Un article d'Antoni Batista i un report endarrerit sobre Pete Seeger

 

Avui ha sortit aquest excel·lent article d'Antoni Batista -sempre amè, sempre documentat, sempre ple d'experiències vitals- sobre Pete Seeger. He pensat que l'havia de reproduir aquí -que em perdoni el diari Ara- perquè arribi a com més gent millor, especialment als seegerians que em llegiu. Gràcies, Sr Batista!

I mentre em posava en contacte amb ell via twitter per agrair-li i, de pas, donar-li a conèixer algunes de les iniciatives que els "Amics de Pete Seeger" hem anat duent a terme aquests darrers anys, he recordat que no havia fet encara la ressenya pertinent d'un acte senzill però molt simbòlic: la inauguració d'una placa en recordatori del concert que Seeger va fer a Terrassa l'any 1971, el primer a l'estat espanyol. Així que aprofito que l'Ebre passa per Amposta...

El passat 21 de maig, després d'un munt d'entrebancs -una pandèmia i alguns endarreriments burocràtics- va poder celebrar-se el "concert" a peu de carrer per a celebrar la col·locació d'aquesta placa a la paret de l'Sferic, el pavelló on, per primer cop, actuava Pete Seeger a Catalunya -i a l'estat espanyol- el 1971. Més avall us deixo uns quants enllaços* a diferents articles que expliquen com va ser i què va significar aquell ja mític concert però ara deixeu-me que em centri en l'acte en qüestió. També afegeixo una nota aclaridora de Ramon Nadal -un dels més experts coneixedors de Pete Seeger i que també va ser al concert- pel que fa al repertori. Un detall que el mateix Joan Grané -el presentador de l'acte- va explicar en el seu parlament.

Gràcies a l'empenta i la tossuderia del "Grup de Petits Seegerians" -que és com ells mateixos s'anomenen- va ser possible fer un acte senzill en la forma però carregat d'una profunda significació. A peu de carrer - al mig, de fet, després de tallar "a la brava" el trànsit col·locant-hi un cotxe atravessat (val a dir que aquí l'ajuntament no va estar a l'alçada tot i enviar-hi en representació la regidora de cultura, la Rosa Boladeras, molt empàtica amb l'acte, això també s'ha de reconèixer). A peu de carrer, deia doncs, s'hi van posar un parell de micros i una cadira, just davant de la paret on destacava la flamant placa commemorativa del concert, en record 

"d'aquest fet històric i un homenatge a la seva persona, al seu treball, i també a la TOSHI, la seva companya imprescindible. També vol ser un reconeixement a tothom qui aleshores va fer-ho possible."

Presenta l'acte en Joan Grané, l'alma mater del Petit Grup de Seegerians, que va ser en aquell concert del 71 i que ha batallat com ningú (amb l'ajut inestimable d'altres companys com en Jordi Setó i l'Albert Llargués) perquè avui puguem recordar Seeger a Terrassa. Entre els assistents hi ha també un seegerià de reconeguda vàlua artística: l'escultor Joaquim Camps i Giralt. Amb un banjo de construcció pròpia ens acompanyarà també en algunes peces.

La primera intervenció musical, a capella, va a càrrec de la Montserrat Toran i la Montserrat Garriga, del grup d'amics seegerians de Terrassa. Van interpretar Home on the Range  i  The  water is wide.

Entre el reduït nombre de músics que han pogut finalment ser-hi presents pren la veu a continuació tota una figura de la nostra cançó: en Miquel Pujadó. Interpreta, a més d'una versió seva de la cançó Joe Hill,  una peça del seu darrer disc, tota una reivindicació dels Països Catalans: Sóc de la mata de jonc:

Sóc un valencià del nord
(em volen fer anar de tort),
un rossellonès del sud
(alguns em voldrien mut),
balear continental
(em neguen el pa i la sal)
i des de Fraga a l’Alguer
trepitjo el mateix carrer
A les terres del «bon dia»
som branques del mateix tronc.
Ai, Muntaner, què us diria?,
soc de la mata de jonc!

S'alternen les intervencions musicals amb les de seegerians nostrats com en Jordi Llopart, fill del bar on es feu aquell ja també mític concert clandestí. En aquest enllaç podreu veure una filmació de Pere Botella -llavors estudiant de l'ETSEIB) en Super8. En Llopart era llavors estudiant d'econòmiques i va cedir el bar de la seva família ja que, finalment, el concert a l'Escola d'Enginers havia estat prohibit per les autoritats franquistes de l'època. Llopart, que dominava l'anglès perquè havia fet estudis als Estats Units, va convertir-se també en el traductor-presentador d'aquest acte, com ho havia estat també del concert de Terrassa. Sempre és un plaer sentir-lo.

