005+02:00

Al darrer número de la revista SONS (la versió folk de l'Enderrock) hi ha un monogràfic esplèndid sobre Xesco Boix que us recomano de totes totes. Per als que vau conèixe'l, per als que vau cantar amb ell, per als que vau pujar amb el sarró de les seves tonades... i per als que no l'heu conegut, ni potser sentit mai. Heu de saber qui era i què va fer. Un d'aquells personatges claus en la història recent del nostre país.
Curiosament, s'hi inclou també un petit article sobre Pete Seeger -un dels mestres del Xesco- i una cançó de la Malvina Reynolds i seva dedicada a... "Andorra"!! Pete Seeger va quedar encantat d'un país que no tenia exèrcit i li va semblar un molt bon model a imitar. Diuen, però, que quan va visitar aquell país va quedar un pèl decebut de tant consumisme. No es pot tenir tot!

20 anys del Tradicionàrius!!

2009-07-22T22:46:00.005+02:00

En Jordi Roura, músic de llarga trajectòria (és un dels fundadors i integrants actuals del grup Ara va de bo, a més de moltes altres iniciatives) acaba de crear un bloc amb totes les entrevistes que va fer al seu programa de Ràdio 4 amb motiu dels 20 anys del Cicle Tradicionàrius. Un dels entrevistats és un servidor però, més enllà que us faci gràcia sentir la meva entrevista, segur que val la pena sentir què n'han dit gent amb molta més autoritat que jo, com Jaume Arnella, Enric Montsant, Jordi Fàbregas, Miquela Lladó, Simone Lambregts, Jaume Ayats, Rosa Zaragoza... i fins a 22 "cracks" més.
En fi, un nou esforç de recuperació de la nostra memòria històrica : la de la nostra música tradicional!

Gràcies, Jordi, per la feina feta!

No us ho perdeu!

2009-07-09T11:03:00.004+02:00

No sé si és gaire poètic però, en tot cas, val molt la pena. Visiteu l'exposició sobre Tutankhamon que hi ha a les Drassanes de Barcelona. Podreu seguir les passes de Howard Carter, el descobridor de la tomba del faraó, i acompanyar-lo en el moment d'anar obrint les diverses cambres que conduïen cap al sarcòfag final. Hi ha uns vídeos molt ben fets que ajuden -i molt- a endinsar-se en l'emoció que degueren viure aquells arqueòlegs, sabent que aconseguien entrar dins una tomba que encara no havia estat profanada. Hi veureu reproduïdes amb tot detall totes les cambres segellades, amb els tresors que amagaven. En fi, que teniu fins al 6 de setembre!

Brindis irlandès

2009-07-08T11:24:00.004+02:00

Encara del llibre "Per dir sí", repesco un brindis irlandès que trobo especialment emotiu :
Que tinguis sempre
paraules càlides als vespres freds,
la lluna plena gran en la nit fosca
i el camí de baixada fins a casa.

Digue'm que m'estimes, encara que sigui en vers

2009-07-07T15:48:00.004+02:00

Jaume Subirana és, a més d’un excel·lent poeta, un escriptor que s’ha preocupat per fer arribar la poesia al públic lector no iniciat a partir d’antologies poètiques “amb tema”. Així ha publicat ja Poemes amb àngel, Festa, dol i circumstàncies i, recentment, una tria de poemes nadalencs sota el títol 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira que ha tingut un gran èxit de vendes.

Això vol dir que, contràriament al que podria semblar –diuen que es llegeix molt poca poesia-, estem necessitats de textos poètics per a la nostra vida quotidiana. Només la poesia pot concentrar en uns quants mots allò que voldríem saber dir per a expressar els nostres sentiments, les nostres reflexions, en moments clau de la nostra vida. La paraula bella, que és el mateix que dir la paraula ben dita, no només es converteix en notari del nostre interior sinó que va més enllà : en ser dita ens ajuda a viure millor. Subirana ho expressa així en la justificació d’aquesta antologia :
“Perquè creiem que saber-nos dir millor és una excel·lent manera d’aprendre a ser”.

