Xesco Boix, 75è aniversari

 

Xesco Boix en una actuació al parc de la Seu de Manresa, l'any 1981. Jo, mig amagat al seu costat.

Avui Xesco Boix faria 75 anys. Però encara és entre nosaltres. La prova és l'homenatge que, des de la xarxa, s'ha organitzat amb el propòsit que tot aquell que vulgui pengi un vídeo de record d'ell, de les seves cançons, els seus contes, el seu testimoni. Els podreu veure tots si aneu a Youtube i busqueu l'etiqueta #xescoboix75. 

Jo hi he participat doblement. Amb un vídeo en solitari on canto una de les cançons que més m'estimo d'ell: "Cercles", i també en grup amb "Els Seegers", amb qui ja fa una pila d'anys recordem un altre dels grans, que va ser precisament un referent per al mateix Xesco: Pete Seeger.

Us deixo amb els vídeos i us enllaço a un article que vaig fer fa uns anys dedicat al Xesco, titulat "Perfums de Xesco Boix". 

Que l'esperit del Xesco, la seva bonhomia, la seva actitud de rebel·lia, la seva gran esperança en els nens i nenes que han de ser els adults del futur ens continuï acompanyant i assenyalant-nos l'horitzó on volem arribar.

Per molts anys, Xesco!!

 

Perfums de Xesco Boix

El Xesco a Manresa, al parc de la Seu, l'any 1981

Avui fa 30 anys que el Xesco ens va deixar. Semblen -i són- molts anys, però la memòria vital, que sempre ho relativitza tot, fa que sigui un fet fins i tot proper. Potser perquè quan "tens una edat" les fronteres temporals es dilueixen i t'adones que tot allò que ha estat important en la teva vida es va concentrant, fets que en el temps estaven molt separats apareixen ara junts, un al costat de l'altre formant com una petita biblioteca de records i moments especials. Una mena d'antologia de la teva pròpia biografia.

Doncs bé, en aquest volum que ara fullejo n'hi ha uns quants d'aquests moments amb el Xesco. El primer és una trobada amb ell a Navàs -crec-, o a Balsareny, després d'una de les seves actuacions. Vaig quedar-me a xerrar una estona -ell sempre trobava un raconet per a parlar amb tothom- i recordo, vagament, com li exposava els meus anhels i també els meus dubtes. Tenia dinou anys i tot un món per córrer. M'engrescava la seva energia. Llavors, a part de fer de cap escolta, començava a fer animació infantil i el meu referent era el Xesco. No recordo les paraules, només n'ha quedat el perfum d'aquella xerrada, un perfum d'il·lusió i de coratge, de ganes de tirar endavant.

El segon moment és una carta seva que conservo com un tresor. Imagino que devia escriure-li jo a partir d'aquella primera trobada perquè diu: "Em va agradar de rebre la teva carta. Me l'he llegida diverses vegades". Amb aquella lletra tan especial, tan plena de personalitat i sempre tan ben feta… Més endavant afegeix: "No t'espanti ser un idealista. Hem de tocar de peus a terra, però ens cal un ideal ben pur i ben fort". I després em parla de qui ha estat també un dels meus referents, Pete Seeger: "Jo he après moltes coses d'un senyor que es diu Pete Seeger… Ell les va aprendre del seu mestre: Woody Guthrie." I acaba: "Un dia d'aquests he de cantar a Manresa, potser ens veurem?"

I aquest és el tercer moment d'aquest llibre-record: la cantada que Xesco Boix va fer a Manresa el 10 de maig de 1981, promogut per Rialles. Ho sé perquè hi era i perquè guardo un reportatge que El Regió-7 va fer de la relació del Xesco amb Manresa l'any 2009, a vint-i-cinc anys de la seva mort. Vaig anar a aquell concert al parc de la Seu amb els escoltes i tinc la sort que en una de les fotos surto al costat dret del Xesco, mig tapat. A l'altre costat hi ha el Xavier, un dels meus llops. De la cantada no recordo res en particular perquè devia quedar embadocat, gairebé abduït, per la seva presència, per aquella veu potent i ben timbrada, aquell català tan ric, aquella tendresa…