Després de Miquel Pujadó tinc l'honor d'intervenir en representació d' "Els Seegers" (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri). Fent meva la idea de Seeger -un concert on la gent no canta les cançons és un fracàs- intento animar el públic perquè s'afegeixi a la meva versió del John Henry. Abans he cantat Pas a pas (Step by step) com a homenatge als sindicats que van intervenir activament en aquell concert del 71 i que van recollir diners per als comitès de solidaritat amb els presos polítics de llavors. No estem tan lluny, com podeu veure...

Darrere meu havia d'actuar el duet Limberjacks (Marta Sala i Xavi Castanys), però al final el Xavi no ha pogut venir i la Marta -una excel·lent guitarrista i molt bona cantant- em demana si la puc acompanyar. Tot molt improvisat com sol passar en aquests casos. M'hi afegeixo només a la veu al seegerià Turn, turn, turn i després, amb el banjo també, a un clàssic del country: You are my sunshine. I no plou i fins i tot ens aplaudeixen. Ens prometrem que la propera vegada ens ho prepararem una miqueta. Ha estat tot un plaer tocar junts.

Els següents son en Ton Dalmau i en Bernat Manzano capitanejant el grup vilanoví de La Turuta. Interpreten Estem caminant (I'm on my way) i Que bonic és el mar (Deep Blue Sea) sempre buscant també la complicitat del públic assistent.

Després dels parlaments del rector de la parròquia de la Sagrada Família -propietària del pavelló l'Sfèric-, que -aquesta sí- ha col·laborat activament en l'organització de l'acte, i de la Rosa Boladeras, regidora de cultura, l'acte es clou amb una cantada conjunta d' Aquesta terra és la nostra terra (This land is your land) on se'ns afegeix el músic, mestre i activista cultural terrassenc Miqui Giménez  (al centre de la foto amb la guitarra).

Deia Pete Seeger que la clau del futur era trobar històries optimistes i donar-les a conèixer. De vegades cal buscar-les en el passat. La memòria històrica pot ser també un trampolí per a impulsar l'acció del present. Estic segur que recordar -i donar a conèixer- la història d'aquell primer concert de Pete Seeger és una d'aquestes "històries optimistes". I el que vam viure en aquell tros de carrer aquell diumenge n'és una altra.

La festa encara va continuar per a uns quants que vam anar fins al Parc Sant Jordi on, després de menjar i beure una miqueta, vam rematar-ho amb una cantada col·lectiva. Al final, la foto de grup, per recordar i recordar-nos que ho hem de repetir. Potser cada maig a Terrassa? Així sia.

Ja tenim dues convocatòries seegerianes anuals: la cita a Benifallet i la de Terrassa.

Qui més s'anima? Potser Reus? Potser Manresa? ...?

I, ja que hem començat amb el record de les cançons de la guerra civil espanyola cantades per la Brigada Abraham Lincoln quina millor manera d'acabar aquest article -una mica improvisat- que escoltant la versió de Jarama Valley a càrrec d'Arlo Guthrie amb comentaris del mateix Pete. No us perdeu quan comenta, sorprès, com, precisament l'any 1971 quan va tornar a Espanya va veure que el públic cantava aquelles cançons igual que ell...

* * * * *

*Aquí teniu uns quants enllaços per si voleu saber més coses del concert de Seeger aquell 7 de febrer de 1971 a Terrassa:

https://malarrassa.cat/cultura/pete-seeger-50-anys-del-primer-i-historic-concert-a-terrassa-i-lestat-espanyol-dossier/

https://terrassadigital.cat/lhistoric-concert-de-pete-seeger-a-terrassa-compleix-50-anys/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2021/02/01/fa-50-anys-que-va-actuar-pete-seeger-a-terrassa/

https://www.joseppuy.net/post/fa-50-anys-pete-seeger-va-actuar-a-terrassa

Nota de Ramon Nadal:  Tot i que la majoria de ressenyes del concert informen que Seeger va començar amb Guantanamera i va acabar amb We shall overcome, això no és cert. Nadal, que a part de ser al concert el va enregistrar en una petita gravadora que portava, ens precisa que la primera cançó que va interpretar Seeger va ser Harry Simms, una cançó que relata la mort d'aquest líder sindicalista americà assassinat per impedir que organitzés la lluita dels miners del comtat de Harland, Kentucky. Tenia molt sentit començar amb aquesta peça precisament donat el context del concert de Terrassa, organitzat de manera clandestina pels sindicats per ajudar al Comitè de Solidaritat amb els obrers presos pel franquisme. I va acabar, diu Nadal, amb Bye, bye Terrassa la versió adhoc d'aquell dia de Bye bye Roseyanne. Gràcies, Ramon pels teus aclariments.

