16è Premi El Lector de l'Odissea

Raquel Ricart Leal, guanyadora del 16è Premi El Lector de l'Odissea. Foto: August Garcia

Ja fa anys que no formo part "oficial" del Consell de Cent Lectors de la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès, però m'hi sento molt lligat i és per això que ahir tampoc em vaig perdre la Festa d'entrega del premi. He escrit festa en majúscula perquè crec, sincerament, que el que s'esdevé cada any va molt més enllà d'una mera cerimònia protocolària. És una celebració del plaer de llegir i del plaer de compartir aquesta lectura. Per això, a part, òbviament, del moment central de l'acte -quan coneixem el veredicte del jurat- per a mi el millor moment és abans. Cada any (i ja en van 16!) la comissió del premi dissenya un pròleg -si se li pot dir així- on el veritable protagonista és el lector i la paraula escrita. Fa també molts anys que -tret d'honroses excepcions- l'encàrrec d'aquest pròleg recau en Pep Puig, el primer llibreter de l'Odissea -alguns fins fa poc encara es pensaven que n'era, tanta era la identificació de la seva persona amb la llibreria. Ara, dedicat ja de fa temps a l'aventura àudiovisual, ens continua regalant unes veritables perles que no fan més que ennoblir un premi ja de per si especial. Les seves propostes s'han mogut per molts terrenys: el teatre, la dansa, la música, el cinema (qui no recorda l'any en què vam presentar el tràiler de "Les hores baixes de Max Plana", l'únic trailer muntat abans del rodatge de la pel·lícula?; o l'edició en què vam representar els contes curts de Slawomir Mrozek?). I la d'ahir no va ser una excepció.

Sota la direcció de Puig l'escenari s'omplí d'un anar i venir de veus, músiques i imatges, amb el protagonisme central de la lectura en veu alta. Els alumnes del curs de lectura de l'Escola de Lletres de l'Odissea, molt sàviament entrenats per l'inefable Jaume C. Pons Alorda (el meu ídol Whitmanià) van llegir/interpretar en veu alta textos d'escriptors penedesencs, mentre l'acordió de l'Anna Peret, el violoncel de l'Arnau Rosell o el piano (i quin pianista!) de Miquel Villalba els acomboiaven musicalment  i a la pantalla de l'escenari apareixien les propostes visuals dels alumnes de l'Arsenal, l'Escola Municipal d'Art de Vilafranca del Penedès, tot un luxe per a una ciutat com la nostra.

Aquests van ser els textos:

•   Lector de Lluís Julià.  Recitat per la Rosa Vidal

•   D'unes paraules  d'Antoni Massanell. A càrrec de Natàlia Colet.

•   L'amiga em va regalar un llibre… de Jordi Llavina. En la veu d'Arcadi Canyelles.

•   Hipertensió d'Anna Gual. Recitat per Mercè Prunera.

•   Sextina a les dones d'Aina Torres. A càrrec d'Alexandre Planas.

•   Un fragment d'Algèria sense pors de Rosa Vendrell. Llegit a duo per Anna Ruiz i Josep M Pujol.

Fotos: Pep Garcia

Després d'aquest festival el presentador, Ferran González, va donar pas a la part més protocolària: la presentació del jurat i la lectura del veredicte a càrrec de la presidenta, la guanyadora de l'edició passada, Sílvia Romero. El jurat el formaven, a més, els escriptors i traductors literaris Jaume C Pons Alorda, Tina Vallès, i Ferran Ràfols, juntament amb l'editor de la Magrana, Jordi Rourera. I els dos representants del consell de cent lectors, Montse Masó i Jesús Lafuente. 

