 |
| La portada, dissenyada a partir de la imatge de Carla Elias, alumna de l'Arsenal |
De vegades una cosa t’atreu abans que puguis tastar-la a fons. De
vegades un llibre t’agrada abans de llegir-lo. De vegades una persona t’encanta
abans de conèixer-la.
Ahir va complir-se aquest “de vegades”, un cop més, a la sala del
Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on es presentava el llibre de Raquel Ricart El temps de cada cosa. He dit un cop
més, sí, perquè l’inici d’aquest enamorament
–si es pot dir així- va tenir lloc el passat 6 de març a l’entrega del Premi El
lector de l’Odissea 2014, de què ja us vaig parlar en aquest blog.
Sóc el que tècnicament es podria dir
“lector consort”. Vaig pertànyer molts anys al Consell de Cent Lectors que
valora els manuscrits que hauran de ser mereixedors de rebre el premi, però ara
ja fa temps que visc el premi de la mà de la meva parella, que n’és lectora des
dels seus inicis –algun dia caldria investigar quins lectors i lectores
mantenen aquest honor-, i procuro no perdre’m aquest batec literari que ressona
a la llibreria L’Odissea des de fa ja setze edicions. I gràcies a aquesta
condició d’espectador privilegiat puc anar seguint les anades i vingudes de
lectors, obres, autors i, més recentment, editorials –de Proa a La Magrana- que
conformen aquest petit univers cultural.
Petit, o no tant, si hem de jutjar per la
procedència dels escriptors i escriptores que s’hi atansen. L’acte d’ahir va
permetre sentir la veu valenciana de Raquel Ricart a propòsit de la seva obra.
I, com ja em va succeir el passat 6 de març, em va captivar fondament. Però
anem a pams –com deien abans-, que l’acte va ser senzill però va estar
impregnat d’un perfum penetrant, poderós i suggerent.
 |
| Montse Masó, membre del Consell de Cent Lectors, presentant l'acte. |
En primer lloc cal rendir comptes de
l’excel·lent posada en escena de la comissió que té cura de tots els actes
vinculats al premi i que ahir –com no podia ser menys- va saber organitzar amb
cura. Menció especial mereix la mestra de cerimònies, la Montse Masó, de la
qual em declaro un cop més fervent admirador -quina veu, quin posat, quin
“savoir faire”, just a la mida del que un acte com el d’ahir demana. (Perdona
Montse si et faig pujar els colors però em surt així, sense manies. Tens el do
de posar-te en el paper, tant si fas de presentadora o de carnissera –tu ja
m’entens, i molts lectors segurament també.) Vas saber donar el to, aquest
intangible que fa que un acte prengui un caràcter o un altre, que esdevingui un
mer protocol o –com vas aconseguir tu- embolcalli el públic amb la calidesa i
rigor que es mereix. Gràcies en nom dels lectors i consorts.
 |
| Jordi Rourera, adreçant-se al públic assistent. |
El segon agraïment va adreçat al Jordi
Rourera, editor de RBA-La Magrana, que, amb l’acte d’ahir, culmina l’acte de
possessió que aquesta editorial ha fet del premi, després de prendre el relleu
a Proa. Si hem de jutjar per uns quants detalls, com deien en aquella
pel·lícula, això pot ser l’inici d’una
gran amistat. Detalls com el fet que hagin apostat pel premi en un moment
que aquest patia una crisi de patrocinador, que hagin fet una edició especial
esplèndida només per als lectors i, encara, que aquesta comparteixi amb la
general la portada encarregada a un alumne de l’Escola Municipal d’Art Arsenal,
en aquest cas, la Carla Elias. Però sobretot per les teves paraules, Jordi, amb
les que vas oferir als que ahir érem presents un tast d’aquesta obra que jo no
he llegit però –com deia a l’inici- ja sé que m’encantarà. Perquè vas saber
triar un parell de fragments on, gràcies a la teva rapsòdia, vam poder ensumar
aquest perfum delicat i alhora poderós que té l’estil d’El temps de cada cosa. Estil i estructura –deies, citant a Nabokov-
que estan a la base de qualsevol obra literària. I com a estructura ens
parlares de dues imatges igualment suggerents, un trenca-closques i una fuga
musical. Amb tots aquests preliminars estic segur que m’endinsaré en la lectura
d’El temps... com si portés una
brúixola a la mà.
 |
| L'autora de "El temps de cada cosa", Raquel Ricart. |
Deixo
per al final -Last but not least- la
raó principal de tot aquest devessall d’emocions i plaers artístics, la Raquel
Ricart. Si Jordi Rourera ens havia situat a les portes d’un paradís literari,
la Raquel ens hi va fer entrar, ens hi va acompanyar i ens va explicar una mica
com s’havia gestat. Vam conèixer alguns dels noms que li van provocar aquesta
novel·la, i vam saber com, mentre amb paciència obria “llibretes” per a
cadascun d’ells, s’anava teixint la teranyina que els acabaria relligant. Em
quedo amb una imatge molt evocadora, la de les llums de les finestres al
capvespre, encenent-se aquí i allà aleatòriament, amb ritme sincopat,
acompanyant l’encesa dels fanals del carrer mentre ella, una observadora
omniscient, maldava per penetrar en cadascun d’aquells retalls de vida i en
feia una novel·la a manera de fuga musical.
Mentre la dolçor de la veu de la Raquel s'escampava auditori enllà vaig pensar que sí, que devia ser fascinant poder escriure així, a la manera d'un petit creador de mons, d'ambients, de vides. I que, com diu, el títol del llibre, a la vida hi ha un temps per a cada cosa. I ahir va ser el temps de deixar-se seduir per una delicadesa, per un estil, per unes emocions que, ben aviat seran també una mica meves. Rourera ens animava a escampar aquest regal de premi que tenim, i això és justament el que faig avui. Espero aviat poder compartir també un tast de la meva lectura d'aquesta fuga musical, d'aquesta teranyina de vivències, d'aquest perfum que ho omple tot… Gràcies Raquel!
 |
| He tret la pols al meu vell cançoner folk... |
No puc acabar sense citar la versió que Pete Seeger -ja ho sabeu, un dels meus "mestres"- va fer del llibre de l'Eclesiastès (Cohèlet), dels versicles que donen títol a aquest llibre (adaptada al català per Albert Batiste):
Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.
Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.
Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.
Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.
Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.
(Aquí ja amb 93 anys fent cantar la gent -com sempre- i afegint 5 noves estrofes…)
O, si ho preferiu:
- Amb Judy Collins:
- En la versió pop que van popularitzar "The Byrds"
- O de la mà del meu estimat Bruce (amb Roger McGuinn, el cantant de The Byrds):
Ja ho veieu les voltes que dóna el món: de Raquel Ricart a Pete Seeger!!
