R.J.Palacio, una "amabilitat" trasbalsadora

Un servidor al costat de R.J.Palacio, l'autora de Wonder!!! Quin encant de persona!

Hi ha dies que queden marcats en el nostre calendari personal com a únics, especials i inoblidables. Avui és un d'aquests per a mi. Perdoneu si el to sembla massa sensibler però, ni puc ni vull fer-hi res. Les coses que ens arriben amb una profunda emoció han de ser descrites amb un bri de la mateixa emoció que han despertat en nosaltres. I encara que algú pugui pensar que, tot plegat, no n'hi ha per tant, necessito transmetre-ho igualment. Si aquesta persona hagués estat a la Casa del Llibre avui a la presentació de l'autora de Wonder estic més que convençut que la seva percepció canviaria radicalment.

Els que em coneixeu sabeu que sóc un fervent admirador de Wonder i de tota la saga que li ha vingut al darrere. N'he parlat aquí molts cops. El que no sabia -tot i que ho intuïa per alguna entrevista que li havia escoltat- era que la seva autora, R.J.Palacio (Raquel Jaramillo) n'era l'ànima. I que, si el llibre m'ha emocionat com molt pocs llibres han fet, era perquè darrere d'aquelles paraules hi ha no només una gran escriptora sinó també una persona excel·lent, d'aquelles que et reconcilien amb la humanitat, de les que et fan sentir bé, feliç, que treuen el millor de tu mateix. Ara mateix penso en una altra: la Joana Raspall. Salvant les infinites distàncies entre les dues, l'efecte que provoquen és molt semblant: et captiven amb la seva senzillesa, amb la seva bondat, amb el seu compromís.

Aquí al costat de la Isabel Martí, l'editora de Wonder en català

Doncs això he viscut avui a la Casa del Llibre, una mena de -si em permeteu la comparació agosaradíssima- epifania, com una revelació. (A hores d'ara acomiado a més d'un lector que s'ha posat les mans al cap). I el més curiós de tot és que em costa molt definir en que consisteix aquesta manifestació que ha pres cos en aquella sala plena de gent, mitjans de comunicació, lectors entusiasmats com jo, mestres, alumnes, pares i mares, nois i noies afectats d'una síndrome facial més o menys severa… La paraula que més s'hi acosta és una que la Raquel ha pronunciat molts cops: amabilitat (kindness deia ella en anglès). Sembla una paraula banal, inòcua. I tanmateix avui per a mi ha pres una força extraordinària. Els que ja heu llegit Wonder -no patiu no és cap espòiler- recordareu una de les frases del professor Browne:  "Si has de triar entre tenir raó i ser considerat, tria ser considerat". (I mira que costa avui dia deixar de tenir raó en alguna cosa!) O al final del llibre quan el director de l'escola de l'August Pullman cita J.M.Barrie (l'autor de Peter Pan): "…hem d'intentar sempre ser una mica més considerats del que cal". Segons Palacio l'a-ma-bi-li-tat (així intentava pronunciar-la en castellà)  no només pot canviar-te el dia sinó tota una vida. I crec que Wonder i tot el que ha suposat és una prova claríssima del poder d'aquest sentiment.

R.J. Palacio responent a Marta Cailà. Enmig la traductora.