En aquest llibre hi trobareu una tria de poemes per a casaments (laics i religiosos), des de textos dels clàssics -universals i de la literatura catalana-, fins a poemes d’autors contemporanis. Petrarca, Dante, Shackespeare, el Càntic dels càntics, St Pau, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Martí i Pol, Montserrat Abelló... són alguns dels noms que cabria esperar en una antologia així. Entremig n’hi ha d’altres més “sorprenents” –per menys coneguts del gran públic- com per exemple Joan Vergés o Francesc Parcerisas i també s’hi inclouen alguns exemples de la tradició clàssica i oriental com Safo, Wu-Ti o Lao Tse. Fins i tot hi ha un text molt curiós d’en Charles Darwin! A mi personalment m’han encantat els d’una autora anglesa del segle XIX que desconeixia totalment : Elisabeth Barrett Browning. Aquí en teniu un tast :

Si m’estimes, que no sigui per res / sinó per pur amor. No diguis mai : / “L’estimo pel somriure, la mirada / o el dolç parlar... per l’opinió que expressa / que s’adiu amb la meva, i em procura / una gran sensació de benestar...” / perquè tot això, estimat, pot canviar, /...

Llegir pels descosits

2009-07-05T18:22:00.006+02:00

Ostres! Fa un mes que no escrivia al bloc... Primer va ser el final de curs, ja sabeu... s'ajunta tot. Després reconec que he estat segrestat literalment -o sigui literàriament- pel Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Ufff! Ahir vaig acabar la tercera part. Brillant!! Mai m'havia quedat tan atrapat per una novel.la com amb les del Larsson. Novel.la negra, de gènere, però molt ben escrita i que, aporta, a més, un retrat força interessant de la societat sueca, i d'alguns temes com els maltractaments a les dones, el paper dels mitjans en la recerca de la veritat, i com es poden traspassar el límits de la llibertat individual quan algú decideix que la democràcia és "secret d'estat". Però vaja, sobretot, sobretot, patir, sentir, pensar, gaudir... amb un personatge tan dur i fràgil alhora com la Lisbeth, i el mateix, però amb un altre sentit, amb aquell periodista suec que s'entrega a fons quan s'ensuma que hi ha alguna cosa que cal denunciar, que pren cafès pels descosits, que se'n va al llit amb una o altra com qui no vol la cosa, que no dorm gairebé mai perquè sempre té alguna cosa a escriure o llegir... fins que cau rodó. I, sobretot, fidel i honest en un grau superlatiu.
Bé, si l'heu llegit ja sabeu de què parlo. I si no, animeu-vos! No us en penedireu.
I quan l'hagueu llegit aneu a veure la pel.li que està francament bé. Molt bé!

Pete Seeger, un cop més...

2009-06-06T00:47:00.004+02:00

Remenant per la xarxa he trobat aquest vídeo del concert que Pete Seeger va fer al Palau Sant Jordi l'any 1993, aquell on els Seegers vam poder anar-lo a veure i fer-nos una foto amb ell.
Hi canta una de les seves cançons més emblemàtiques, dedicada a la guerra del Vietnam -i a totes les guerres- : "Què se n'ha fet, d'aquelles flors?" L'acompanya el seu nét Tao Rodríguez-Seeger. Val la pena veure-ho.
Per cert, el concert dels Seegers al Forat del Pany de Vilafranca va anar molt bé. Ens vam sentir molt ben acollits i amb un públic molt receptiu que va cantar amb nosaltres les cançons del Pete. Moltes gràcies als que van venir a veure'ns!! Esperem poder repetir aviat l'experiència i convidar als que no vau poder venir.

Flor sense nom

2009-05-24T11:36:00.004+02:00

Així que va néixer ja va estimar-ho tot. El pugó apilotat, els cucs amagats xucla que xucla la terra humida, la cua de la sargantana, la ràbia del borinot, les formigues disparades amb un paquet a dalt del cap, la panerola perdigó, la marieta clofolla-casaca, l'espiadimonis a punt de rentar-se la cara, la pluja de polsina de la flor de xeringuilla... tot.
Cada dia ho estimava tot. Fins que l'acabament dels dies clars va dur el vent vermell i el vent la va sacsejar de mala manera i se li va endur una fulla. I una altra. I més. I ella, amb la seva petita veu muda, deia a no sabia qui. Se m'enduen. I cada fulla que volava amunt era una lletra. S,E,M... l'apòstrof ' era una brossa... E,N,D,U,E,N... i ningú no la sentia i les fulles anaven amunt i d'una embranzida de força, el vent les va barrejar i ja no se'n va saber res més... N,E,U,'N,

Mercè Rodoreda

Gràcies Maria, per l'esplèndida interpretació d'ahir al vespre!!!