En defensa (calia?) del Nobel per a Bob Dylan

De les moltes reaccions que he llegit sobre l'entrega del Nobel de literatura a Bob Dylan em quedo amb aquesta de Xavier Antich del diari ARA d'avui. Diu tot el que podria pensar o dir jo -i més, és clar- però tan ben dit que el millor és penjar-ho aquí.

No tinc cap intenció d'encetar una anada i vinguda d'arguments a favor i en contra (que segur que n'hi ha, només faltaria). Tanmateix llegiré els vostres comentaris amb atenció i respecte.

Pensant amb calma però sense embuts

Ja fa dies que, arran dels fets succeïts a l'Institut Joan Fuster, els mitjans han recollit el guant amb la intenció d'analitzar el fenomen, cercar-ne les causes i establir les possibles vies de solució. Davant de situacions tan tremendament colpidores com aquesta és massa fàcil omplir de titulars demagògics diaris, ràdios i televisions, com si tot es pugués despatxar a cop de frase enginyosa i/o més o menys tòpica. No les reproduiré aquí senzillament perquè el que demano, el que crec que ens hauríem d'exigir tots, és una mica de calma a l'hora de jutjar qualsevol fet. 

Com molt bé analitza Gregorio Luri al diari ARA al seu article "La notícia com a esquer" ens hem deixat endur per la impaciència dels mitjans que l'han convertida en virtut. Us proposo, senzillament la lectura de dos articles apareguts també avui en aquest diari i que crec que contribueixen a fer una reflexió més profunda i tranquil·la de tot plegat. Tot i que comprenc els dos textos i estic d'acord amb ells, he de confessar que em sento més proper de la crida que fa en Xavier Gual al seu. El llegeixo sempre al suplement Criatures dels dissabtes i crec que aporta sempre un punt de vista molt serè però alhora sense embuts, dient les coses pel seu nom i retratant una realitat que potser no ens agrada, que segurament -per sort- no és la de tot el sistema educatiu, però que al cap i a la fi és la que és. I si volem entomar el tema amb alguna possibilitat de solució cal una actitud valenta a l'hora de diagnosticar-ne els símptomes i les possibles causes.

I compte! perquè aquesta situació que descriu Gual als instituts ja fa alguns anys que -en un to menor, lògicament- és cada cop més present també a les aules de primària. I si no, parleu amb els i les mestres. També d'educació infantil. És una situació que ve de molt lluny i té arrels molt fondes, en la família i, al capdavall, en la societat que entre tots hem estat "educant" durant una pila d'anys. No vull ser catastrofista. Personalment encara crec que des de l'escola podem fer molt per a millorar la nostra societat, però massa cops tenim la sensació que estem gairebé sols en aquesta tasca. O que no ens deixen fer-la amb calma. I les presses, ja se sap, no són bones companyes.

Hores més tard de penjar aquest post ja m'han arribat comentaris que crec que val la pena d'afegir. El primer, del meu amic i també professor i escriptor Jordi de Manuel, recomanant-me la lectura d'un article del blog de Jaume Funes  responent en certa manera a aquesta polèmica. Realment molt interessant. Aquí el teniu: 

https://jaumefunes.wordpress.com/2015/04/26/viure-i-fer-escola-en-clau-de-problema/ 

I la meva amiga Carme Garrido, que també m'enllaça a dues entrades de la revista El Núvol. Valen la pena:

http://www.nuvol.com/opinio/serradures-damunt-del-bassal/

http://www.nuvol.com/opinio/que-un-dia-vas-voler-ser-mestre/

En fi, si del que es tractava és de "pensar amb calma", aquests són uns bons exemples.

Wolfe revisited

Diari ARA,  Arallegim, pàg 48, 14/2/15

La meva descoberta de la lectura dels dissabtes -al meu racó de sempre- és aquest esplèndid article de Damià Alou sobre El nen perdut, una obra de Thomas Wolfe que em va impressionar fortament. Com sempre, és bo deixar-se il·lustrar pels savis. Així he pogut conèixer moltes més coses sobre Wolfe i aquesta petita joia literària, a cavall del relat breu, la novel·la psicològica i l'autobiografia. I molt més. Una lectura que, un cop més, us animo de tot cor que no deixeu de llegir.