Normalment aquesta fase de l'acte és la més fluixa i l'excessiu formalisme li atorga una fredor que contrasta amb el clima que s'ha viscut abans. Ahir, en canvi, també va ser diferent. L'ofici del mestre de cerimònies va donar joc als diferents membres del jurat perquè expressessin les seves sensacions respecte al seu rol, perquè donessin alguns detalls de com s'havia esdevingut el debat i consideracions vàries que van fer més amè aquest parèntesi previ a l'"and the winner is…". Un d'ells va afirmar que hi havia hagut fins i tot una "paradinha" d'un membre del jurat, al·ludint a com l'anar i venir dels arguments no sempre havia estat lineal… Expressió futbolística que aspira a passar a la història del premi, afegida a aquell "passar el ribot" de l'estimat i desaparegut Isidor Cònsul. 

I va arribar el moment. La Sílvia Romero va llegir el veredicte: l'obra premiada era… (la presidenta va demanar un redoble imaginari) "Temps de tornar" de… Hi va haver un petit moment d'impasse perquè a l'acta no figurava el nom de l'autor. Sort que per allà hi havia la Montse Masó que, sempre eficient, que va aportar el full on constava. I ara sí: el guanyador de la 16ena edició és… Raquel Ricart Leal!! Al cap de pocs segons la delicada figura de la guanyadora avançava entre les fileres del públic i recollia l'aplaudiment general. Un cop feta l'entrega pertinent del premi en forma de sobre (potser estaria bé pensar en algun objecte menys prosaic?), el presentador va reclamar-li unes paraules. I llavors, la flamant guanyadora va dir que s'havia preparat un petit text per a l'ocasió i que s'estimava més llegir-lo que fer un parlament. Quina delícia sentir aquella veu tendra i amable explicar de manera senzilla i encantadora com havia viscut les darreres hores del passat dilluns quan, per twitter -un cop més la Montse Masó- havia anunciat que el jurat del premi es reunia. I com va omplir l'espera amb la neteja dels racons de la casa mentre els minuts anaven passant i ella es convencia que no havia estat la premiada ja que, en aquests casos -es deia- el jurat truca de seguida a l'agraciat. Unes hores després d'haver dit al seu marit que no havia rebut el premi -i amb la casa com una patena- i d'haver rebut el consol de sa filla, la Raquel explicava com havia atès una trucada telefònica que ja no va associar amb cap guardó. I com va fer repetir a aquella veu que li parlava des de la llibreria l'Odissea la frase que el seu cervell no havia processat bé, senzillament perquè ja no encaixava amb les seves expectatives… En fi, no pretenc repetir les seves paraules perquè no tinc el seu do. Tan sols fer-vos arribar una mica d'aquella emoció que féu arribar a tots els que estàvem ahir a l'Auditori de Vilafranca. 

De la novel·la se'n va parlar poc. Però d'això ja hi haurà temps i, de totes maneres en trobareu un petit avanç a la web de l'Odissea. Com també esperem llegir-la aviat.
L'acte va acabar -com no!- amb la foto habitual dels cent lectors i, a partir d'aquí, cadascú va anar trobant els seus "ganxos" mentre preníem una copa de cava i picàvem alguna coseta al vestíbul. 

Un any més. I ja en van 16!
Enhorabona a la Raquel Ricart i al seu "Temps de tornar". Llarga vida al premi del lector de l'Odissea!

Vermut poètic d'alta graduació a l'Odissea

Jo no hi podré ser, ho lamento moltíssim. Una trobada poètica amb Jaume C Pons Alorda i Enric Cassases pot arribar a una temperatura literària de vertigen… Sigui com sigui, almenys que d'altres no s'ho perdin per no estar-ne al cas. De l'Enric Casasses què us he d'explicar a aquestes alçades. I del Jaume ja us en vaig parlar fa molt poc. De l'Odile Arqué no en sé res però segur que està a l'alçada. O sigui que, feu-me cas, i el dissabte aneu a L'Odissea. I a sobre podreu fer un vermutet amb un xarel·lo del Penedès!!!  (per quan la física quàntica ens permetrà el do de la ubiqüitat?).