L'any 1994 amb motiu del desè aniversari de la seva pèrdua es va inaugurar una petita estàtua en honor seu al Parc Puigterrà de Manresa: una nena asseguda escoltant-lo, amb la inseparable gorra del Xesco a la mà. Hi vam acudir uns quants animadors -o ex- convocats també per Rialles: el Josep M Oliva, Lluís Atcher, Lluís Pinyot, Josep M Gasol i jo mateix per tal de fer-li un nou homenatge. Aquí ens teniu:

Homenatge a Manresa, Parc de Puigterrà, 1994

Tanco el llibre. Aquell perfum d'il·lusió, de ganes de tirar endavant, segueix intacte, malgrat els anys no passen en va i les utopies que defensàvem han anat tocant de peus a terra, sovint amb més desenganys que no alegries. Però aquell "ideal ben pur i ben fort" ens continua guiant. Gràcies, Xesco!

Per un país de tots, decidim escola catalana

Entre aquestes dues fotografies hi ha gairebé 30 anys de diferència. Era el final de curs de la meva primera escola, el Rius i Borrell de Sabadell. Ara ja no existeix, crec que la van reconvertir en un institut.

Si he posat aquestes dues fotos avui no és per fer un exercici de nostàlgia. Tot al contrari. Per adonar-me, per dir-vos que, malgrat tots aquests anys passats, el meu (el nostre) esperit de lluita en defensa de l'escola catalana i de qualitat no ha cedit ni un mil·límetre. Podria dir allò de "que cansat estic d'haver de reivindicar les mateixes coses que fa trenta anys…", però no seria veritat. No estic cansat i, pel que veig, la majoria de mestres, pares i ex-alumnes tampoc. Cadascú des de la seva biografia personal, cadascú des de la seva parcel·la, cadascú des de les seves idees, des de les seves sensacions, continuem construint aquesta escola catalana de tots i de qualitat, i això és una molt bona notícia. Més bona i més notícia que la que ens arriba des d'altres àmbits -els de sempre però continuament renovats, com nosaltres-, intentant confondre amb la mentida i, per què no dir-ho?, amb la mala fe. És la famosa crispació que alguns s'han inventat, els mateixos que la provoquen dia rere dia, intentant encendre una branqueta per poder dir que hi ha un incendi. No s'han adonat que la nostra fusta és d'una altra mena, d'aquelles que aguanta calors insofribles, fins i tot cremes de rostolls, incendis forestals… i torna a rebrotar del cor de l'arbre que ens aguanta: aquesta voluntat de decidir "un país de tots, amb una escola catalana, de tots i de qualitat".

Fa vora trenta anys ja fèiem escola catalana, de tots  i de qualitat al centre d'un dels barris de Sabadell amb més immigració, Can Rull. Recordo perfectament aquella immersió incipient que convocava complicitats amb tots els pares i mares del barri perquè no en tenien cap dubte: el català els obria moltes portes a allò que alguns van anomenar l'ascensor social, i la cohesió i integració a casa nostra. Recordo també perfectament alguns mestres que en fugien, a mesura que s'apropava al cicle on estaven reclosos, com una mena de recer. I recordo també companys castellanoparlants que els ho recriminaven mentre s'implicaven en els cursos de reciclatge i, junts, construíem aquella escola del futur que avui dia ja és una realitat. Una realitat sempre millorable i per a la qual avui molts sortiran al carrer com una marea verda. Jo seré a la meva escola d'ara. Hi fem la festa del curs i tindrem també molt presents tots els que seran a Barcelona. Serem, sinó marea, onada verda que refresqui la sorra del Castellot, la meva escola. 

Amb els nens i nenes hem preparat un bonic espectacle reivindicatiu. El farem a partir d'aquella cançó folk nord-americana que el Xesco Boix va fer popular: 

"Aquesta terra és la nostra terra,

de la muntanya fins a la vall, 

de dalt del cel al fons del mar

tot això és nostre de veritat"

Un aiguabarreig de senyeres, banderetes, barretines, cintes, capgrossos i gegants es mourà al ritme d'una altra melodia clàssica, La presó del Rei de França, popularitzada per la Companyia Elèctrica Dharma. Serà emocionant, n'estic segur, com cada any, però aquest any més. Molts sentiments s'hi barregen també en aquesta cercavila d'avui.

