Wolfe revisited

Diari ARA,  Arallegim, pàg 48, 14/2/15

La meva descoberta de la lectura dels dissabtes -al meu racó de sempre- és aquest esplèndid article de Damià Alou sobre El nen perdut, una obra de Thomas Wolfe que em va impressionar fortament. Com sempre, és bo deixar-se il·lustrar pels savis. Així he pogut conèixer moltes més coses sobre Wolfe i aquesta petita joia literària, a cavall del relat breu, la novel·la psicològica i l'autobiografia. I molt més. Una lectura que, un cop més, us animo de tot cor que no deixeu de llegir.

L'article acaba -com no- lloant la traducció de Marcel Riera, poeta, traductor -entre d'altres del meu estimat Larkin, casualment com el mateix Alou- i impulsor d'aquesta col·lecció anomenada "El Cercle de Viena" que, com ell mateix (Riera) em va dir, neix amb la intenció no de guanyar-s'hi la vida sinó de gaudir editant allò que consideren joies una mica arraconades per la història.

El nen perdut: l'evocació de la pèrdua feta bellesa

Vaig dir que us parlaria de tres llibres. Aquí va el segon.

El nen perdut no és un llibre qualsevol, d'aquells que llegeixes i dius: està bé, però amb el temps oblides, no. Estic segur que el recordaré molt de temps, i per això us el proposo com a regal de Reis.

Els que em llegiu ja sabeu que no m'agrada fer ressenyes acadèmiques, per a això ja hi ha els professionals. M'agrada traslladar al lector allò que m'ha captivat del llibre, que m'ha fet sentir que estava llegint una cosa especial. I El nen perdut ho és.

I què és això tan especial? La feina serà meva per explicar-vos-ho però ho intentaré. I miraré de fer-ho sense desvetllar massa coses de l'argument tot i que, en aquest cas, la trama és gairebé accessòria.

És un llibre de sensacions i sentiments, de l'evocació d'un temps perdut, de la pena de la pèrdua i com aquesta es viu en la pell dels diferents personatges que ens l'expliquen. Però el que fa realment extraordinari el llibre és la manera com se'ns diu tot. Amb un ritme pausat, minuciós i serè assistim a un univers vital que gira entorn als records d'un nen que ja no hi és. Diguem-ho d'entrada: el nen perdut és Grover Wolfe, el germà gran de l'autor, Thomas Wolfe. Ell i la seva família es traslladaren a Saint Louis. Llavors allà s'hi feia l'Exposició Universal. I allà es produí el desgraciat incident que Thomas visqué quan tenia només quatre anys però que el marcà per a tota la vida. Una vida curta si tenim en compte que morí als 38 anys d'una pneumònia que es complicà.

El llibre es compon de quatre parts i en cada una d'elles el punt de vista del narrador canvia. Al primer és un narrador omniscient que ens acompanya al llarg d'una tarda que sembla suspesa en l'aire:

"La llum va arribar i se'n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d'abril van espargir l'aigua de la font en làmines d'arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la plaça."

Així comença el llibre i dius: quina prosa! quina poesia batega al darrera d'aquests mots! quin dring arriba a les nostres orelles mentre l'autor va descabdellant els mots, frase a frase, sovint repetint imatges en una sintaxi que es mou en cercles en espiral, amunt, amunt… I acompanyes en Grover en el seu passeig. I entres amb ell a la botiga de queviures i olores tot un festival de flaires mesclades en una olor embriagadora, aquesta Gran Olor per a la qual no hi havia nom. Però en té, i tant si en té de noms!

I després vius la petita anècdota de la botiga de dolços del Sr. Crocker, el vell garrepa. Un fet senzill però dolorós, com viu un nen petit els primers desenganys.

A la segona part és la mare qui parla. La família viatja en tren cap a Saint Louis cap a la Fira. Mentre els seus germans corren amunt i avall, inquiets, en Grover es manté immòbil, palplantat rere els vidres observant el paisatge amb el nas enganxat a la finestra. La mare explica tot això mentre manté una conversa amb algú -potser el fill escriptor- i li explica com molts cops li han demanat pels seus fills, si ja de petits eren tan especials. Les respostes de la mare són d'una humilitat gairebé exasperant: 

"A vegades ve algú i em fa la gara-gara per com n'arribeu a ser, d'intel·ligents, i m'adono de com us n'heu sortit en la vida i, tal com fa la dita, que us heu fet un nom que sap tothom. Jo els deixo dir. Només sec aquí i que garlin. No em vanto de vosaltres; si ells se'n vanten és cosa seva. Mai no m'he vantat de cap dels meus fills, mai en tota la vida. Quan el pare ens va educar, vam aprendre que no s'engendra una nissaga per vantar-se'n."