Quan la veu del poeta perviu en la del seu traductor

Jaume C. Pons Alorda en acció

Els que em coneixen saben que sóc un públic fàcil, que m'entusiasmo de seguida i em deixo seduir per aquell o aquella que em transmet una emoció, una reflexió, un sentiment, sempre -és clar- que connectin amb allò que jo sento, penso o estimo. Potser no sóc tan estrany. Al capdavall tothom fa el mateix, encara que alguns -i aquí crec que està la diferència- se n'amaguen o distancien, sigui per un fals pudor a l'hora de mostrar-se massa -i per tant fer-se més vulnerables a les crítiques- o perquè creuen que la raó ha de presidir tots els nostres actes i judicis, o per un posat postmodern on tot el que és naïf, sincer, utòpic, etc. ha de ser jutjat amb el més cruel dels sarcasmes, o… vés a saber per quines altres raons més que jo no arribo -ni ganes- a escatir.

Tot aquest llarg parèntesi inicial és per dir-vos que avui he quedat seduït per Jaume C. Pons Alorda i la seva particular visió i lectura de Fulles d'herba, de Walt Whitman. Les expectatives que tenia -que ja eren altes- han quedat més que superades després de conèixer i escoltar aquest poeta, narrador i traductor amb tendències hiperactives (com ell mateix s'adjectiva al seu blog). Condicions a les que cal sumar la de rapsode excepcional. I això no és cap exageració ni fruit de la passió a la que al·ludia a l'inici. Intentaré explicar-me i justificar el meu entusiasme.

No sóc cap especialista en Whitman, i no coneixia Alorda -a partir d'ara l'anomenaré així per abreviar- fins avui, ni personalment ni virtualment. Ni en sabia res de la seva obra. Només m'havia arribat algun comentari en el sentit que tenia força traça a l'hora de recitar poesia i, en concret, d'explicar la de Fulles d'herba. Amb aquest esperit vaig acudir ahir a la llibreria La Memòria per escoltar-lo. Havia vist algun video seu al YouTube, és cert, però més aviat m'havia previngut que no pas animat. Potser determinades intensitats emocionals cal viure-les en directe i contextualitzades perquè no es vegin -així, en fred- estranyes, exagerades. Sigui com sigui totes aquestes prevencions s'han trencat de seguida, moments després que en Jaume hagi pres la paraula per a presentar l'acte. Crec que ja en aquell primer moment he tingut la sensació que em trobava davant d'una persona amb la que connectava, per feeling, pel que m'explicava i per com m'ho explicava. Me n'adono que això comença a semblar el relat d'un enamorament i, no me n'amago, potser ha estat això. Alorda m'ha enamorat amb la seva senzillesa ("podré fer-te alguna foto? I ara, és clar…"), amb la seva passió poètica, però també per la sinceritat a l'hora d'explicar tot el procés que l'ha dut a traduir Whitman ("jo, un niñato de vint-i-quatre anys…"). Me l'he cregut des del primer moment i, és clar, això ha aplanat el camí. 

No us descriuré amb detall l'acte. Coi -deveu pensar- si això és el que volíem! No ho faré perquè, com es diu ara, no vull fer spoilers. I perquè, segurament, no me'n sortiria. Però si que us en faré cinc cèntims. 

En Jaume és d'aquells que tenen un guió obert. Saben què volen fer i què volen dir però no saben massa com ni en quin ordre ho faran. I això, que en d'altres pot semblar un parany per a fer-se l'interessant crec que en Alorda és sincer. Ens ha dit que començaria amb el primer poema del llibre i acabaria amb el darrer però que, el que passés entremig era cosa nostra. Els primers versos han servit per a quedar captivats per la seva capacitat rapsòdica -té gràcia aquest adjectiu aquí en aquest blog-, plena de matisos, que flueix de la mà del vers com si no es pogués llegir d'altra manera, com si el vers s'hagués escrit per a ser llegit així, ara amb un ritme lent i acompassat, ara frenètic i compulsiu, rabiós, potent, per tornar més tard a encalmar-se gradualment. Escoltes Alorda i penses que Whitman és ell, o podria ser-ho, i que, segurament, tu no l'haguessis entès igual sense la seva veu.