L'article acaba -com no- lloant la traducció de Marcel Riera, poeta, traductor -entre d'altres del meu estimat Larkin, casualment com el mateix Alou- i impulsor d'aquesta col·lecció anomenada "El Cercle de Viena" que, com ell mateix (Riera) em va dir, neix amb la intenció no de guanyar-s'hi la vida sinó de gaudir editant allò que consideren joies una mica arraconades per la història.

Fer de mestre (Gregorio Luri)

Aquí teniu l'article sencer de què us parlava dissabte.

(Tret del suplement Criatures del diari ARA, 17/1/15)

Ciència i Religió: Nadal i Einstein

Continuo amb les reflexions sobre la religió i altres àmbits: avui la ciència, en boca d'Albert Einstein. A l'ARA llegeixo un article de l'Ignasi Aragay: "Les festes de Nadal, segons Einstein". Llegiu-lo!

Ignasi Aragay

Jo, com a regalet, us deixo unes quantes cites seves:

"El més bell que podem experimentar és el misteri. Aquesta és la font  de tot art i tota ciència verdaderes."

"La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega."

" La religiositat genuïna no passa per la por a la vida, i la por a la mort, i la fe cega, sinó per la recerca del coneixement racional."

Li estranya que: "malgrat l'existència de tanta harmonia al cosmos, segueixi havent-hi persones que diguin que no hi ha cap Déu": "però el que realment em molesta és que em citin per donar suport al seu punt de vista."

Entotsolar-se

Potser és que em faig gran. Rectifico: sense el potser!! Em faig gran, però no sé si és aquesta la raó que avui ha fet que m'hagi quedat embadocat mirant les obres que fan al carrer des d'on cada dissabte escric aquestes ratlles. És la broma fàcil, no? Els vellets aturats davant unes obres, contemplant-ne totes les maniobres i discutint-ne alhora la seva execució… Val a dir que també hi he vist alguns nens palplantats davant una d'aquestes màquines tan curioses, com curiosa és la fascinació que senten molts menuts -i no tant- per tractors, camions, excavadores…
Sigui com sigui jo també he sucumbit (és català encara que no ho sembli) a aquestes maniobres.
Després, en la meva lectura del diari ARA dels dissabtes, he trobat un interessant article de Gregorio Luri que m'hi ha fet pensar un altre cop.
L'article en qüestió es centra en la tesi d'un estudi aparegut a la revista Science a càrrec de Timothy D. Wilson (The challenges of the disengaged mind). Aquest estudi conclou "que se'ns fa mol costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments".
Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar havien d'avaluar el seu grau d'avorriment. La conclusió, després de repetir l'experiment amb diverses tipologies de persones i circumstàncies, és que "la majoria de nosaltres no gaudim pensant. No importa ni l'ambient, ni l'edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia".
L'article continua amb molts més detalls que us recomano llegir aquí.
He tornat a la meva impressió inicial, captivat pels moviments de les obres. I he pensat quin nom posar-li. M'ha sortit de seguida -suposo a causa de la meva/nostra història d'educació lingüística- la paraula castellana: "ensimismarse". Però no he trigat gaire a trobar-ne una de nostra que trobo genial: "entotsolar-se". Descriu perfectament aquest estat en que, aparentment, et quedes sol amb tu. De seguida he pensat, però, -avui la ment, com veieu, m'anava a cent per hora-, que no s'adeia exactament amb la situació descrita a l'article de Luri perquè allà no hi havia "obres" on entretenir-se, més aviat al contrari, el problema és que no hi eren. I d'aquí el pànic dels conillets d'índies a quedar-se sols, de veritat, amb ells mateixos, o sigui amb res més que el seu propi pensament. Crec que és un dels símptomes -segurament preocupants- d'aquesta societat nostra on cada individu busca sempre alguna altra cosa exterior per distreure's d'ell mateix. Per això l'article es titulava "El flagell de la vida", que és la manera com una tribu africana anomena al pensament.
I potser tenen raó. Si heu llegit això ja deveu estar ben atabalats. Tants pensaments junts no poden ser bons. La meva mare deia -en un altre context, és clar- el pensar fa ser burro. No sé si fa ser burro. Però segur que, com tot a la vida, si no es fa amb mesura acaba sent si més no molest. Reflexionem-hi (o no).

El Jaume Cela es jubila!!

