De les novel·les d'Ian McEwan sempre en trec "serrells", de vegades tan potents com la trama mateixa. Són una mostra que McEwan no treballa amb attrezzo simple, que cada detall que hi incorpora està pensadíssim i que, si t'hi endinses, descobreixes tot un univers cultural que omple encara més de sentit allò que t'està explicant en primer terme.
És el cas també de la seva darrera novel·la, La ley del menor (Ed. Anagrama) que us vaig comentar fa pocs dies. Hi ha un moment en què els protagonistes interpreten una cançó irlandesa tradicional: "Down by the Salley Gardens" que va merèixer una versió ni més ni menys que del gran Yeats. És una escena molt emotiva de la novel·la, de la qual no desvetllaré més detalls (1). De seguida se'm van disparar les alarmes: allò em sonava… de què? No vaig trigar gaire a recordar-ho. Havia sentit una versió d'aquest poema en la veu d'Angelo Branduardi (2). Aquí el teniu:
NEL GIARDINO DEL SALICI
Nel giardino dei salici ho incontrato il mio amore;
là lei camminava con piccoli piedi bianchi di neve.
Là lei mi pregava che prendessi l'amore come viene,
là lei camminava con piccoli piedi bianchi di neve.
Là lei mi pregava che prendessi l'amore come viene,
così come le foglie crescono sugli alberi.
Così giovane ero, io non le diedi ascolto;
così sciocco ero, io non le diedi ascolto.
Fu là presso il fiume che con il mio amore mi fermai,
e sulle mie spalle lei posò la sua mano di neve.
Là lei mi pregava che prendessi la vita così come viene,
così come l'erba cresce sugli argini del fiume;
ero giovane e sciocco ed ora non ho che lacrime.
Così giovane ero, io non le diedi ascolto;
così sciocco ero, io non le diedi ascolto.
Fu là presso il fiume che con il mio amore mi fermai,
e sulle mie spalle lei posò la sua mano di neve.
Là lei mi pregava che prendessi la vita così come viene,
così come l'erba cresce sugli argini del fiume;
ero giovane e sciocco ed ora non ho che lacrime.
Una versió preciosa, oi? Però, com que a la novel·la McEwan deia que hi havia una versió de Benjamin Britten vaig endinsar-me a la xarxa a buscar-la. Però sovint passa que mentre busques una cosa en trobes una altra. I així vaig descobrir la versió tradicional d'aquesta peça. I vaig quedar tan captivat que no vaig parar de sentir-la una vegada i una altra. I encara em dura. Aquí sota la teniu en la versió que en va fer Maura O'Connell acompanyada de Karen Matheson. És una versió esplèndida, càlida i amb una força que no tenen la majoria de les versions que he sentit, sovint massa ensucrades -a l'estil Enya perquè ens entenguem. La veu de O'Connell, potent i vellutada alhora, destaca per sobre d'un arranjament instrumental molt ric. I a sobre el vídeo és també de bella factura. Total, que he quedat enamorat d'aquesta versió i ara no sé quina m'agrada més, si la de Branduardi -molt més etèria- o aquesta, molt més terrenal. En fi, em quedo amb les dues. Aquí teniu la darrera (i el poema original de Yeats per si voleu seguir-lo):
I la versió de Jaumà:
I la versió de Benjamin Britten, que és la que realment interpreta al piano la protagonista de la novel·la? Si a algú li ha quedat la curiositat de sentir-la aquí la teniu amb la veu del tenor Jonathan Mack acompanyat al piano per Kristof Van Grysperre.
I encara una darrera: una versió esplèndida del contratenor alemany Andreas Scholl:
Ja ho veieu, el que dóna un "atrezzo" de McEwan...
*********************
(1) Si llegiu la novel·la de McEwan veureu com aquests versos prenen un nou sentit.
(2) BRANDUARDI CANTA YEATS. Dieci ballate su liriche di William Butler Yeats. Us en vaig parlar en la ressenya de l'antologia de Yeats a càrrec de Josep M. Jaumà, i hi vaig insertar una altra peça musical d'aquest àlbum: El violinista de Dooney.