Després ve un moment molt emotiu -que no desvetllaré ara, és clar- però que Wolfe ens relata amb una sensibilitat extrema.

El tercer a parlar és la germana. La sintaxi canvia, es torna més repetitiva que mai, més propera a l'oralitat, amb els seus anars i venirs, i frases a mig dir, i aquell Aiiii… a cada quatre frases. Wolfe ens explica un cop més, a través d'un altre, com era en Grover i com succeí el fet traumàtic que ho desencadenà tot. 

I el llibre acaba amb el mateix Wolfe, que retorna al lloc de la tragèdia, Saint Louis, molts anys més tard, a la recerca dels espais familiars. El paisatge ha canviat molt però la casa és allà, impassible al pas del temps. La propietària actual, en fer-se càrrec del pes dels records d'aquest visitant inesperat, li obrirà la porta, una porta al passat, un passat irrecuperable.

Acabes el llibre i una profunda tristesa t'omple el cor, però alhora tens la sensació que has assistit a una sessió privilegiada, a la contemplació d'una obra d'art. Has tocat amb els dits un vellut molt delicat, has olorat mil i una sentors penetrants, has vist amb els ulls -i amb el cor- uns paisatges i uns personatges plens d'humanitat, de dolor i d'absència. Però és aquest mateix art el que, com un bàlsam, assuauja la tristesa i la fa bella.

Wolfe morí molt prematurament i no ens pogué deixar gaires obres. Narradors com Faulkner i Kerouac l'han lloat i situat com un gran entre els grans. Aquesta és la primera obra seva que apareix traduïda al català, gràcies al Marcel Riera. No vull deixar d'agrair-li l'esplèndid treball que ha fet amb aquest llibre. Gràcies a la seva feina -i a que me'l recomanà vivament un vespre en un sopar improvisat- podem gaudir d'aquesta joia. No us la perdeu.

Lluny del brogit del món

Em vaig apropar a aquesta novel·la per una simple casualitat.  Llegint i rellegint el poeta Philip Larkin -que, com ja sabeu alguns, és una de les meves dèries actuals- el nom de Thomas Hardy va aparèixer com el poeta en qui Larkin s'emmirallava (però això no és feina per a aquest article, més aviat demana un post al meu blog Ran de les coses, que espero poder fer un dia d'aquests). No és estrany, doncs, que el dia que, remenant en una llibreria, vaig trobar Lluny del brogit del món i vaig veure que l'autor era Hardy no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo.

La lectura no m'ha decebut gens. Al contrari, ha estat una de les novel·les que he llegit amb més plaer darrerament. I això que la temàtica, l'ambient i, fins i tot, l'estil, podien fer-me enrera a les primeres pàgines. Però vaig perseverar i ara estic molt satisfet d'haver-ho fet.

Lluny del brogit del món no és una novel·la moderna, en el sentit popular del terme: no parla de les preocupacions del segle XXI, ni ens descriu situacions o personatges que puguem sentir propers. Però té la que per a mi és la millor raó per llegir-la: està exquisidament ben escrita. En això segurament s'hi nota la mà del Hardy poeta, tot i que l'escrigué quan només tenia trenta-quatre anys i no conreà, en canvi, la poesia fins gairebé la seixantena.

És el domini acurat del llenguatge, de les descripcions naturals plenes de color i matisos, de la sensibilitat per a endinsar-se en l'ànima dels personatges el que la fa més que recomanable. Al final, a part dels elements bàsics de la trama, el que queda gravat al cervell del lector són unes quantes escenes, gairebé cinematogràfiques, amb un realisme i dramatisme plens d'una força gens habitual. Us desvetllaré les meves sense por que això us pugui fer espatllar la lectura. Una és la descripció dels prolegòmens d'una tempesta d'estiu i el seu esclat posterior mentre el protagonista, Gabriel Oak (roure en anglès, per cert), malda per salvar la collita de blat i ordi apilada en uns pallers a la intempèrie). L'escena està narrada amb un domini del tempo -i del temps meteorològic- remarcables.