Alorda amb l'editor Josep Cots i, al centre,  Xavier Cortès, llibreter de La Memòria.

Després d'alguns poemes s'atura i demana si hi ha preguntes, gairebé exigeix que n'hi hagi. I així entrem en un altre espai que depèn inevitablement del públic assistent. Avui teníem la sort de comptar amb l'editor, Josep Cots (Edicions de 1984 -casualment l'any que va néixer Alorda) i també amb el crític Àlex Broch, amb Dolors Udina, la traductora de Virgínia Woolf al català, i amb un altre interlocutor que -després ho he sabut casualment- era el poeta Antoni Clapés…. Això ha elevat, segurament, el nivell de les intervencions. I és així com hem sabut amb detalls -alguns força curiosos i divertits- com es va gestar la decisió de traduir el llarg poemari de Whitman (més de 500 pàgines) i de la metodologia que ha seguit Alorda durant 4 anys -quatre!- per tal d'aconseguir l'objectiu. Per uns moments hem visualitzat un traductor pres en cos i ànima a la seva feina, convivint amb Fulles d'herba dia a dia, i amb la seva taula plena de les traduccions d'aquesta obra al castellà, francès, alemany, italià, portuguès, rus, bosni, croata…

Hi ha hagut també un moment per a la performance amb públic inclòs, que no desvetllaré per si acudiu a alguna de les presentacions de Fulles d'herba que, per cert, té ja una segona edició exhaurida i va a per la tercera en… dos mesos! 

I hem acabat, com el Jaume havia promès, amb l'últim poema del llibre, que ens ha posat la pell de gallina a tots i ha arrencat un aplaudiment final molt generós. 

L'acte no acabava aquí. Després de la signatura del llibre, que, evidentment, no m'he perdut, el Jaume ens havia promès cloure aquest festival amb la lectura d'un altre poema fora de la llibreria, al carrer, a la mateixa plaça de la Vila de Gràcia que, avui, estava plena de parades diverses. Perquè també els de fora tenen dret a sentir una mica l'èpica de Whitman, ha dit, si no recordo malament. Malauradament jo no podia quedar-me ni un minut més -portàvem pràcticament una hora i mitja- així que no us puc explicar aquesta part.

Crec sincerament -i així li he dit al Jaume- que pel poc que conec de Whitman -i encara menys d'ell- si algú l'havia de traduir al català havia de ser algú com ell. Si més no aquesta és una de les sensacions amb les que me n'he anat de La Memòria: que l'esperit lluitador, positiu, sensible de Whitman ha trobat en Jaume C. Pons Alorda una veu privilegiada, gairebé bessona. Si hi ha una cosa en la que coincideixen les crítiques a aquesta versió de Fulles d'herba  -que un altre dia comentaré- no és en la valoració del poeta sinó en la magnífica feina del traductor. O sigui que allò de traduttore traditore no serveix per a aquest cas. Llarga vida a Walt Whitman en la veu d'aquest mallorquí de Caimari afincat, per ara, a Vilafranca del Penedès! (i jo sense saber-ho…)

Whitman en directe

Escric aquestes ratlles mentre em preparo per anar a escoltar Jaume C. Pons Alorda a la llibreria la Memòria. Recitarà les "Fulles d'herba" de Walt Whitman que acaba de publicar Edicions de 1984, la primera versió integra en català de la qual ja us vaig parlar.  I us vaig avisar que hi tornaria. Per començar he afegit al menú lateral uns quants brins d'aquestes herbes que aniré renovant de tant en tant, a mesura que avanci en la lectura d'aquest poemari.

M'han parlat molt bé del traductor de Whitman i la seva capacitat de connectar amb el públic per fer-li avinent el talent poètic del poeta nord-americà. Ja us ho explicaré després d'haver-lo sentit en viu i en directe. I ara me'n vaig, que encara faré tard!