Els Seegers amb Pete

2009-05-22T08:04:00.007+02:00

El 23 d'abril del 1993, Pete Seeger va venir a Barcelona per a actuar al Palau Sant Jordi en el concert dels 30 anys de la cançó "Al vent" de Raimon, un dels amics de Pete als Països Catalans. Va ser el mateix Pete qui, l'any 1970 va presentar el cantant de Xàtiva al públic de Nova York, i, durant un temps va incorporar en el seu repertori la cançó "Societat de consum".
Pete Seeger va venir acompanyat del seu nét Tao Rodríguez-Seeger i van interpretar el seu clàssic "Where have all the flowers gone?" ("Què se n'ha fet d'aquelles flors?"). Els Seegers com a grup encara no existia però sí que ja feia molts anys que cantàvem cançons seves i no ens vam voler perdre la que haurà estat, segurament, la darrera visita d'en Pete a casa nostra.

Aquesta terra és la nostra terra, Pete!

2009-05-17T23:35:00.008+02:00

Aquí el teniu, amb 90 anys a l'esquena, portant la batuta d'aquesta versió del "This land is yor land" d'en Woody Guthrie, acompanyat de Bruce Springsteen, Joan Baez, Arlo Guthrie, Kris Kristofferson, Rufus Wainwright, el seu nét Tao Rodríguez Seeger...

"Aquesta terra és la nostra terra,
de la muntanya fins a la vall,
de dalt del cel al fons del mar,
tot això és nostre de veritat"

(Adaptació : La Trinca)

Si voleu veure més aneu a aquí

Per molts anys, Pete!!

En Pep Guardiola i jo

2009-05-17T15:36:00.007+02:00

Visca el Barça! Ja en tenim dues : Lliga, Copa i ara..... Champions!! A esperar al dia 27 (per cert, estarem de colònies al Delta!!) Qui m'ho havia de dir quan, fa deu anys (10!!!) em feia aquesta foto amb el Pep a l'aeroport de Barcelona, que m'estava fent una foto amb el futur entrenador del Barça i artífex d'aquesta temporada històrica. (per cert, que els anys no passen en va... pels dos, eh?).
A més, ja sabeu que el Pep és un gran amant de la literatura i, en concret, de la poesia d'en Martí i Pol, o sigui que ja tinc l'excusa per treure'l en aquest bloc poètic.
Busco un poema del de Roda de Ter i, casualment, trobo aquest fragment de "El Poble". Fixeu-vos en la coincidència amb el verb que va fer servir Guardiola el dia de la seva presentació, quan va prometre : "persistirem" :

"Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible."

Miquel Martí i Pol

Gràcies Pep!! Gràcies Miquel!

"Acabat el diluvi" a la Societat de Cal Rubió (Els Monjos)

2009-05-17T13:37:00.009+02:00

Pels qui no vau poder veure l'excel.lent interpretació de la Maria Rodríguez sobre textos de Mercè Rodoreda (o per si voleu repetir), teniu una nova oportunitat el proper dissabte a 2/4 d'11 de la nit a la Societat de Cal Rubió (Els Monjos).
Sereu molt benvinguts.

Els Seegers a Vilafranca!

2009-05-17T13:04:00.006+02:00

El proper diumenge, 24 de maig, els Seegers us convidem a l'homenatge a Pete Seeger (90 anys) al Forat del Pany, a 1/4 d'11 de la nit. Si veniu podreu escoltar una petita tria de les moltíssimes cançons que aquest cantautor folk, investigador de la música popular d'arreu del món, activista incansable (drets civils, pacifisme, ecologisme...) ha fet populars al llarg de la seva vida. I si us animeu, podreu cantar-les amb nosaltres, ajudats per una pantalleta on projectarem les lletres. O sigui : karaoke-folk!
Us hi esperem!

