Ja fa dies que, arran dels fets succeïts a l'Institut Joan Fuster, els mitjans han recollit el guant amb la intenció d'analitzar el fenomen, cercar-ne les causes i establir les possibles vies de solució. Davant de situacions tan tremendament colpidores com aquesta és massa fàcil omplir de titulars demagògics diaris, ràdios i televisions, com si tot es pugués despatxar a cop de frase enginyosa i/o més o menys tòpica. No les reproduiré aquí senzillament perquè el que demano, el que crec que ens hauríem d'exigir tots, és una mica de calma a l'hora de jutjar qualsevol fet.
Com molt bé analitza Gregorio Luri al diari ARA al seu article "La notícia com a esquer" ens hem deixat endur per la impaciència dels mitjans que l'han convertida en virtut. Us proposo, senzillament la lectura de dos articles apareguts també avui en aquest diari i que crec que contribueixen a fer una reflexió més profunda i tranquil·la de tot plegat. Tot i que comprenc els dos textos i estic d'acord amb ells, he de confessar que em sento més proper de la crida que fa en Xavier Gual al seu. El llegeixo sempre al suplement Criatures dels dissabtes i crec que aporta sempre un punt de vista molt serè però alhora sense embuts, dient les coses pel seu nom i retratant una realitat que potser no ens agrada, que segurament -per sort- no és la de tot el sistema educatiu, però que al cap i a la fi és la que és. I si volem entomar el tema amb alguna possibilitat de solució cal una actitud valenta a l'hora de diagnosticar-ne els símptomes i les possibles causes.
I compte! perquè aquesta situació que descriu Gual als instituts ja fa alguns anys que -en un to menor, lògicament- és cada cop més present també a les aules de primària. I si no, parleu amb els i les mestres. També d'educació infantil. És una situació que ve de molt lluny i té arrels molt fondes, en la família i, al capdavall, en la societat que entre tots hem estat "educant" durant una pila d'anys. No vull ser catastrofista. Personalment encara crec que des de l'escola podem fer molt per a millorar la nostra societat, però massa cops tenim la sensació que estem gairebé sols en aquesta tasca. O que no ens deixen fer-la amb calma. I les presses, ja se sap, no són bones companyes.
Hores més tard de penjar aquest post ja m'han arribat comentaris que crec que val la pena d'afegir. El primer, del meu amic i també professor i escriptor Jordi de Manuel, recomanant-me la lectura d'un article del blog de Jaume Funes responent en certa manera a aquesta polèmica. Realment molt interessant. Aquí el teniu:
I la meva amiga Carme Garrido, que també m'enllaça a dues entrades de la revista El Núvol. Valen la pena:
En fi, si del que es tractava és de "pensar amb calma", aquests són uns bons exemples.