A l'herba (Philip Larkin)

Avui, per celebrar el Dia Mundial de la Poesia comparteixo amb vosaltres aquest vídeo que he fet a partir d'un poema de Philip Larkin (At grass), que Marcel Riera ha traduït (A l'herba), i que jo mateix he musicat.

A L’HERBA 

 

L’ull amb prou feines els pot destriar

en l’ombra fresca on s’han arrecerat,

fins que el vent mou cada cua, cada crinera;

l’un mastega herba i procura avançar

I l’altre, que sembla haver-s’ho mirat,

en l’anonimat novament espera,

 

però fa només quinze anys mal comptats

que amb quatre curses en van tenir prou

per ser famosos sense anar molt lluny,

amb copes, concursos i hàndicaps,

quan els seus noms, amb un gran enrenou,

guanyaven els clàssics del mes de juny.

 

Sedes en sortir: el cel al darrere,

amb números i para-sols i, a fora,

esquadrons de cotxes buits, i calor

i herba amb deixalles, el crit que accelera

i es prolonga, estrident, fins que és l’hora

d’imprimir un breu per tancar l’edició.

 

¿Els records els burxen com els mosquits?

Mouen el cap als vespres, desbordats

d’ombres. Tot fugí estiu rere estiu,

els boxs de sortida, gentada i crits…

Tot, llevat dels immensurables prats.

Als àlbums els seus noms fan la viu-viu.

 

Ells els han oblidat, els noms: van fent

i si galopen deu ser d’alegria;

uns prismàtics ja no els han seguit,

ni tampoc un cronòmetre amatent:

només mossos i un noi a l’establia

amb les brides quan arriba la nit.

 

 

 

Philip Larkin.  Traducció: Marcel Riera

Tret de l'excel·lent antologia "La vida amb un forat a dins" publicada per Quaderns Crema:

"La vida amb un forat a dins" (la poesia de Philip Larkin)

 

El dimarts passat vaig anar a la presentació de "La vida amb un forat a dins" (Quaderns Crema), una antologia quasi completa de la poesia de Philip Larkin a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. De fet és gràcies a ell -i a la seva traducció de High windows (Finestrals) editat per LaBreu que vaig descobrir la poesia d'aquest anglès inqualificable i me la vaig fer també meva. Durant uns anys vaig poder escampar-la amb l'espectacle Ran de les coses per uns quants escenaris.

És per això -perquè soc un larkinià convençut- que m'ho vaig passar pipa escoltant la conversa entre el Marcel i el Francesc Parcerisas, poeta i traductor d'una solidesa que ara no descobriré i, en aquest cas a més a més, autor del pròleg del llibre. Són dos discursos diferents que es complementen de meravella i van fer d'aquesta presentació un acte rigorós, erudit i amè alhora, a voltes fins i tot divertit.

L'acte va tenir lloc a la Biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó a Barcelona i hi van assistir una vintena de persones -entre els quals hi havia també en Damià Alou, traductor de Larkin al castellà- que van gaudir de les explicacions i les lectures de la poesia larkiniana. 

Amb tot plegat vam poder redescobrir aquesta figura que va viure la vida "amb un forat a dins" -de fet, amb tants forats com un colador, va arribar a precisar Parcerisas- i que va intentar apropar-se a la poesia lluny dels embolcalls metaliteraris amb quèr alguns dels seus contemporanis  (Yeats, Elliot, fins i tot Auden) van construir la seva obra. Un poeta capaç d'apropar-se a la vida quotidiana i fer-ne el motiu a partir del qual reflexionar de manera tristament lúcida sobre la condició humana. Un solitari o, si es vol, un home amb poques habilitats socials que, tanmateix, era capaç d'escriure poemes com aquest, sempre oberts a la vida, malgrat tots els seus forats:

Larkin for ever!!

Wolfe revisited

Diari ARA,  Arallegim, pàg 48, 14/2/15

La meva descoberta de la lectura dels dissabtes -al meu racó de sempre- és aquest esplèndid article de Damià Alou sobre El nen perdut, una obra de Thomas Wolfe que em va impressionar fortament. Com sempre, és bo deixar-se il·lustrar pels savis. Així he pogut conèixer moltes més coses sobre Wolfe i aquesta petita joia literària, a cavall del relat breu, la novel·la psicològica i l'autobiografia. I molt més. Una lectura que, un cop més, us animo de tot cor que no deixeu de llegir.