L'acte ha començat amb una presentació de l'editora en català de Wonder, la Isabel Martí (1) , editora de La Campana. Ha reivindicat l'ofici de Palacio com a escriptora destacant-lo per sobre del valor de la història que explica perquè, de poc serveix una gran història si no s'explica bé. I Wonder s'hagués pogut convertir en una novel·la sensiblera, molt afectada, moralista… I avorrida. Quan és tot el contrari.
De seguida la Marta Cailà ha pres posició com a entrevistadora. I ha estat genial, com sempre. Té una gran capacitat per a treure el millor de l'entrevistat i avui no ha estat una excepció. L'empatia amb Palacio ha estat constant i si no ha pogut treure'n més suc és perquè el temps se li ha tirat a sobre. Sobretot a causa que, tot i que Palacio parla un més que acceptable espanyol -és filla de pares colombians- en molts moments ha preferit l'anglès per a expressar-se. I això ha demanat la intervenció d'una traductora -també excel·lent, per cert- que ha pres temps per a tocar molts altres temes que segur que la Cailà tenia in mente.  Sigui com sigui una entrevista molt emotiva, plena de moments de gran calat humà, mostra que, aquest cop, darrere la gran obra hi havia també una gran persona.
No vull allargar-me més -tot i que podria- en alguns missatges de Palacio. Destacar només que ha anunciat que aviat podrem veure Wonder al cinema (amb Julia Roberts i Owen Wilson com a pares de l'Auggie Pullman, interpretat per Jacob Tremblay). I que està escrivint una nova novel·la que no té res a veure amb Wonder però que també va adreçada al públic infantil. I si Wonder parla de l'amabilitat, aquesta parlarà de l'amor. O sigui que ens esperen moltes emocions encara amb Palacio. Ah! També ha dit que, un cop enllesteixi aquesta novel·la tornarà amb algun dels personatges de Wonder, encara no sap quins, perquè els nens i nenes l'hi demanen amb molta insistència.
I si us pensàveu que les emocions acaben aquí us equivoqueu. Un cop enllestida l'entrevista s'ha donat pas a diferents persones que han volgut presentar el seu testimoni sobre la lectura de Wonder. Hi han passat primer dos professors de secundària -l'autor de la guia de lectura i el director d'un institut on van agafar aquest llibre per a impulsar el gust per la lectura. Després hem pogut sentir una alumna d'ESO que ha explicat què ha suposat per ella Wonder. Però els moments més emotius han arribat amb el testimoni d'una alumna que pateix una síndrome facial i el d'una mare d'una nena amb aquesta malaltia i alhora membre de l'associació de families que la pateixen directament.

La mare i membre de l'associació de famílies afectades per la malatia (sento molt no saber-ne el nom).

La nena ha explicat com la lectura de Wonder la va ajudar a sortir del pou en el què la malaltia la va col·locar. El testimoni de l'August va ser una font d'energia i d'eines per a superar-ho. La mare ha llegit un text preciós explicant com se senten els nens i els pares d'aquests nens. Ha explicat com van acollir meravellats aquest llibre on, per primer cop, el protagonista era com un dels seus fills. I com aixó els ha ajudat a visibilitzar la seva situació i a poder treballar les situacions de rebuig que, sovint, aquests nens pateixen, especialment a Secundària. El públic ha acollit aquestes dues darreres intervencions amb uns aplaudiments molt sentits.

L'acte s'ha tancat amb la signatura de llibres a càrrec de l'autora. Hi havia una fila interminable i, per un moment, he pensat deixar-ho estar. Però després he tornat i l'he trobada ja sola mentre un mitjà li feia una entrevista. L'espera ha valgut la pena. M'he pogut fer una foto amb ella i parlar una mica de com aquest llibre m'acompanya a l'aula des de fa 5 anys. Que els meus alumnes s'hi entreguen a la primera pàgina mentre els la llegeixo en veu alta. "I has plorat?" m'ha preguntat ella. "I tant" li he dit. Primer a casa sol i molts cops a l'aula rellegint moments del llibre plens de tendresa i emotivitat. M'ha signat el llibre amb una frase preciosa, que vull compartir amb vosaltres.

"A l'August,  els mestres són els veritables wonders (meravelles) d'aquest món" (R.J. Palacio)

Enteneu ara una mica perquè ha estat un matí inoblidable? Gràcies per la paciència. I, si no ho heu fet encara… LLEGIU WONDER, REGALEU WONDER. La seva amabilitat us canviarà el dia i, vés a saber què més...

(1) Agraeixo profundament a la Isabel Martí no només l'haver-me convidat avui sinó també haver-me donat fa un temps la possibilitat de compartir la meva experiència a l'aula amb Wonder als mitjans (El Periódico i TV3!).

Plutó: el valor de l'amistat

Acabo de llegir la nova entrega de la saga "Wonder". En aquest cas es podria parlar d'una preqüela, ja que la situació es remunta anys abans que l'Auggie Pulman vagi a l'escola per primer cop. Com ja ens té acostumats R.J. Palacio, aquí el punt de vista canvia un altre cop i assistim als primers anys de vida de l'Auggie explicats pel seu millor amic de la infantesa: en Christopher.

Sabem com es van conèixer: les seves mares respectives, llavors embarassades, van decidir crear un grup de mares. Aquesta relació es va mantenir al llarg dels primers anys, mentre l'Auggie era operat una i altra vegada de la seva deformació facial severa. Ara sabem que el Christopher i l'Auggie viuen lluny un de l'altre i que ja no es veuen gairebé mai, tot i que algun cop es truquen. Com que no vull fer spoilers tallo aquí.