Mentre rumiava el meu post d'avui he topat amb la notícia: el Jaume Cela es jubila! "Mira-te'l, un altre cop en Jaume", com diu el seu company Juli Palou al seu escrit "Per a l'estimat Jaume Cela" del Criatures d'avui.
Doncs ja està, no hi ha res millor de què parlar. Quan un mestre es jubila -sigui conegut i mediàtic com el Jaume o més familiar com tants i tants d'altres-, quan un mestre o una mestra es jubila -repeteixo- sempre tinc la mateixa sensació: agraïment. El que imagino deuen sentir la llarga corrua d'alumnes que han passat per les seves mans -i el seu cor-, l'agraïment dels pares d'aquests nens, la complicitat que els seus companys de feina deuen sentir cap a un que, com ells, ha intentat navegar per aquest difícil món de l'escola. Difícil i, tanmateix, emocionant, ple de sorpreses agradables, de lluites colze amb colze amb els que creiem que l'escola és més que un edifici on deixar els fills d'altres mentre aquests treballen.
En fi, Jaume, moltes gràcies doncs pels bons moments que deus haver fet passar als que han estat amb tu. Jo, des de la distància t'he llegit, m'he emocionat amb tu i les teves reflexions:

"Puc afirmar que el sentit de la meva vida me l'han donat els centenars de criatures que he mirat d'ajudar a interessar-se pel coneixement i a ser bones persones."

Sempre recordaré els bons moments, molt especials, que vam viure amb la colla dels Petits Astronautes mentre llegíem "Uns dies amb Sir William", el llençol-fantasma-aristòcrata que va entrar als nostres cors i que tantes rialles ens va provocar… També tants articles teus -i del Juli-, que espero que no deixis d'escriure, encara que t'hagis "jubilat". En això estic molt d'acord amb el Juli:

"Perquè no sabem exactament si fer de mestre té a veure o no amb la vocació, però sí que tenim clar que els bons mestres esdevenen per sempre delicats baluards contra l'estupidesa humana."

Doncs això, felicitem-nos (jubilació ve del llatí iubilo -joia, felicitat-) per haver pogut gaudir del mestratge del Jaume. I felicitem-lo tot demanant-li que no ens deixi orfes del seu saber.

Gràcies, Jaume!!

Els Messis de la lectura

Esplèndid article de l'Albert Pla Nualart! Des de la nostra escola ja fa anys que hem apostat per la lectura en veu alta i els beneficis que descobrim cada dia compensen amb escreix l'esforç que hi dediquem tant els alumnes com els mestres. Els meus, per exemple, de cicle superior, es preparen amb ganes cada cop que els toca llegir davant dels companys i esperen amb satisfacció poder-ho fer. Després la classe els regala un aplaudiment i valorem, entre tots, els encerts i els errors del lector/a perquè a la propera sàpiga què pot millorar.

L'Andrea -la nostra Messi en lectura d'aquest any- en acció

Ja fa tres anys, a més, que participem en el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta que convoca Enciclopèdia Catalana -i des de fa un parell d'anys conjuntament amb el Departament d'Ensenyament. És un goig veure com s'emocionen per a poder ser seleccionats per al certamen (només un alumne per cicle), i encara ho és més comprovar com es sorprenen de l'alt nivell que s'hi mostra. L'alumne seleccionat sempre va acompanyat d'uns finalistes que tenen com a premi accedir a l'acte. Un acte que és tot un cant a la lectura en veu alta, sense més embolcalls. Dissenyat amb sobrietat però amb molta serietat, fent notar que allà s'hi fa alguna cosa gran:  llegir bé. Escoltar els Messis de la lectura. 

La revolta de la classe mitjana

En un article excel·lent al diari ARA, Salvador Cardús analitza una de les derivades del conflicte de Can Vies, el que ell anomena "la mala relació que els catalans tenim amb l'autoritat, sigui la dels pares i mestres, sigui la de la policia, sigui la dels representants de les institucions polítiques en general", i continua així:

TANMATEIX, LA RESOLUCIÓ condescendent de l’Ajuntament de Barcelona davant l’amenaça violenta d’un grup d’individus que, després, són incapaços d’assumir-ne la responsabilitat, ha obert encara un nou front d’indignació social. Parlo de la irritació d’unes classes mitjanes dramàticament empobrides però que conserven un fort sentit de la decència, l’honestedat i la responsabilitat. De persones que amb unes enormes dificultats paguen els seus impostos, la hipoteca o el lloguer, els rebuts de la llum i l’aigua, i que encara escombren la vorera de casa davant la desídia de l’administració. En definitiva, parlo de tots aquells que tenim la convicció que estem mantenint tota una casta de pocavergonyes, des d’alts funcionaris i servidors públics corruptes fins a membres de consells d’administració de grans empreses que obtenen prebendes insultants a costa de la nostra precarietat, i a més paguem els capricis dels “revolucionaris” que exigeixen la contribució incondicional de les institucions públiques a la seva causa. Som gent que, a més, responem a la nostra consciència amb una sobrecàrrega de generositat amb els que veiem més desvalguts, molt a tocar nostre, pagant quotes a Càritas o la Creu Roja i contribuint a recaptes d’aliments, maratons televisives o festes solidàries.

