Per motius evidents no he pogut resistir la temptació de penjar aquí aquest article de Màrius Serra. Més enllà del bany d'ego personal vull compartir-lo amb vosaltres perquè crec que descriu amb força detall les anades i vingudes entre poesia, rapsòdia i música en la nostra tradició més recent. I hi afegeix el munt de possibilitats que aquest trio continua despertant avui dia. Per cert, que el dia de la presentació de "Surant com les pedres" el Màrius hi era, sap de què parla.
DISSABTE, 6 D’AGOST DE 2016
El club dels poetes vius
No cal pujar dalt de cap cadira per apreciar la poesia. El veritable pedestal, per dir-ho amb el títol d’un llibre de Jordi Coca sobre Joan Brossa, són les sabates. En els últims anys hi ha hagut una revifalla de poesia recitada, encapçalada al principi per la figura d’Enric Casasses (llavors Casassas) i compartida amb desenes de veus molt variades que sovint s’han foguejat en el circuit de recitals abans de publicar els poemes en llibre. El mateix Josep Pedrals, premi Lletra d’Or 2013 per El romanço d’Anna Tirant (labreu), ja feia anys que era conegut pels seus recitals quan el 2003 va publicar el seu primer llibre: Escola italiana (Empúries). El circuit de recitals i la programació estable en locals com l’Horiginal han consolidat l’hàbit d’escoltar poesia. Alguns poetes també exploren llenguatges fronterers. Hi ha una llarga tradició de musicar poemes. Un dels eixos programàtics de la Cançó va ser, justament, divulgar la tradició literària a través de les cançons. Raimon, Llach, Serrat, Ovidi, Maria del Mar Bonet... Tots van musicar poemes d’autors morts. La gent simultanejava el taral·leig amb els versos de Marc, Verdaguer, Sagarra, Salvat-Papasseit. També en musicaven de vius, (Espriu, Pere Quart o Estellés), però el poeta rarament intervenia en el procés. Encara ara és una operació freqüent. En l’última Fira de Bellprat August Garcia, que ja havia musicat Philip Larkin, va estrenar Surant les pedres, una proposta escènica sobre poemes de Jaume Subirana. Subirana els va escoltar allà per primera vegada.
Ara que l’era digital sacseja els suports de lectura alguns escriptors investiguen altres vies per arribar al públic. Josep Pedrals n’és el cas més extrem. Ha portat la seva poesia al teatre (El furgatori), n’ha fet cançó i els ha interpretat amb els grups En/doll i Els Nens Eutròfics, i ha participat com a actor, amb Jordi Oriol, en muntatges com En comptes de la lletera. Un cas diferent és el de Roc Casagran, narrador i poeta que trepitja l’escena musical recitant al costat del cantautor Cesk Freixas. La seva última novel·la, L’amor fora de mapa (Sembra) ha trobat molts lectors des que va sortir el febrer i té ara una derivada escènica inèdita en el panorama narratiu. El protagonista de la novel·la és poeta i el narrador inclou alguns dels versos que aquest recita. A partir d’aquests poemes, Mireia Vives i Borja Penalba n’han fet un disc homònim i, conjuntament amb el novel·lista, han muntat un concert-espectacle que porta més enllà la mera interpretació de les catorze cançons del disc basades en els poemes que apareixen a la novel·la. Entre tema i tema, l’escriptor llegeix fragments de la seva novel·la integrats en un cert joc dramatúrgic. L’operació està en sintonia amb l’esperit del Litterarum, una fira d’espectacles literaris nascuda a Móra d’Ebre a redós de la Fira del Llibre Ebrenc amb l’única condició que siguin “espectacles creats partint de qualsevol disciplina artística que tinguin la literatura escrita originàriament en llengua catalana com a eix central”. El terreny de joc s’eixampla.