La segona és, per a mi, genial. Descriu el galanteig del sergent Troy a la jove Bathsheba a partir d'un recurs visualment molt impactant: els rapidíssims i precisos moviments del sabre del soldat Troy al voltant de la jove Bathsheba, fins llavors freda i immutable,  amb la intenció de captivar-la i que es rendeixi als seus encants:

"Amb les seves evolucions portentoses, la brunyida fulla d'en Troy va començar a emetre una successió d'esclats de llum robats als rajos del sol morent que gairebé va omplir tot aquell àmbit de terra i cel, per damunt, per davant i al voltant de la Batsheba, de tal manera que semblava que el sabre fos a tot arreu i enlloc alhora. Aquest llampegueig anava companyat d'un brunziment penetrant que era quasi un xiulet, i que la Bathsheba també sentia tot al seu voltant a la vegada. En poques paraules, va quedar encerclada d'un firmament de lluïsors i brunzits aguts, com si li caigués una pluja de meteors a sobre. (…) Es pot afirmar, respecte a la precisió dels seus cops, que, si el tall d'una espasa pogués deixar a l'aire una substància permanent allà on passés, l'espai intacte hauria format un motllo perfecte de la figura de la Bathsheba."

La novel·la, tot i moure's en uns paràmetres gairebé victorians amb tocs de costumisme (de vegades sembla que estiguis llegint Jane Austen) té prou recorregut com per a presentar-nos uns personatges prou valents i enfrontats al temps que els toca viure. Especialment el protagonista femení, la Bathsheba Everdene, que, contra tots els tòpics de l'època, malda per mantenir la seva singularitat i fermesa en un món on els rols femenins estan col·locats en l'òrbita de la submissió a l'altre sexe. Tres personatges masculins es disputaran els seus favors, cadascun amb armes diferents i des de posicions de consideració molt diversa. I en aquest oceà de passions més o menys desfermades, la jove propietària d'una finca rural a la campanya anglesa es debat entre mantenir la seva personalitat o deixar-se endur per unes passions que l'esclavitzen. 

És per aquest tractament de les relacions personals que la novel·la -apareguda primer per fascicles als diaris- causà una forta polèmica a l'Anglaterra victoriana del darrer terç del segle XIX però assolí alhora un gran èxit de públic que féu de Hardy un escriptor popular i li permeté d'abandonar l'exercici d'arquitecte per a dedicar-se professionalment a la literatura.

En fi, estic segur que, si us endinseu en aquest racó de món anomenat Casterbridge, quedareu captivats per la senzillesa, la ironia i la bonhomia dels pagesos, discutint sobre qualsevol tema amb una cervesa de malta a la mà. Definitivament haureu fet un viatge lluny del brogit del món.

La memòria del vell professor

La meva darrera lectura ha estat aquesta:  Passi-ho bé, Senyor Chips. És una novel·la que es deixa llegir molt bé i et deixa -sobretot als que som mestres- un regust especial. Podríem dir que pertany al gènere de novel·les d'educadors que expliquen els seus periples a les aules, tot i que té alguns elements que la singularitzen. Com la majoria d'aquests relats, el protagonista és un jove professor enfrontat al repte de formar uns joves i adolescents. Com a la majoria el protagonista passa per moments un pèl delicats -tots els que hem estat en una aula sabem què vol dir això- que acaba resolent amb un plus de dedicació a la feina i als alumnes.
Situat en una vella escola anglesa, Brookfield, tota una institució al sector, la trama trancorre des del darrer terç del segle XIX i fins poc més enllà de la 1a Guerra Mundial. Chipping, un jove professor de llatí, molt tímid i amb un humor molt anglès arribarà a l'escola després d'haver passat algun "problema" de disciplina amb els alumnes del seu destí anterior. Afrontarà amb decisió ferma de no deixar-se prendre el pèl la primera permanència -davant de cinc-cents alumnes!- i en sortirà airós.
A partir d'aquí es descabdella un enfilall d'anècdotes i veiem com, Chips -que és com a manera de divertiment l'anomenen els alumnes- va prenent cada cop més paper en la institució. Els anys passen i assistim a diferents etapes d'aquest vell professor, etapes que ara, ja jubilat, recorda assegut a la butaca de la casa on està allotjat. Des de la finestra es veu Brookfield i se senten els diferents tocs de campana que marquen la vida escolar.
No entraré en més detalls perquè sinó trairia la gràcia d'aquesta novel·la. Ja veieu però que és una mena de El club dels poetes morts però sense tot aquell sentit de rebel·lia. Més aviat es destil·la nostàlgia d'un temps ja perdut però viscut intensament. Tant que ha arribat a convertir-se en l'epicentre a l'entorn del qual gira la vida de Chips. Fins i tot l'amorosa.
Hi ha episodis genials, com un que transcorre en plena Guerra Mundial quan Brookfield rep l'atac dels avions alemanys. La figura del vell professor emergeix llavors amb una fortalesa heroica. Però em quedo amb dues coses que són presents durant tota l'obra. Una, l'excel·lent humor que gasta el personatge i que li permet treure ferro de les situacions més dificils, sobretot les referides a l'atenció amb l'alumnat. Humor que el convertirà en tota una celebritat entre els alumnes. I l'altra, la tendresa que respira el personatge, mostrada a través del record fotogràfic que té de tots, tots, tots els alumnes que ha tingut i que, per sempre més, seran aquells joves:

"... sobretot recordo totes les cares de vostès. No les oblido mai. Tinc milers de cares a la memòria, cares d'alumnes. Si mai en vénen a veure d'aquí a uns anys (com tinc l'esperança que facin tots vostès), intentaré recordar les seves cares d'antany, però també és possible que no me'n surti... i aleshores algun dia em trobaran en algun lloc i jo no els reconeixeré i vostès es diran "El vell ja no em recorda" -Rialles- però sí que els recordo... tal com són ara. Aquesta és la qüestió. Dins la meva memòria vostès no es fan mai grans. Mai."

PD: M'ho deixava! L'autor, James Hilton, es féu primer famós per una altra novel·la, Lost horizon, on recreava una utòpica civilització anomenada Shangri-La, localitzada en unes remotes muntanyes, inspirada en uns articles sobre el Tibet apareguts al National Geographic Magazine. Se'n feu una versió cinematogràfica a càrrec de Frank Capra. Recordo que la vaig veure de nen i em va impactar moltíssim.
També s'han fet unes quantes versions al cinema de "Passi-ho bé, Senyor Chips". Hilton va arribar a treballar a Hollywood com a guionista i obtingué el 1942 un Òscar al millor guió adaptat per Mrs Miniver, basat en una novel·la de Jan Struther.

PD2: M'ho deixava també! La traducció és obra de Miquel Descot. Per tant, solvència més que contrastada.

Una lectura deliciosa

No havia llegit res d'aquest escriptor americà i us puc dir que aquesta obra m'ha captivat moltíssim. Sobretot per com està escrita. La història es centra en un petit ranxo a la vall de Salinas (Califòrnia), d'on és precisament originari Steinbeck. El protagonista és el Jody, un nen de deu anys, que viu una vida molt senzilla i innocent entregat als seus jocs infantils. Els quatre relats que conformen El poni roig ens descriuen de manera magistral la vida solitària i rude d'una família que viu el món des de les parets d'un ranxo allunyat del poble, mig enclotat sota un turó que el separa de la resta. Les feines quotidianes que li encarreguen els seus pares o el Billy Buck -un mosso que forma part de la família- marquen la rutina del Jody. Els seus gossos l'acompanyen en les petites excursions que fa pels voltants de la propietat mentre ell somnia en grans aventures a l'oest, com les d'abans. Un regal del seu pare, un poni, marcarà un moment clau del canvi del Jody, que descobrirà que el seu món infantil s'esquerda poc a poc davant de les frustracions que comporta, també, la vida adulta. 

Però, com us deia abans, el veritable valor d'aquesta novel·la no és el retrat minuciós i detallista d'aquest microcosmos que l'autor devia conèixer molt bé -explica aspectes molt concrets, per exemple, del tracte amb els cavalls, que sols una persona que hi hagi conviscut llargament pot saber- sinó la delicadesa amb que insinua, només amb una frase aillada, el punt de vista de cada personatge, especialment el d'en Jody. Seguim els pensaments inicipients d'aquest nen de deu anys, els seus primers sentiments o emocions conscients, barrejades encara entre la il·lusió infantil i la descoberta d'un món adult molt més complex, on no sempre dos i dos fan quatre. No cal dir que, com sempre, la feina del traductor -en Joaquim Mallafré- és clau per a aconseguir aquest to, a mig camí entre la novel·la psicològica i la realista. No sé anglès però si que he notat un català ric i ple de matisos, molt culte quan cal però sense abandonar-se a l'exhibició lingüística, sempre al servei d'aquesta veu adulta que ens parla posant-se a la pell d'un nen. M'han agradat molt també les descripcions d'aquest petit racó envoltat de natura i he notat, gairebé a la pell, el fred, la pluja o el sol abrusador, he seguit els canvis estacionals com si els pugués veure des de la meva finestra. En fi una delícia.

Heus aquí un breu fragment que crec pot ser una mica exemplificador d'això que estic explicant.