LES CLASSES MITJANES del país han estat aguantat amb enteresa estoica i molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions que s’aplicaven a uns serveis públics als quals han seguit contribuint trinco-trinco. Tanmateix, l’escàndol dels abusos per dalt i per sota ja és insuportable. I si no s’actua amb exemplaritat, si a més d’escanyades se senten desemparades, a causa de la seva decència no cremaran contenidors, però acabaran votant en contra dels qui les han abandonat.

L'article ha estat àmpliament aplaudit a la xarxa perquè crec que recull un sentiment de bona part de la societat d'aquest país, la que, per posar un exemple molt recent, fa escassos dos dies va gastar el seu temps i diners anant a fer castells per les ciutats d'Europa… Salvador, l'has clavat!!

Sobre els Mestres, en majúscula

Per si ahir se us va escapar aquest article de l'ARA… Bona setmana!

Sobre puntualitats i emocions

Divertit article de l'Empar a l'ARA sobre l'etern problema de la puntualitat i com ho afronten dos personatges: en Gay de Liébana i el Matthew Tree. Curiosament opten per la mateixa solució: avançar-se el rellotge.

Però, com comprovareu si llegiu l'article, això pot tenir les seves conseqüències…

Al costat, l'article de l'Om declarant - contra la majoria de públic i crítica- que no se sent bé quan escolta la Sílvia Pérez. Textualment:  "Les expressions emocional a sobre d'un escenari em desborden i em costa connectar-hi. De tan contingut com sóc,  vegades em penso que sóc anglès i que, efectivament, la plana de Vic queda lluny d'aquest Mediterrani més obert i expansiu. Si emocionar-se és deixar-se anar, prefereixo que no em guiïn per aquest camí."

Benvolgut Albert, ningú et demana que el segueixis per cap camí, i menys la Sílvia. I l'emoció té molts viaranys i pot viure's també d'una manera més íntima i introvertida, encara que la proposta exterior sigui, com tu dius, "expansiva". En definitiva, tens tot el dret a sentir el que sents -només faltaria- però crec que el problema -si es pot dir així- està en com ho vius tu, i no pas en la manera com la Silvia té d'afrontar el seu art.

Vinyoli a través de Joan Margarit

Els meu post d'avui és un doble enllaç sobre Vinyoli. El Vinyoli vist per Joan Margarit, un dels meus poetes de capçalera, que trobareu al Núvol, i el Vinyoli més extens que apareix a l'"Ara llegim" del diari ARA d'avui, del qual no he sabut trobar -o no l'han penjat encara- l'enllaç. Els dos valen molt la pena. De moment podeu gaudir d'aquesta minientrevista a Joan Margarit. Bona lectura!

Facilitant el català correcte

Fa pocs dies, arran de la polèmica encetada amb l'article de Narcís Garolera, ja vaig comentar com m'agrada l'enfoc pràctic i eficient que, per a solucionar temes lingüístics, proposa l'Albert Pla Nualart. Avui a l'ARA n'hi ha una mostra ben clara que us adjunto tot seguit. A partir de la confusió en l'ús de "els demés" per "els altres", Pla Nualart fa un article deliciós i a sobre aclaridor i útil!!

Crispació? What Crispació?

Com sempre, l'Antoni Bassas l'ha encertada de ple a l'hora de respondre als que ara no paren de queixar-se del famós clima de crispació. Al final l'acabaran creant ells amb el seu cinisme. Hem de ser freds i no deixar-nos endur pels sentiments. Hi hem de respondre clar i català, però sense cap mena de violència, ni verbal ni -encara menys- física. Ens hi juguem una bona part de la credibilitat que hem sabut mostrar de cara enfora. Pit i collons sí, però no ens deixem el seny pel camí. Ho lamentaríem profundament.

Antisexisme políticament correcte

Tal com us vaig prometre ahir, el fi olfacte de la Moliner que detecta els escarafalls políticament correctes.

Trio d'asos

Les recomanacions d'avui són tres:  José Antonio Marina, Gregorio Luri -un clàssic- i l'Empar Moliner.

