 |
| Jaume Subirana / JOAN SÁNCHEZ |
He ficat les dues mans
a la peixera dels dies.
JAUME SUBIRANA
Si Rapala,
l’anterior llibre de Subirana, ja va arribar-me endins, a Una pedra sura hi he trobat un poemari més depurat
–sobretot formalment-, amb una imatgeria arriscada, a voltes genial. L’autor ha
anat despullant la sintaxi fins a prescindir de la puntuació. És el ritme
intern del vers qui ens marca una lectura que hem de fer nostra, cercant on
agafar-nos. Com a Quiet o
Retorn al blanc, dos dels
millors poemes del recull: “les meves primeres paraules/ t’estiren al llit
despullada/ al blanc ets la pell de la pàgina/ color de record migdiada”. Ambdós poemes comparteixen una altra
constant: el joc d’imatges que es barregen fins a confondre’s, seguint el doble
sentit dels mots o dels punts de vista: qui retrata i qui és retratat, disparar
una foto o una bala, el blanc dels llençols o el de la pàgina on s’escriu el
poema.
Aquesta depuració del llenguatge poètic ha decantat Subirana cap a la
mètrica oriental, cercant la condensació màxima del missatge. Fins a cinc
haikús i una tanka apareixen al costat d’un nombre similar de poemes breus: “Volen
les branques, / arrels en l’aire”. A la resta del llibre hi predomina sobretot el vers curt, de set o
vuit síl·labes. Vull dir amb tot això que la tria dels aspectes formals és aquí
tan important com la dels continguts i que, en certa manera, obeeixen a un
objectiu comú: la captació de l‘instant, de la vida que conté, de la reflexió
que ens suscita: “Ocells que passen. / Imagino mudances / estès a terra.”
La imatge d’alguna cosa escapant-se entre els dits sovintejava a Rapala. Aquí reapareix al primer poema, Per
immersió. És un poema
esplèndid –magnífica versió audiovisual a la xarxa de Josep Porcar- que acaba
així: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides / i n’he tret dues
mans molles.” Al capdavall
l’important no és atrapar la vida sinó deixar que ens amari. Per això el poeta,
si vol aconseguir el poema impossible –una pedra que sura- no ha de lluitar
contra el corrent sinó deixar-se endur per l’aigua. A Gorg, el darrer poema: “Ni qui vol / ni qui
pot: / en surt qui sura.”
Subirana és un poeta que estima els poetes. Per això no hi falten tampoc
versions d’altri que fa seves: Stevenson, Papasseit, Ki no Aritomo, Yeats,
Seamus Heaney o Ferrater. Un llibre per amarar-se de poesia.