Una mirada sensible

2009-05-16T00:23:00.004+02:00

En Pere Martí acaba de treure un nou llibre. Aquest cop el protagonista és un nen de vuit anys que té un oncle veterinari molt aficionat als ocells. En una de les estades a ca l’oncle podrà veure’l en acció davant d’un xoriguer -un petit rapinyaire- que un pagès ha trobat ferit. En Roger, que de gran també vol ser veterinari, assisteix al moment màgic en què el seu oncle treu el xoriguer del sac per a examinar-lo. I aquí comença la connexió d’en Roger amb l’animal, que durarà mentre s’està amb l’oncle, ajudant-lo a alimentar l’ocell i veient com, a poc a poc, es va recuperant.
Com ja ens té acostumats, Martí ens presenta una història plena de tendresa, un cant d’amor a la natura. En Roger és un nen sensible, capaç de meravellar-se per la feina del seu oncle i de deixar-se colpir alhora per la mirada d’un animal ferit o engabiat. Aquesta sensibilitat t’atrapa des de les primeres línies i es converteix en la veritable trama del llibre. Hi ajuda moltíssim l’acurat treball del llenguatge, una altra de les constants en l’obra de Pere Martí. Un exemple : la narració del moment en què el Roger veu els ulls del xoriguer ferit. L’autor no en té prou amb l’adjectiu tristos, sinó que cerca tots els sinònims que poden descriure-ho millor : esporuguits, febrosos, vidriosos, plorosos. Tot un exemple de rigor i riquesa lèxica que, per desgràcia, no sempre és present als llibres infantils.
L’alè poètic del llibre culmina en un poema preciós que ajuda en Roger a guanyar els Jocs Florals de l’escola. Descriu el moment clau –trist i alegre alhora- de l’alliberament de l’ocell :

"T’has allunyat tant i tant,
xoriguer de roges ales,
que has esdevingut
una pinça oberta
en la cartolina
de color blau cel"

Pere Martí i Bertran

Ja en tenim una!!!

2009-05-14T01:02:00.008+02:00

Aquest Barça és genial! Quin partidàs! I "chapeau" per l'afició de l'Athletic!!! I ha estat un gust veure una final de la Copa del Rei sense ni una "rojigualda". La poesia l'ha posada una pancarta :

"We are nations of Europe. Goodbye Spain"

Jardins verticals

2009-05-13T15:50:00.007+02:00

Una amiga i seguidora d'aquest bloc -la Carme Miró- m'acaba de recomanar el bloc poètic Jardins verticals de la Laura López Granell. M'han encantat els seus poemes, pel què diu i, també, per com ho diu. M'ha captivat el ritme, la sonoritat dels seus versos, sovint jugant amb les al·literacions (o sigui, amb les repeticions de sons concrets cercant una atmosfera sonora, un joc especial). I com que és d'agraïts donar les gràcies, ho faig convidant-vos des d'aquí a visitar-lo. Els blocaires poètics hem de ser solidaris.

I, de mostra, el poema que dóna títol al bloc :

Hi ha jardins verticals: en són els teus poemes,
també la migdiada
de diumenge
i el cafè curt
d'alguns dilluns,

i els petons
que m'arriben
els dimecres
de la finestra teva
a la finestra en punt.

Tanta por horitzontal, tantes sequeres.

Per alçar primaveres,
ens ha calgut només un pam de terra
ens ha calgut només un tros de llum.

Laura López Granell

Gràcies Laura. Gràcies Carme.

De la poesia visual... a l'èpica!

2009-05-07T00:40:00.004+02:00

Aquest Barça toca tots els gèneres. Quan la lírica no troba orelles -diguem cames angleses- que la puguin valorar... treu l'èpica i... ni està a Stamford Brigde i... ni està al Camp Nou. Està a... ROMA!
Ci vediamo nella finale!!
AVE DON ANDRÉS!!!

El nostre mestre fa... 90 anys!!

2009-05-04T08:07:00.005+02:00

Per als que el coneixeu i per als que no perquè sou massa joves... En Pete Seeger, el músic, compositor, activista, recuperador del folk americà i d'arreu del món, el defensor dels drets civils, el pacifista, l'ecologista -molt abans que tothom se'n digués... acaba de fer 90 anys. I encara dona "guerra". Avui li fan un concert d'homenatge a Nova York. Nosaltres cantarem des d'aquí : "Si tingués un martell..." PER MOLTS ANYS, PETE!

Per cert : ja us anuncio que aquest mes de maig, concretament el dia 24, Els Seegers actuarem a Vilafranca, al Forat del Pany. Serà el nostre concert-aniversari particular.

Poesia visual

2009-05-03T00:39:00.002+02:00

Si això no és poesia visual... que vingui en Joan Brossa i ho digui!
Gràcies Pep! Gràcies Xavi! Gràcies Piqué! Gràcies Iniesta! Gràcies Puyol! Gràcies... Barça!