Comencem per la darrera.

Se'm fa estrany no haver-ne parlat abans. Des que la malaurada Tatiana Sisquella li va cedir el lloc a la contraportada de l'ARA he gaudit de la prosa directa -però envoltada d'aquella fina ironia- que gasta la Moliner. He de reconèixer que, amb els anys, he canviat l'opinió que en tenia. Al principi no la desencasellava del sector Monzó, Pàmies… Em feia tota la sensació que els imitava la "pose" (posat, per als primmirats), una mica destruir per destruir, amb "aquella conyeta" que diria el nostre president. Però ha guanyat un munt d'enters, no borsaris sinó d'autoritat moral i literària. En fi, el seu article d'avui a l'ARA el trobo senzillament genial, d'aquests que despullen les misèries de tanta correcció política. Es veu que molts s'han escandalitzat perquè l'empresa que contractava les hostesses per al Saló del Còmic demanava que les participants al càsting laboral havien de tenir com a mínim una talla de mamelles del 95. I esclar, que si això és sexisme i bla, bla, bla… L'Empar toca el fons de la qüestió quan ens recorda a tots que el veritablement sexista és que hi hagi feines com la d'hostessa -o hostès- que consisteixen, bàsicament en alegrar la vista dels clients. Llegiu-lo perquè no té desperdici. I si demà encara no ho heu fet, potser el pengi en aquest blog. (Ja veurem, que estic de vacances).

La segona el gran José Antonio Marina -de qui sí ja he parlat altres cops. Procuro no perdre-me'l al suplement dominical de La Vanguardia, però avui me l'he trobat al meu ARA, al suplement Criatures. Es veu que acaba de treure un llibre sobre les pors dels nens i com fer l'aprenentatge de la valentia. Diu que una edat crucial per a tot això són els 10 i 11 anys. Ostres! si és l'edat dels meus -alumnes, vull dir-i parla, sobretot, de tres problemes que, si no es solventen, seran la causa de pors futures. La primera és que un nen/a ha de sortir de primària amb una bona comprensió lectora o, si no, ja no l'adquiriran (el subratllat és meu). La timidesa és la segona. Si un nen no la pot controlar, en entrar a la preadolescència, quan el grup d'amics comença a ser molt decisiu, pot veure's totalment sotmès pels altres. I la tercera, l'agressivitat, perquè, a secundària, aquests nens comencen a ser molt complicats de tractar. M'ha agradat que posi l'èmfasi en les famílies -ja toca, de tant en tant- ja que, segons diu Marina  aquests anys acostumen a ser tan deliciosos que els pares fàcilment obliden que cal continuar educant. I afirma també que les pors dels fills mai no són ridícules. Això és important. Són les seves pors i hem de comprendre que els fan patir. Una manera d'afrontar aquestes pors és animar el nen a buscar una manera de solucionar-les. Que hi pensi. Resulta fantàstic veure com sovint el mateix nen troba una bona solució.

I, per acabar, Gregorio Luri, que comenta les darrers resultats de PISA -Trepitja per alguna consellera balear- sobre la resolució de problemes. Resumint moltíssim, dues idees:

• "¿Per què si diem que volem que els nostres fills siguin creatius, autònoms i crítics, sembla que creixin acomodaticis, dependents i fràgils?" (de la revista The Atlantic).
• Potser, en comptes de plantejar-nos tantes reformes metodològiques, "si de veritat volem millorar, hauríem d'aprendre alguna cosa dels primers de la llista. Però això ni ens ho proposem, perquè els de dalt de tot es caracteritzen, precisament, per aprendre molt treballant molt."

Doncs això, a treballar! Bé, jo penso descansar uns dies per a tornar a prendre-m'ho amb totes les ganes!! Bona Setmana Santa!

Interpretant els silencis

Sobre etiquetes pedagògiques

De la meva lectura dels dissabtes (acompanyada d'uns bunyolets i un talladet on ja sabeu) destaco avui dos articles que mereixen una lectura i una reflexió atentes.