I quan s'acabi tot, cantarem amb orgull als de sisè que se'n van a l'institut:

"I aquesta escola és la vostra escola

que us ha ensenyat a anar endavant.

El Castellot, sempre amb vosaltres

guardeu-ne tots un bon record."

Perquè, des d'aquell setembre de 1984 fins a aquest juny de 2014, si hé après una cosa és a "anar endavant". I això només vol dir fer-ho cada dia una mica millor, que sigui de qualitat, per a tots i en català!!

La utopia que tocava de peus a terra

Conservo com un petit tresor una carta d’en Xesco Boix on m’encoratjava a cantar per als nens i nenes. Jo llavors tenia dinou anys i molts dubtes, i aquella carta va ser una alenada d’energia. Ja fa vint-i-cinc anys de la seva mort. La lectura d’aquest llibre m’ha fet reviure aquelles sensacions i he comprovat com n’és de profund el llegat –professional però sobretot humà- que en Xesco ens ha deixat.
Els autors, en Lluís M Panyella i la Maria-Josep Hernàndez, han volgut “sumar veus i perspectives” perquè, després, “cadascú en tregui les pròpies conclusions”. L’estructura del llibre permet fer-nos una idea del personatge a mesura que va creixent i va definint el seu camí. Comença per l’entorn familiar i l’escoltisme, avança amb la descoberta de qui va ser el seu model : Pete Seeger, ens acompanya durant l’esclat del folk a Catalunya i acaba quan es converteix en el pioner i referent de l’animació infantil a casa nostra. Parlen d’ell molts que també han acabat fent història en l’àmbit cultural, polític i social : Pete Seeger, Raimon, Jaume Arnella, Eduard Estivill, Jordi Roura, Pilarín Bayés, Jordi Pujol, Tortell Poltrona... Veus que mostren com, a través de la vida d’en Xesco, es pot seguir fidelment la història d’una època plena d’esperança, on la utopia es vivia ran de terra. Cadascú en té el seu propi record i les anècdotes varien –n’hi ha de molt divertides-, però el Xesco de fons sempre és el mateix : un home ple de generositat, rigorós en la seva feina, amic dels seus amics, preocupat per la llengua i la situació del país, que estimava la mainada i creia en el poder educatiu de la cançó.
No és un llibre nostàlgic, està fet amb amor i rigor alhora. No ha buscat una mirada esbiaixada sinó un retrat valent on hi caben tots els Xescos, també el que va viure moments molt difícils a causa de la seva malaltia. Hi trobareu abundant material gràfic i una perla final : una “carta sonora” enviada pel Xesco al seu amic Jaume Barceló on, a més d’ensenyar-li cançons, hi afegeix molts comentaris sobre la cultura, la professió, el país i la seva visió del món. Una darrera recomanació : al web www.xesco.cat trobareu més coses sobre en Xesco, a més de tots els actes d’homenatge.

Xesco Boix, Pete Seeger i Andorra

Al darrer número de la revista SONS (la versió folk de l'Enderrock) hi ha un monogràfic esplèndid sobre Xesco Boix que us recomano de totes totes. Per als que vau conèixe'l, per als que vau cantar amb ell, per als que vau pujar amb el sarró de les seves tonades... i per als que no l'heu conegut, ni potser sentit mai. Heu de saber qui era i què va fer. Un d'aquells personatges claus en la història recent del nostre país.
Curiosament, s'hi inclou també un petit article sobre Pete Seeger -un dels mestres del Xesco- i una cançó de la Malvina Reynolds i seva dedicada a... "Andorra"!! Pete Seeger va quedar encantat d'un país que no tenia exèrcit i li va semblar un molt bon model a imitar. Diuen, però, que quan va visitar aquell país va quedar un pèl decebut de tant consumisme. No es pot tenir tot!