El llibre va caure a les meves mans casualment, perquè una amiga amb qui ens passem llibres me'l va deixar. Dic això perquè, a diferència de la majoria de llibres que llegeixo, la tria no va ser meva. O sigui que el marge per a la sorpresa era molt gran. No hi havia cap pressumpció d'innocència literària ni tampoc cap imputació.
A les primeres pàgines vaig pensar: "ja està, ja tenim aquí altre cop un llibre que parla d'una pèrdua, i de com la viu la protagonista". Per a més inri (els de menys de quaranta anys o sense cultura religiosa cliqueu aquí) al cap d'unes pàgines no sentia cap mena d'empatia per la veu narradora, la trobava massa directa, un pèl procaç i suficient, sense tendresa. O sigui que la cosa no prometia massa.
Poc a poc, però, aquella veu anà fent-se més familiar i interessant. Curiosament, m'agradava més el que pensava que no pas el que m'explicava. I així ha estat fins al final, només que, també poc a poc, he anat gaudint del reguitzell de personatges que han anat apareixent al llarg del llibre, cada un descrit -esclar- des de la veu de la Blanca.
Que qui és la Blanca? És una dona d'uns quaranta anys, de bona família, culta, amb dos fills de dos ex-marits, que acaba d'enterrar sa mare. Des de l'escena inicial al cementiri ja intueixes que no és un personatge gaire correcte políticament. Diu el que pensa -gairebé sempre- i pensa sempre sense autocensurar-se. Mentre els operaris intenten encabir el taüt dintre el nínxol ella observa amb interès un atractiu desconegut i es pregunta quin és el protocol per a lligar en un cementiri. I quan la poca perícia dels mateixos operaris és a punt de fer caure el taüt:
"Uno de ellos ha exclamado: "Me cago en dena!" Ésas han sido las únicas palabras pronunciadas en tu funeral. Me parecen muy apropiadas, muy exactas."
La novel·la és un llarg diàleg amb sa mare, esquitxat pels diàlegs amb els que l'envolten -una variada galeria de personatges peculiars- i acompanyat de les reflexions que la Blanca fa sobre la vida, l'amor, el sexe, la mort, els homes i les dones, el dolor, la vellesa, els records de la infantesa i la joventut… Ja ho veieu, tot un passeig vital. A tall d'exemple:
"Mamá, me prometiste que cuando murieses mi vida estaría encarrilada y en orden y que el dolor sería soportable, no me dijiste que tendría ganas de arrancarmemis propias vísceras y comérmelas"
"Siempre he pensado que los que dicen 'te quiero mucho', en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el 'mucho', que en este caso significa 'poco', por timidez o por miedo a la contundencia de 'te quiero' que es la única manera verdadera de decir 'te quiero'."
"A veces, envidio un poco la amistad masculina, vista des de fuera, parece un camino más llano y sencillo que la amistad entre mujeres. Lo nuestro es como un noviazgo eterno, accidentado, intenso y pasional, mientras que lo de ellos se suele parecer más a un matrimonio bien avenido, sin grandes emociones tal vez, pero sin grandes altibajos."
"nunca somos tan poderosos com cuando estamos enamorados y somos correspondidos, y esa experiencia pone el listón tan alto que, en mi caso al menos, sólo el breve chispazo del sexo puede servir de sustituto"
"La primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud; la de la infancia no cuenta porque de niños no somos conscientes del increíble botín de energía, fuerza, belleza, libertad y candor que al cabo de unos años será nuestro, y que los mas suertudos dilapidaremos sin medida."
"Sabes una de las cosas más duras de hacerse viejo?", me dijo un dia. "Darse cuenta de que lo que explicas ya no le interesa a nadie."
"Sigo queriendo a todas las personas a las que un día quise, no puedo evitar ver, a través de todas las deserciones y de la mayoría de las deslealtades propias y ajenas, a la persona, prístina y clara, de antes de que todo se convirtiese en ceniza"
La protagonista passarà uns dies deambulant per casa seva a Barcelona i tindrà temps de veure's amb un exmarit i un amant. Aconsellat per alguns amics decideix anar a passar uns dies a Cadaqués, on hi ha la casa que tenia sa mare i on va passar-hi els estius des que era petita. Ara hi té, a més, sa mare enterrada. Però no hi anirà sola. L'acompanyen els seus dos fills, el fill d'una amiga, l'amiga, i encara una altra amiga amb el seu nou nòvio cubà. Allà, a més, ha quedat que s'hi trobarà amb els seus dos exmarits. Ah! i també ha quedat amb el seu amant que mirarà d'escapar-se alguna estona. O sigui que és com si organitzés una mena de casa de colònies, de l'estil d'algunes d'aquestes pel·lícules corals on un munt de personatges comparteixen casa i aventures estivals.
La novel·la és també un homenatge a una generació, la de la seva mare(1):
"Pero los que tuvimos la suerte de poder vislumbrar por el agujero de la cerradura de nuestra infancia los últimos coletazos del espíritu de los años sesenta, la libertad sexual, la libertad a secas, las ganas de divertirse, el poder para los jóvenes, el atrevimiento, no salimos indemnes. Todos tenemos paraísos perdidos en los que nunca hemos estado."
Tot això escrit amb un estil àgil, directe, ple de diàlegs vius i sense filtres, acompanyats de fragments que voregen l'aforisme i unes descripcions dels personatges sense pietat però també plenes de tendresa.
I entre les anades en el Tururut, la barca de sa mare, els àpats col·lectius, les nits a la fresca, les trobades fugaces amb l'amant, la complicitat dels exmarits, la tendresa amb els fills, les converses amb les amigues… Blanca es despulla a poc a poc mentre va assumint la mort de la mare, una dona molt potent que l'ha marcat moltíssim i amb qui va viure una relació molt intensa, no sempre afectuosa. En tot allò que fa i diu, en els mil racons de la casa i del poble -aquest Cadaqués abocat al mar- descobrim al capdavall aquesta absència que la Blanca ha de digerir, si és que això és possible. És llavors quan li vénen al cap les paraules que sa mare va dir-li per consolar-la de la mort del seu pare, tretes d'un vell conte xinès: "También esto pasarà".
(1) Després he sabut que Milena Busquets Tusquets és filla de l'editora i escriptora Esther Tusquets, morta el 2012, o sigui que la novel·la té un fort component autobiogràfic.
