Realment és una evidència que el poble català, malgrat tot, no perd l'humor. Ni en moments tan crucials com aquest, en que és capaç de reivindicar i exigir la independència a cops de Mozart.
Felicitats al Sergi Dantí, l'autor d'aquesta "Petita Simfonia Nocturna". No us la perdeu!!
PD: i gràcies, Roser, per fer-me-la arribar. Que tingueu molta sort avui al LLUÇANÈS!!!
Fa uns quants anys vaig fer aquesta cançó per al meu grup El Santi no ve. Llavors ja era actual. Ara ho és més que mai. Bon 2013 a tots i ...Visca Catalunya Lliure!
NO CAL PERMÍS PER SER CATALÀ (August Garcia)
Si en la meva llengua vull parlar o llegir
-Només una mica, que si no es complica!!
Però si vull viure en català dia i nit
serà millor que me'n torni al llit.
Si els diners que pago no vull donar a Madrid
-Ets un temerari! Sigues solidari!!
Però amb les engrunes que em tornen no sóc feliç.
Cornut i pagar el beure, que trist!
Alça't, vine amb nosaltres.
Si vols ser de veritat
no cal signar més pactes.
Oblida els vells desastres,
no cal permís per ser català.
Quan la cultura que visc intento explicar
-Quin provincianisme, tot és egoisme!
No entenc perquè els menjars del món he de tastar,
Ironia : Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit. Mireu-vos la portada del PuntAVUI d'avui i en veureu un exemple tristament actual.
A mi, això d'Espanya i Catalunya em fa pensar en una comunitat de veïns. Des de fa molts anys, la presidència de la comunitat va decidir que canviava els estatuts i que, a partir d'aquell moment, qualsevol decisió la prendria ella. Com a molt, un cop l'any, feia una reunió i simulava que els veïns hi deien la seva. Els veïns anaven fent, resignats a la situació -perquè abans d'aquest president hi havia hagut una època molt pitjor- i cadascú, tancat a casa seva s'espavilava com podia. Però, ja se sap, cada casa és un món i, aviat, van sortir els que volien fer reformes, els que volien pintar l'escala o els que creien que s'havia de canviar de companyia d'ascensor. I aquí la presidència i la majoria de veïns van començar a fer mobbing immobiiari als que sempre demanaven més. La cosa es va acabar d'embolicar quan uns pocs van demanar d'administrar-se ells mateixos les quotes de la comunitat -la majoria ho cedien tot a un gerent- i a la primera reunió anual de veïns -cada any pel 12 d'octubre- els insults i amenaces van esclatar.
Els veïns calumniats ho tenen clar: han demanat a l'API europeu que els aculli com un veí més.
I, té collons la cosa: els que els feien mobbing ara no volen de cap manera que marxin. Ho enteneu? Deu ser una altra ironia.
I ja sabeu, avui res a celebrar. En tot cas, celebrar que aviat ja no caldrà posar aquesta data al calendari per recordar la reunió anual de veïns.
"Están en su posición, como catalanes, de defender la independencia. Es la libertad que cada pueblo tiene para elegir su futuro" (Vicente del Bosque)
Que una obvietat com la que acaba de dir Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de la Roja, arribi a ser notícia destacada demostra fins a quin punt tot el tema de la relació Catalunya-Espanya està enverinat per un munt de prejudicis, especialment des de l'altra banda de l'Ebre.
Ja ahir em va emocionar llegir aquestes declaracions aparegudes als webs dels diaris esportius (tant catalans com espanyols), i més després del trist devessall de crítiques a Guardiola per part d'alguns esportistes com l'exblaugrana Alfonso o el madridista Arbeloa.
Però avui he retrobat aquest tema en sengles articles de Sebastià Alzamora i Albert Sánchez Piñol a l'ARA. I m'ha confirmat una sensació que tinc ja des de fa anys, no només ara arran de la manifestació d'aquest 11: que cap representant d'allò que se sol entendre per la intel·lectualitat espanyola ha obert boca per a defensar des de l'altra banda el dret de Catalunya a manifestar-se democràticament i opinar sobre el que pensa i explicar com se sent davant els constants atacs d'una Espanya que, definitivament, no ens sent com a seus però en canvi no ens vol deixar marxar. Alzamora i Sánchez Piñol destaquen els tres únics personatges que sí ho han fet, o, com a mínim, han respectat el dret inalienable que tenim com a poble a decidir el nostre futur: un ja l'he esmentat, aquest sant baró com diem els catalans -algun dia haurem de pensar, potser, en fer fill adoptiu de Catalunya aquest salmantí honest i respectuós, sobretot si segueix opinant així potser haurà de demanar asil polític a casa nostra-, i els altres dos són un cantant pop (Miguel Bosé) i un coronel retirat (Amadeo Martínez Inglés). El balanç és demolidor, una prova més que hem de deixar de mirar cap a l'oest de la península esperant una veu de reconeixement.
Mentrestant n'hi ha que encara ho intenten perquè -cito de l'ARA-: "veuen una oportunitat de promoure la via federal". Per l'amor de Déu, encara estem així? Suposo que ja sabeu de qui parlo.
I és que, què es pot esperar de gent que crida : "no son españoles, son hijos de puta!", com va fer ahir l'afició del Castilla en veure la derrota del seu equip davant el Sabadell? Com si ser fill de puta fos una condició només atribuïble als catalans. Ja ho va dir el nostre cantautor Quico Pi de la Serra :"Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol". I crec que no es referia als catalans que demanen la independència.
Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.
Us remeto a l'article que publica avui el diari ARA a la pàgina 21. Es titula "Contra l'independentisme" i el seu autor és Joan Ramon Resina, professor de la universitat de Stanford. Analitza amb una lucidesa espectacular com, davant de l'auge de l'independentisme, sorgeixen veus crítiques desautoritzant-lo, des del que ell en diu "opressors", o sigui, l'Estat -amb terminologia pepera Reino de España- fins als que ho accepten amb resignació, o sigui els d'aquí, els "oprimits".
Heus aquí algunes perles d'aquest article, que no substitueixen la necessària visita al web de l'ARA o la lectura de l'edició en paper:
"el futur català es resumeix en una qüestió de límits. ¿En té la nostra capacitat d'entomar? ¿O som infinitament emmotllables i ens adaptarem al que vingui fins que no tingui res a veure amb el que érem sense adonar-nos-en?" "La independència arribarà quan sigui una necessitat tan peremptòria que posi els polítics contra les cordes". "Mentre els partits fan càlcul dels avantatges, són les persones que tenen curull el sac de la paciència les que propaguen el coratge." "cal no deixar-se enredar pels predicadors de terceres vies, l'existència dels quals prova que els opressors encara no poden prescindir d'un argumentari fal·laç" "En les qüestions centrals no hi ha terceres vies. Ni neutralitat. Abstenir-se no és mai neutral, i ningú hauria de deixar-se enganyar pels falsos equilibris. Quan algú s'absté, el signe no el determina la decisió sinó el context en el que es pren. Un se'n renta les mans a favor o en contra. O es va a remolc o a contracorrent. S'està amb l'opressor o enfront d'ell. "Certament, la voluntat d'independència no pot ser només un afer de sentiments; també ha de ser un joc d'intel·ligència. Seny més emoció igual a voluntat."