En primer lloc, un reportatge aparegut al Suplement Criatures del diari ARA encapçalat amb un títol ja prou aclaridor:  "Es diagnostica massa TDAH?" Pels que no estigueu familiaritzats amb les sigles, tradueixo:  Trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat".  Els psicòlegs, psicopedagogs i mestres ja fa anys que remenem aquestes sigles, segurament amb més alegria del que caldria. Els mateixos especialistes no es posen d'acord però, en tot cas, si que cal una reflexió més mesurada i serena sobre els problemes que presenten els nostres alumnes abans d'etiquetar-los amb una patologia que, si es diagnostica malament, pot dur a allò que diu el refrany:  "és pitjor el remei que la malatia". De la lectura de l'article -que no us estalvio- cito només dos fragments prou significatius:

• El setembre del 2013 el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya va emetre un comunicat en què apuntava clarament al sobrediagnòstic i alertava que "en molts casos s'estarien medicant nanos amb un conjunt de símptomes -impulsivitat, inquietud motriu, dificultats per a concentrar-se en una activitat- presents en molts quadres psicopatològics, que responen a causes molt diverses i que precisen, per tant, enfocaments diferenciats, cosa que el sobrediagnòstic de TDAH tendeix a diluir i confondre".

• Heike Freire, psicòloga i filòsofa, assessora del govern francès i autora del llibre "¿Hiperactividad y déficit de atención? Otra forma de prevenir y abordar el problema",  parteix de la tesi que molts d'aquests trastorns o malestars de les criatures són el reflex de les seves dificultats per a adaptar-se a les insanes condicions de vida que els imposa la societat actual. Excés d'exposició a pantalles, manca d'hores i d'espai per al joc lliure, poc contacte amb la naturalesa, soroll de trànsit constant, excés d'hores asseguts en una classe magistral i famílies desestructurades són alguns dels "ambients malaltissos" que no poden satisfer les seves necessitats de joc, tacte i afectivitat, segons la psicòloga.

Evidentment també hi ha veus que defensen tesis contràries. En tot debat cal escoltar totes les parts, però això ho haureu de llegir vosaltres mateixos al diari.

L'altre article que us volia recomanar és -una vegada més- del Gregorio Luri. Es titula L'alumne remugant,  i fa una reflexió molt interessant sobre com posem sovint al mateix sac -m'incloc en l'autocrítica- els alumnes que es mostren poc participatius a classe. Luri descriu dos orígens clarament diferenciats i oposats d'aquesta simptomatologia -ja veieu que el post avui va d'aparences psicopedagògiques-: 

"Entre l'alumne que està condemnat a estar en silenci per falta de coratge per aixecar la mà i el que disposa d'una gran dosi de coratge per preservar el seu espai propi no hi ha res en comú".

Com bé apunta Luri, la pedagogia moderna se sent interpelada per l'alumne introvertit. Troba alguna cosa d'indomable en el seu silenci, perquè posa en qüestió l'activisme, la participació, el dinamisme… que considera característiques de la bona pedagogia. 

Touché. Ho reconec, més d'una vegada m'he lamentat de l'escassa participació d'un alumne a classe, valorant-t'ho negativament sense plantejar-me si el silenci del nen/nena responia a d'altres causes que no fossin la incapacitat per a expressar-se en públic o una actitud volguda de resistència a l'autoritat del mestre.  Llegiu-vos l'article sencer si podeu. Si no ja us el penjaré al blog si els del diari Ara no em posen una denúncia per abús dels drets d'autor…

Bona lectura i bona setmana!!

Si tens pressa, agafa el camí més llarg

Aquest dissabte és diferent. No perquè no us escrigui des del meu raconet al cafè de Gràcia, que no ho faig, sinó perquè ja no podré llegir la columna de la Tatiana a la contraportada de l'ARA. Sí, ja sé que feia temps que havia deixat aquest espai, recordo fins i tot el seu darrer dia i com s'acomiadava dels lectors amb aquella bonhomia i vitalitat que omplien sempre els seus escrits. Ja no podré llegir-la perquè, senzillament, ja no hi és. 

S'han dit i es diran coses molt boniques sobre la Tati -així he sabut que l'anomenaven els seus amics-, i jo, pobre de mi, només vull dir-vos que trobaré a faltar aquells escrits que m'alegraven el dissabte, de bon matí. Abans he dit una cosa que no és del tot certa: és veritat que ja no podré llegir la seva columna com si l'acabés d'escriure, però també és veritat que m'agradarà molt rellegir-la. I avui ho faig, per ella, i per tots els que creiem que va ajudar a fer d'aquest món un món una mica més humà i alegre. He recuperat, per a mi i per a tots vosaltres, una entrada del meu blog on us parlava d'ella i us convidava a llegir una d'aquelles columnes tan esplèndides. Sembla irònic però ella, que es queixava que potser massa sovint tenim pressa, se n'ha anat massa aviat. Regalem-nos una mica de la calma que ella ens proposava i dediquem-li un moment de lectura, sense pressa. Gràcies Tatiana.