Instagramejant (setembre)

 

                                           

                                                                                                                                                                              

                      

De Vic a Vilafranca. 2n dia: Collsuspina - Sant Vicenç de Castellet

Després del tristíssim parèntesi forçat per la mort de Carme Junyent, reprenc (i acabo)  la descripció de les nostres peripècies a la ruta Vic - Vilafranca.

2n dia: Collsuspina - St. Vicenç de Castellet

55 kms. 800 mts desnivell.

                         

Dissabte vam sortir d'hora de Collsuspina, encara mig emboirat, i ens vam endinsar en un camí preciós que ens portà a les Coves del Toll (poblat neolític). Per una estona vam fer el "troglodita".

                                  

De moment el dia "aguantava" bé.

Després d'esmorzar a Moià continuem cap a Calders seguint a trams el Camí Ral Vic - Manresa. Passem pel "llac" de Vilagonella. La calor comença a apretar. Més que pluja feia molta xafogor.

Arribem a Navarcles i al monestir de Sant Benet de Bages. Abans fem una parada a l'Abadia del Pont Vell, decorada amb motius motards, per a dinar. 

   

Just quan volem sortir ens sorprèn la primera tempesta del dia. Quin goig aquesta pluja tan esperada! 

Esperem pacientment que pari i enfilem el camí vora el Llobregat.

Entrada al monestir de Sant Benet de Bages

Al cap de poc de passar per Sant Benet de Bages torna a ploure i ens hem de protegir. El camí segueix vora el Llobregat i els seus "Tres salts". Ens apropem a la "casa de les tines", unes construccions del segle XVIII-XIX fetes de pedra i morter de calç, impermeabilitzades amb rajoles envernissades.

Als boscos del voltant són encara ben visibles els efectes dels incendis d'aquests darrers anys.

Ens enfilem per passar per Viladordis i el Santuari de la Salut.

Just davant hi ha un camp, ara abandonat, on hi havia hagut abans un camp de futbol rústic (molt). De petit, quan vivia a Manresa, fèiem una bona caminada fins aquí per poder jugar a futbol.😅

La pluja ens sorprèn de nou entre el Pont de Vilomara i St Vicenç de Castellet i ja no ens abandonarà. A l'entrada de Sant Vicenç plou amb ganes i quedem xops com grives.

Sort que una bona amiga ens espera i ens ofereix casa seva per refer-nos i dormir a l'espera de l'endemà.

L'endemà es presenta plujós tot el dia. Els camins estaran complicats i no té sentit afrontar en aquestes condicions la pujada a Can Massana i els barrancs fins a Vilafranca. Canvi de plans.

Un parell van en tren a buscar els cotxes que hem deixat a Vic. Mentrestant la meva amiga ens fa un passeig fins la torre romana del Breny (bé, el que en queda), ja en terme de Castellgalí.

La ruta s'ha acabat. Molla, però plena de moments ara ja inoblidables. Hem rigut molt, hem begut molt, ens hem mullat molt, també hem suat molt, hem menjat molt i hem anat en bici (una mica 😅)

Gràcies Ester!😘😘😘 (la nostra amfitriona de St.Vicenç de Castellet).

Esperem que l'any que ve la fem més llarga!

Torno a pedalar pel meu carrer

 

Entre aquestes dues fotografies hi ha, com a mínim, 55 anys. A la primera estic enfilat a la bici del Miquel, un veí del carrer de Vic on vaig néixer. La segona me la van fer va pocs dies. No volia desaprofitar que la ruta en bici començava a la capital d'Osona per a buscar el lloc on vaig passar els meus primers anys d'infantesa i on, per cert, vaig aprendre a anar en bicicleta. Després de pelar-me els genolls i algun colze, això sí, i caient de la bici un i altre cop fins que vaig poder anar-hi sol. El carrer no estava asfaltat i hi havia d'altres botigues. Després d'aquella primera immigració dels 50-60 en la que va arribar el meu pare (l'any 1945, per cert!) n'hi ha hagut d'altres. 

El meu pare, a les seves "memòries" recorda que, cap al 1950, va aconseguir anar a viure en aquest pis. Especifica que era un "pis complet amb rebedor, cuina, menjador, 3 habitacions i balcó". Això del balcó sevia ser important en aquell temps perquè en fes esment. I també és la dada que m'ha permès d'acabar de localitzar aquell pis antic. Aquí el teniu, el balcó del 3r pis des d'on podíem veure què passava pel carrer.

Sigui com sigui continua sent el meu carrer, el Carrer Virrei Avilés (es podria haver anomenat 1 d'Octubre però no va poder ser, ho vaig explicar aquí),  el carrer on vaig fer les meves primeres passes. I les primeres pedalades.