Vaig llegir entusiasmat Wonder i el meu entusiasme va continuar intacte amb la primera seqüela: El capítol del Julian. Crec que R.J.Palacio és una bona escriptora, que té uns dots especials per a retratar aquest món d'infants-joves que creixen amb problemes i s'enfronten a la vida i els seus reptes. Aquest to no desapareix a Plutó, especialment a partir de la meitat de la novel·la, quan tot s'accelera i les emocions, els fets i els diàlegs flueixen d'una manera magistral per a endinsar-nos en el món d'un nen que descobreix el veritable valor de l'amistat:

"I quan un bon amic ens necessita, fem el que podem per ajudar-lo, ¿sí o no? No podem ser amics només quan ens convé. Val la pena fer un petit esforç extra, pels bons amics!"

Això li diu sa mare. Mentrestant en Christopher ha començat a descobrir també que :

"De vegades és dur, ser amic de l'Auggie. (…) No sabia com dir-li que de vegades per mi també és dur ser amic seu."

El Christopher es debat entre les seves aficions, les seves il·lusions (la música, els "nous" amics", l'ego de poder triomfar al costat d'uns altres companys…) i la fidelitat a algú que el va necessitar i ara resta en segon terme.

Una cosa que m'agrada de l'autora és que no fa concessions a un món idíl·lic. La vida és complicada, també per a un pre-adolescent. Les tries no són fàcils i sovint un no desitja el que és èticament correcte. Aquí rau -crec- un dels encerts d'aquest llibre -i en general de la saga Wonder-: els nens no són herois, són nens amb llums i ombres. Com els adults. Potser és aquesta veritat la que fa que els lectors adults puguin també gaudir d'aquests llibres: reconeixen en els protagonistes el nen que van ser, el nen que encara portem dintre, encara que molts cops amagat. Massa.

Si us va agradar Wonder, Plutó també ho farà. I si no ho vau fer, comenceu pel principi. S'ho val de totes totes.

Dos regalets per acabar l'any: El capítol del Julian i...

Avui que acaba l'any us proposo tres lectures, tres llibres que us aniré presentant aquests dies.

Comencem per "El capítol del Julian". Pels que ja hagueu llegit Wonder -una meravella que ja vaig comentar aquí per triplicat!!- no us sorprendrà que avui us parli de la "seqüela": El capítol del Julian. Els que encara no hagueu conegut Wonder deixeu de llegir ara mateix perquè sinó us descobriré alguns elements claus d'aquella novel·la (el que se'n diu tècnicament fer un spoiler).

Bé, doncs, quedem els que ja sabem de què va Wonder. I per tant puc estalviar-me d'explicar moltes coses. Recordeu que a Wonder, cada capítol estava escrit des del punt de vista -i la veu- d'un dels personatges que narra les vicissituds d'un nen amb una deformació severa. Ens explica com ho entoma ell, i com ho viuen els que l'envolten. Gairebé tots els personatges principals van fer sentir la seva veu. Tots excepte el Julian, el nen que no accepta l'August Pulmann i que desencadenarà una bona part de la trama. El dolent, vaja.

Podríem pensar -i jo ho vaig fer abans de començar-lo- que llegir la versió del Julian poc podia aportar. O encara pitjor, que podria convertir-se en una mena de redempció del personatge. Una mica com dient: veus com no és tan difícil fer el mal? Veus com qualsevol ho podria fer? Veus com el Julian no era l'únic culpable de tot? I una mica d'això hi ha en el llibre, però he de reconèixer que l'autora m'ha sorprès un cop més per com ha sabut presentar la versió del nen que fa bullying d'una manera valenta, sense arguments de "pobre nen… és que no podia fer més". No, no ho fa, i això és d'una honestedat que dóna més arguments per a llegir el llibre.

Seguim els diferents episodis de Wonder ara vistos des de la perspectiva del Julian. Això sol ja és un bon exercici literari i només per això el llibre ja hauria valgut la pena. Però el llibre té una segona part -"Després"- que comença quan acaba Wonder. I és aquí on Palacio rebla el clau d'una manera al meu entendre magistral. Coneixem l'àvia materna del Julian, amb qui ell va a passar una temporada, una mica per allunyar-se de tot plegat. I l'àvia té una història, una història que canviarà com un mitjó la manera de veure el món d'aquest petit assetjador que és el Julian. I "hasta aquí puedo leer".

Només dir-vos que si Wonder em va emocionar fortament, la història del Julian ho ha tornat a fer.

I per acabar la ressenya i l'any un petit regal que té a veure amb el llibre. Ja entendreu perquè quan el llegiu. I llavors potser tornareu aquí a escoltar-lo de nou:  Leonard Cohen.