L'article acaba -com no- lloant la traducció de Marcel Riera, poeta, traductor -entre d'altres del meu estimat Larkin, casualment com el mateix Alou- i impulsor d'aquesta col·lecció anomenada "El Cercle de Viena" que, com ell mateix (Riera) em va dir, neix amb la intenció no de guanyar-s'hi la vida sinó de gaudir editant allò que consideren joies una mica arraconades per la història.

Recomençar

Aquesta és la meva col·laboració a la trobada virtual del blog "Roda el món i torna al bloc":

Cap d'any. Gener. La força del cicle que es renova. Com també ho fem per Sant Joan. I els mestres el setembre. Temps de propòsits, temps d'esperança que dipositem, vés a saber per què, en el calendari. Potser perquè així sentim que el canvi extern ens donarà una empenta per acomplir els nostres reptes més personals. I col·lectius. 

A la taula de cap d'any n'escrivírem uns quants per a l'any que comença: felicita, disfruta, il·lusiona't, comparteix, llegeix… I a sobre de cada un d'ells un gra de raïm, el raïm de la sort -diuen. Som fets de rituals i als rituals ens devem. Sagrats o laics, cerimonials o simpàtics, alguna cosa han de tenir que ens lliguen a alguna cosa ancestral, molt antiga i segurament per això molt sàvia. Com quan a les parets humides i fredes de les coves pintàrem figures humanes caçant, com quan en absis romànics convertírem en art la representació del diví amb les nostres pors i les nostres esperances. Com encara ara quan donem cops a un tió conjurant la il·lusió dels més petits entorn nostre.

Propòsit, determini, resolució, designi, intenció, decisió… molts noms per a una mateixa força. La que ens permet sentir-nos partíceps del cicle de la vida, on la mort és sempre un pas cap a la nova naixença.

Em vénen al cap els versos d'un dels poetes més tristos però més sincers alhora: Philip Larkin. Fins i tot per a ell existeix la renaixença. Està escrita a les vetes dels anells dels arbres:

"L'any passat és mort, semblen dir, era un assaig,

i ara cal començar de nou, de nou, de nou."

Philip Larkin, Fragment d'Els arbres. Dins del llibre Finestrals 

Traducció de Marcel Riera. Labreu edicions (2010).

La tendresa de la infelicitat

M’agrada mirar als prestatges de poesia de les llibreries a veure què hi trobo. Sovint em deixo captivar per qualsevol detall del llibre i me l’enduc a casa. No sempre l’encerto, esclar, però quan ho faig sento més satisfacció que si hagués triat sobre segur. Així vaig trobar Finestrals.

Al pròleg de Marcel Riera, responsable també de la traducció, vaig descobrir que l’autor de Finestrals és Philip Larkin (1922-1985), un dels millors poetes menors en llengua anglesa. Personatge solitari, gairebé misantrop, va compaginar la seva reduïda activitat literària amb la feina de bibliotecari. Publicà cinc reculls poètics, un parell de novel·les i un munt d’articles sobre jazz, a part de la seva obra crítica.

Els poemes de Larkin són tristos, desenganyats, crítics, sovint molt càustics però, no saps com, et deixen la sensació d’una certa tendresa barrejada amb nostàlgia que sembla dir-te : noi, no hi ha més que això, aprofita-ho! Larkin evoca la seva joventut com un temps ja perdut : allò que ja no pot tornar, / però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat. Aquests temes més personals es barregen amb una aguda observació de la quotidianitat. Els dissabtes de fira, la gent a la platja, un hospital... apareixen davant nostre sota la seva àcida mirada. Però, fins i tot en un funeral a una prostituta, hi veu una espurna de claror : Se sent una veu que canta / a la Kitty, o a la Katy, / com si el nom hagués significat una vegada / tot l’amor, tota la bellesa.

El to humorístic que sovint acompanya el seu vers té un doble efecte : li serveix per a furgar en la nafra i, alhora, aplicar-hi un bàlsam, una mena de compassió. Destaca també l’ús dels registres lingüístics. Del més formal i literari pot descendir al més col.loquial, una mica –com diu Riera- per “épater” :  Et varen ben fotre, el papa i la mama.  Tot plegat s’encabeix en un vers i unes formes estròfiques molt treballats -tot i semblar el contrari-, i una rima de vegades omnipresent, pensada per a col.laborar amb el to irònic del poema. 

“És la infelicitat allò que provoca el poema. És molt difícil escriure sobre ser feliç.”  diu Larkin en una entrevista inclosa en aquesta edició bilingüe - i que ja vaig comentar en aquest bloc- Potser per això agraïm la tímida esperança de Els arbres :  L’any passat és mort, semblen dir, era un assaig. / I ara cal començar de nou, de nou, de nou.