Ens queden les teves paraules, Joana

Una d'aquelles tardes amb ella, al seu estudi  (2004)

Deixeu-m'ho dir així: la Joana ens ha deixat. Perquè vaig tenir l'immens privilegi de conèixer-la i compartir amb ella algunes estones impagables. Com tots els que la van tractar i es van deixar trasbalsar per la seva bonhomia, humilitat i actitud de servei als altres, a la cultura, al país. I sempre amb una rialla als llavis. Se n'ha anat amb discreció, gairebé podríem dir que en el moment just, quan la feina estava enllestida. Ha estat un any de centenari preciós, fecund, on els que hi hem estat implicats -jo des de la invitació que em van fer l'Eixam d'amics de la Joana Raspall- hem comprovat que la seva obra i el seu tarannà han arribat a totes les escoles del país i les han amarat de la seva saviesa, el seu rigor poètic, la seva tendresa. I un compromís irrenunciable amb la veritat i l'ètica. Perquè des de la literatura, tant la destinada als infants com la que escrigué als adults, ha emès sempre un missatge inequívoc de compromís amb la vida, una vida més justa, més profunda, més alegre i plena d'amor.
Ahir va ser un dia estrany. Saber la notícia, la crònica d'una mort esperada però no per això menys dolorosa, em va deixar al cos una sensació indefinible que va anar deixant pas a una tristesa confortada per la convicció que ha viscut una vida plena i ha tingut una mort plàcida.
De tots els instants d'ahir em quedo amb el missatge d'un ex-alumne que, en saber-ho, em recordava, amb tristesa però amb joia alhora, els moments viscuts a la classe llegint la seva poesia. Aquest és el millor regal de comiat: saber que deixa un pòsit en tots aquells que la vam conèixer i, també, en tots aquells que la van llegir. Dir que la Joana ja no és entre nosaltres és dir una mitja veritat. Perquè una part d'ella continua aquí amb nosaltres, guarnida amb el vestit de les seves paraules. Descansa en pau Joana, que nosaltres continuarem la teva feina.

Des-ésser

Des-ésser en la mort és existir
encara en el record, en l'espai lliure
que un dia al clos del temps vàrem omplir,
i en aquells mots que vàrem dit o escriure.

Si hem espargit amor tot el camí
per fer que el malaurat pugui somriure
i l'esclau trobi lliure el seu destí,
des-ésser en la mort, és sobreviure.

Vida més gran que l'existir no-nat
-llavors que tot es pren de la natura
amb una inconscient voracitat-,

car, per daunt de temps i oblit, perdura
d'allò que som, només el que hem donat
del nostre cor, fer presentalla pura.

Joana Raspall  Jardí vivent  2010

Com un vell far silenciós que vetlla

Heu arribat on volíeu, vosaltres?

Jo només aquí : a l’interrogant

JOANA RASPALL

 “Raspall té una trajectòria i una obra de les de treure’s el barret i aplaudir amb entusiasme” – diu Carles Duarte al pròleg de Jardí vivent. Fa justícia a la tasca d’aquesta jove de noranta-vuit anys amb un curriculum notable : teatre, diccionaris, narrativa i, sobretot, poesia, la majoria adreçada als més joves. I ara que –com diu ella- ve l’hora de plegar  ens regala els seus millors poemes.

Aquest Jardí, escrit des de la vellesa però amb una mirada molt viva, recull les experiències vitals de l’autora en quatre etapes simbolitzades per sengles flors : violetes, margarides, roses i pensaments. Davant nostre floreixen la ingenuïtat de les primeres descobertes, la reflexió interior, la passió amorosa, el dolor de l’absència, el misteri i, finalment, els dubtes d’una vida que ja s’acaba :  “Solitud resistent entre les boires / com un vell far silenciós que vetlla.”

Però aquest llibre no és un plany sinó un convit a viure la vida a fons, amb les llums i les ombres : “vull avançar armada d’esperança / i d’orgull proclamant que tinc cor i tinc vida.” Se’ns mostra una dona humil a la qual els anys no han fet perdre una actitud rebel :  “Res, però, dintre meu no envelleix, / res d’allò que ha marcat el meu pas / i m’ha dut als camins a lluitar / per la terra, l’amor i la fe.”  Humilitat i rebel·lia es troben en un punt : el servei al país, als lectors, als qui estima : “per damunt del temps i oblit perdura / d’allò que som, només el que hem donat / del nostre cor, fer presentalla pura”. La poeta entén l’ofici amb aquesta actitud i amb una altíssima autoexigència. Per això la seva poesia és un model d’interrogació constant, de rigor lingüístic, d’elegància mètrica i d’un talent innat per a la musicalitat. Raspall se sent hereva del mestratge d’humanistes com Carles Riba : “Jo he estat aquella noia temorosa / que s’acostava al món dels grans poetes.”

L’editorial vilanovina El cep i la nansa n’ha fet una esplèndida edició. La pulcritud i elegància del disseny i les aquarel·les de Lluïsa Cauhé -filla de l’autora- són el millor embolcall per aquest regal poètic. Ara ens pertoca estar a l’alçada de tanta generositat : “La feina em cau del cor / –esquinç dolorosíssim- / i es posa en altres mans. / L’amor les acompanyi!”.