Que tingueu un bon final d'any i els millors desitjos per al nou que comença. Molta salut, alegria, amistat i no sé si moltes lectures però, en tot cas, molt plaents.

Tria ser considerat

L'autora de Wonder, R.J. Palacio

De vegades un llibre t’omple d’esperança i vols que tothom senti el mateix. Per això el llegeixes als teus alumnes i el recomanes als teus amics i coneguts. Per això en parles aquí. Perquè Wonder –si em permeteu el joc- és una meravella. 

August Pullman és un nen de deu anys que pateix una terrible deformació a la cara. Des que va néixer no han parat de fer-li intervencions, tantes, que no ha tingut temps de viure una vida normal. Ara que tot està més tranquil els seus pares decideixen que és el moment que l’Auggie vagi a escola, sobretot perquè, com diu sa mare –que és qui li ha fet de mestra fins ara-, ella és dolentíssima amb les fraccions. Així comença tot, el bo i el dolent que viurà l’Auggie durant aquest curs.

Aquesta mena de nen elefant ens ho explica tal com raja. No ens estalvia res per cru que sigui. De seguida som a la seva pell i veiem el món des dels seus ulls. Però no patiu, l’autora hi ha afegit un element clau: l’humor, que permet l’Auggie riure’s d’ell mateix i, de retop, trencar aquella incomoditat que senten tots els que el coneixen per primer cop. I aquest és el segon encert del llibre: sabem de l’August a través d’ell però també a través dels seus companys d’escola, de la seva germana gran i dels seus pares, dels seus mestres. Tot un univers de personatges enfrontats al dilema de com tractar un nen així. I en això l’autora tampoc fa trampes. Perquè a la vida de nens com l’August hi deu haver gent de tota mena.

El llibre es llegeix d’una tirada. Té capítols molt curts que s’enllacen entre ells com ho fan les baules d’una cadena. Amb un llenguatge molt viu, molt directe, amb la dolçor justa, sense caure en sensibleries. Tampoc hi ha un excés de moralina. R.J. Palacio diu que el va escriure “pensant en els seus fills, no en els adults” perquè “empatitzessin amb d’altres nens amb problemes” i per això no li va importar “apuntar al cor”.

Us puc ben assegurar que els nens, a partir d’uns deu o onze anys, queden literalment

atrapats per la història de l’Auggie. I em demanen: “que no ens llegeixes Wonder, avui?” I el mateix els passa als adults. Potser perquè, en el fons, tots necessitem que ens expliquin una història que ens faci sentir millors, o desitjar ser-ho. Com diu un dels mestres de l’Auggie: “Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat”.

"Wonder", quina meravella!

Wonder ha estat la meva darrera lectura. Després de la -diguem-ne- "contundència" de "Les veus del Pamano" necessitava una lectura resfrescant. I a fe que ho ha estat. Ja em va captivar -perdoneu la nota personal- que el personatge es digués com jo, August. Però més enllà d'aquesta coincidència, Wonder, m'ha enganxat com pocs llibres. L'argument ja és un ham important: un nen que pateix una deformació facial severa des del naixement anirà finalment a una escola, ara que ja té 10 anys i no hi ha operacions importants a la vista. Com reaccionarà Auggie (el nen) davant d'aquest repte? Com ho faran els seus familiars? I els nens de l'escola, que no l'han vist mai?

El llibre respon amb escreix aquestes preguntes i en planteja de noves i més profundes:  què vol dir "ser normal"?  com acceptar i acceptar-se? quins fantasmes s'amaguen davant de molts dels rebuigs a aquells que són diferents a nosaltres? Sí, ja sé que no són interrogants nous. La gràcia és com l'autora els ha sabut plantejar sense sermons ni falses moralines. Els personatges parlen des de la sinceritat i amb tota la naturalitat amb que ho farien si fossin reals. I sempre amb un toc d'humor que ho salva tot i li treu massa "trascendència" a la cosa.

En fi, no pretenc ara fer-vos-en una ressenya com cal -l'estic preparant per al 3 de Vuit i ja la compartiré amb vosaltres quan la tingui enllestida. Aquest "post" és només per a animar-vos de manera sincera i rotunda a que us endinseu en les pàgines d'aquesta "meravella" que és Wonder. I no us equivoqueu, no és una novel·la juvenil, tot i que el punt de vista dels personatges ho pugui fer pensar. És una novel·la amb majúscules. Cosa que no vol dir que no puguin llegir-la els més petits. Jo ho he fet a la classe amb els "meus" (que tenen 10-11 anys) i els ha atrapat tant o més que a mi.