La setmana passada vaig estar amb uns companys amb bici per Múrcia. Com sempre, seguíem els antics camins ramaders, en aquest cas la Vereda Real i la Vereda de Poniente. Múrcia té un paisatge ondulat, pla, d'on sorgeixen com per art d'encantament petites serres aïllades. Com la serra de Lúgar que combina bosc i descampat, camins planers i petits barrancs, el verd dels pins i la grisor esblanqueïda dels guixos. Aquí en teniu un tast.
No he trobat gaires moments per a la poesia. El camí ho marca tot aquests dies, i també la presència amiga dels companys de ruta, còmplices de tanta suor i esforços compartits. I moltes rialles.
Tot i així, alguna nit he pogut llegir La mar de dins, de Pere Rovira :
"Arribes al mig segle vulgarment :
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.
La mala bèstia et parla cada dia
i t'ha gelat els llavis més d'un cop,
però saps com tractar-la.
Saps acabar l'ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles."
(Fragment de Poeta de mig segle, de Pere Rovira)